Federalisme i claredat

Vull dedicar l’actualització setmanal del meu diari a internet a reflexionar sobre les perspectives immediates de la política catalana, amb la vista posada en el Debat sobre l’orientació política general del govern que se celebrarà en el Parlament de Catalunya la setmana que ve. Després dels meus comentaris al respecte hi trobareu una selecció d’articles sobre la qüestió que m’han interessat especialment i una encara més breu selecció d’articles sobre altres qüestions que han estat presents en el debat públic d’aquesta darrera setmana. Aprofito per recordar que gairebé cada dia recomano articles d’interès a través del meu Scoop.it i també els hi dono difusió a través del meu compte a Twitter, del meu perfil i pàgina a Facebook, i en el recopilatori Alternatives.

Començo per valorar la reunió del president Mas amb el president Rajoy: crec que el president Rajoy ha proporcionat al president Mas el pretext per avançar les eleccions. Com va dir encertadament Joan Herrera, Artur Mas va arribar a La Moncloa com a president i en va sortir com a candidat. És per això que no vaig anar a aplaudir-lo a l’entrada del Palau de la Generalitat. Bé, tampoc no vaig anar–hi perquè no trobo cap mèrit en tornar a Barcelona amb les mans buides, però això és un altre tema.

Penso que el president Mas seguia un guió ja prefixat des de fa molt. Ara potser s’entendrà millor l’entestament de CiU en no acordar la proposta de pacte fiscal amb el PSC. S’estimava més fer-ho amb ERC ,sabent que la proposta que acceptés ERC no seria negociable amb Rajoy i, per tant, no s’obtindria la clau de la caixa, però sí al menys la clau per convocar eleccions quan li convingués a ell i al seu partit. Recordem que el president Mas va fixar com a objectiu de la legislatura en el seu discurs d’investidura el “pacte fiscal”, embolicat en una boirosa “transició nacional”. Una transició nacional que no sembla que ara s’aclareixi gaire més: “No som independentistes, però volem un Estat propi”…

Considero que la responsabilitat fonamental del desacord de dijous és del president Rajoy, que en comptes d’entonar el seus coneguts “Parlem-ne”, “Parlant la gent s’entén” o “Estic disposat a parlar de tot”, aquesta vegada sembla que va estimar-se més respondre amb un “no” sec, si hem de fer cas al president Mas. Certament es podria trobar un matís entre el que va dir el president Mas: “Rajoy m’ha dit no al pacte fiscal” amb el “No al concert econòmic” que figurava en la nota oficial de La Moncloa posterior a la trobada d’ambdós presidents. Però segurament els temps no estan per matisos. Hi ha qui diu que pacte fiscal i concert econòmic són el mateix, mentre jo sóc dels que crec que no. En tot cas, cal recordar que en les Jornades del Cercle d’Economia celebrades a Sitges, Mariano Rajoy no s’havia tancat en banda a parlar sobre el concert econòmic… Però de tots els dies del món, sembla que el president Rajoy en va triar un, només un, per ser meridianament clar: el passat dijous a La Moncloa en l’entrevista amb el president de la Generalitat.

L’explicació de tot plegat és relativament senzilla: el president Mas sap que si va a unes eleccions parlant de la gestió del seu govern, ho tindria molt malament. Després de dos anys de govern, Catalunya té més atur, pateix més retallades i està més endeutada que fa dos anys. Desgraciadament tenim avui un país més aturat, més retallat i més endeutat que en temps dels governs d’esquerres. I, encara més desgraciadament, no sembla que els anys a venir hagin de canviar aquesta dinàmica. Complint la seva obligació d’esgotar la legislatura si tingués suport parlamentari suficient, cosa que encara està per veure, aniria contra el seu interès partidista.

Han passat dos anys en que CiU i PP ho han pactat tot, però en canvi han oblidat parlar del que era més important: un nou encaix entre Catalunya i Espanya després de la Sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Ni tant sols han intentat treure el màxim profit del nou Estatut. Probablement es guardaven aquesta carta per justificar el trencament. Eren capaços de pactar pressupostos i retallades però no han ni tant sols intentat cosir allò que la sentència va esquinçar.

Per tant el president Mas ha aconseguit tapar el fracàs de la seva gestió amb el fracàs de la seva proposta de “pacte-fiscal-en-la-línia-del-concert-econòmic” per decidir un avançament electoral i assegurar que el debat de les eleccions se centri en l’encaix entre Catalunya i Espanya, i no en la feina del mal anomenat “govern dels millors”.

No faig abstracció de l’11-S. Ja vaig parlar de la manifestació de la Diada diumenge passat i no vull repetir-me gaire. A més, em passa com a Twitter: en 140 caràcters no es pot teoritzar gaire. Per tant recomano a les persones que puguin estar interessades en el que penso, que llegeixen la meva intervenció en el seminari organitzat per la Fundació Rafael Campalans “Autogovern, federalisme i dret a decidir. Els casos d’Escòcia i Quebec” o l’article “La vigencia del ideal federal”, per cert, anteriors a la manifestació del 11-S.

