Seny federal o xoc de trens

Avui, en el marc del dossier “La solución federal“, El País en la seva edició valenciana em publica l’article “Sensatez federal o choque de trenes” que trobareu traduït a continuació.

SENY FEDERAL O XOC DE TRENS

La legislatura del Parlament de Catalunya ha acabat dos anys abans del previst amb la votació àmpliament majoritària (84 vots sobre 135) de la resolució: “El Parlament constata la necessitat que el poble de Catalunya pugui determinar lliure i democràticament el seu futur col·lectiu, i insta el Govern a fer una consulta prioritàriament durant la propera legislatura”. Poc abans es va produir la negativa del president Mariano Rajoy de ni tan sols començar a negociar la proposta de concert econòmic plantejada pel president Mas amb l’aval d’una majoria igualment àmplia del Parlament. Tot això precedit per una massiva manifestació celebrada amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya sota el lema “Catalunya, nou Estat d’Europa”.

Ja fa molt de temps els presidents Maragall i Montilla van alertar, sense obtenir cap resposta, d’una desafecció creixent de Catalunya cap a Espanya, i la Sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya per més de 2/3 dels seus membres, negociat al Congrés dels Diputats, aprovat per majoria absoluta de les Corts Generals i referendat pels ciutadans i ciutadanes de Catalunya, va ser rebuda per molts com la confirmació que les ànsies d’autogovern de bona part dels catalans no cabien ja en la Constitució.

A això cal afegir la sensació d’injustícia sobre les inversions públiques de l’Estat a Catalunya, l’acumulació d’incompliments per part dels successius Governs d’Espanya del model de finançament acordat a partir del que disposa el nou Estatut, la manca de sensibilitat sobre la realitat pluricultural i pluringüística d’Espanya, i l’ofensiva recentralitzadora del govern del PP que ha afectat molt recentment aspectes tan sensibles com l’educació.

El nou finançament acordat el 2009, que pretenia aturar el creixent malestar fiscal català, ha estat incapaç de garantir el principi d’ordinalitat, ja que Catalunya segueix perdent posicions en la classificació de les comunitats en funció dels seus respectius ingressos disponibles per càpita una vegada aplicats els mecanismes de solidaritat i anivellament. A més, la percepció d’un exagerat dèficit fiscal s’ha vist agreujada amb motiu de la crisi econòmica.

Tot això configura un escenari en el qual resulta molt fàcil afirmar que “Espanya no ens estima” o que “ni tan sols se’ns respecta com a catalans”. I com en matèria de sentiments tot és molt discutible, només cal dir que per a molts catalans l’Estat espanyol ha deixat de defensar i representar els seus interessos, quan no el consideren com directament hostil.

Així s’explica l’increment del nombre de persones que optaria per la independència i el canvi radical de perspectiva política del nacionalisme conservador governant que, fins fa ben poc, no qüestionava el marc estatal espanyol, i ara abraça sense reserves el dret d’autodeterminació i la construcció d’un “Estat propi”.

Personalment estic convençut que la independència no és la solució, però també que així no podem seguir i que només una proposta federal ambiciosa i assenyada, coherent amb el marc de sobiranies compartides de la Unió Europea i les interdependències creixents de l’economia global, pot evitar el xoc de trens.

Crec que Espanya ha d’esdevenir un Estat federal que reconegui la seva realitat plural i diversa, a través d’una reforma de la Constitució acordada amb generositat, intel·ligència i valentia, per aconseguir que Catalunya se senti còmoda en ell, tan còmoda com l’Estat Lliure de Baviera es troba a la República Federal Alemanya, combinant tècniques federals que s’ajustin a l’asimetria ja present a l’Estat de les Autonomies, amb tècniques bilaterals que donin solució a problemes concrets.

La reforma constitucional ha d’ampliar l’autogovern de Catalunya, assumir un pacte fiscal com el proposat pel PSC (que no és un concert econòmic) i assegurar el respecte a la realitat plurinacional, pluricultural i plurilingüística de l’Estat, rebutjant de ple propostes unilaterals que vulnerin la legalitat, però combatent també tot immobilisme que només condueix a la ruptura. Lògicament aquesta reforma haurà de ser finalment ratificada per la ciutadania.

En el marc d’aquesta negociació s’ha de contemplar també la regulació d’un eventual referèndum sobre la independència, avui dia impossible en el marc legal espanyol. En aquest terreny hem d’excloure tant les iniciatives unilaterals com les que senzillament vulnerin la legalitat, però també hem de combatre la negativa a proporcionar una instrument democràtic perquè, en determinats supòsits i condicions, es pugui expressar l’opinió dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya sobre això. El marc de la “Llei de claredat” canadenca pot proporcionar pistes sobre com fer-ho. També així es demostrarà que ara això del federalisme va de debò.

 

About Miquel Iceta

Sóc militant del PSC, diputat socialista al Parlament de Catalunya i president de la Fundació Rafael Campalans

Posted on dimarts 9 octubre 2012, in Articles i entrevistes. Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Els comentaris estan tancats.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 80 other followers