Crec que va quedar prou clar que quan el president Mas va fracassar en l’intent de convertit la manifestació de la Diada en un acte en suport del pacte fiscal, va decidir intentar aprofitar-la políticament per després cavalcar sobre l’onada, com està fent ara. No és casual que els organitzadors de la manifestació “Catalunya, nou Estat d’Europa” organitzessin també la rebuda del president a Palau després de la seva trobada amb el president Rajoy. Tampoc no hi vaig per això.

La qüestió ara és explicar què crec que hem de fer i de dir els socialistes catalans. Com ara no formo part de la direcció del partit ni de la del grup parlamentari només puc donar la meva opinió personal i així ho faig tot seguit, amb respecte pels que pensen d’una altra manera però també demanant respecte per la meva opinió.

La manifestació de l’11-S, però no només la manifestació, sinó també dos anys perduts després de la Sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut des del punt de vista d’ampliar l’autogovern, millorar el finançament i assegurar el respecte a la realitat plurinacional de l’Estat, ens obliguen a tots plegats a fer propostes per sortir de l’atzucac i assenyalar un nou horitzó per a l’encaix entre Catalunya i Espanya. Des del meu punt de vista no són viables ni les propostes unilaterals ni aquelles que no puguin ser sancionades per la ciutadania a través d’un referèndum. Negociació, pacte i decisió ciutadana lliure són, doncs, en la meva opinió, els elements que han de definir la nostra proposta política.

En primer lloc, caldrà que les forces polítiques catalanes es presentin a les eleccions explicant de forma clara què proposen: Independència, Confederació (sabent que no hi ha cap confederació en el món, que a nivell internacional fins i tot Suïssa és considerada una federació, com ho són avui també els Estats Federats de la Micronèsia, que en un període breu van ser considerats com la única confederació en el món), Estat federal…

Desconfio bastant de termes més confusos com “transició nacional” (cap a on?), “estructures d’Estat” (quines? Govern? Parlament? President? Síndic de Greuges? Sindicatura de Comptes? Consell de Garanties? Delegacions a Madrid, Paris, Brusel·les o Nova York?), “Estat propi” (millor parlar clar i dir independència, a menys que es vulgui dir “Estat” com l’“Estat lliure de Baviera”, perquè si és això, es tracta d’un Estat dins d’un Estat federal. Jo voldria que Espanya fos un Estat federal i que Catalunya s’hi trobés tant còmoda com s’hi troba Baviera a la República Federal Alemana). Tampoc crec que sigui prou precís apel·lar al “dret a decidir”, perquè es refereix més al procediment que al contingut, i per això jo crec que és molt més clar parlar sense embuts de “referèndum per la independència”.

Quina és la proposta que jo faria? La que crec que compartim una gran majoria de socialistes catalans: una reforma constitucional que asseguri el màxim autogovern de Catalunya, un pacte fiscal just (ambiciós i possible com el que el grup socialista va votar al Parlament de Catalunya) i el reconeixement del caràcter plurinacional, pluricultural i pluringüístic de l’Estat. Una reforma constitucional inspirada en el federalisme asimètric i que incorporés els oportuns mecanismes bilaterals de relació entre la Generalitat i l’Estat. Lògicament, els ciutadans i ciutadanes de Catalunya s’haurien de pronunciar a favor o en contra de la proposta de reforma que s’acordés per acceptar-la o rebutjar-la. Aprofito per dir que no crec en els referèndums multi-resposta, crec que els referèndums estan per saber si la gent comparteix o no una proposta concreta (i no ho dic només pel referèndum sobre la Diagonal a Barcelona).

Crec que la proposta d’un pacte federal pot donar satisfacció a la demanda de més autogovern, un tracte fiscal just i el reconeixement de la plurinacionalitat de l’Estat. Crec que val la pena defensar l’ideal federal per quatre raons fonamentals: 1. Perquè és el més ajustat a un món de sobiranies compartides i interdependències creixents. 2. Perquè evita el xoc d’identitats i la fractura de la societat en diversos graus d’autoidentificació nacional. 3. Perquè és coherent amb valors que aprecio molt com són els de fraternitat, solidaritat i internacionalisme. 4. Perquè té com a instruments privilegiats l’acció política democràtica, la negociació i el pacte.

En aquests darrers dies han començat a sorgir veus més enllà de l’Ebre favorables a una solució federal. Sé que per alguns arriben massa tard. A mi també m’agradaria haver-les sentit abans, però crec que cal aprofitar-les ara per cercar el pacte federal que proposo, que necessita defensors aquí i allà.

Hi ha partits que proposen una declaració unilateral d’independència per part del Parlament. Jo no en sóc partidari. En primer lloc, perquè no sóc independentista. Però també perquè crec que decisions unilaterals no resolen el problema. Imaginem que el Parlament de Catalunya aprova una declaració unilateral de independència. I després què? Això on ens porta? Crec que sense negociació i acord, una declaració unilateral no porta enlloc perquè no té sortida en el marc de la Unió Europea i del món en què vivim. I no oblidem, tot i que alguns semblen oblidar-ho tot sovint, que Espanya és una democràcia que reconeix el dret a l’autogovern de les Comunitats Autònomes, i que en aquests casos parlar de situacions colonials o d’absència de llibertat és absurd.

Per últim, algú em podria demanar que em definís sobre el referèndum per la independència. Com a demòcrata, estic convençut que qualsevol qüestió política, per complexa o dramàtica que sigui, ha de trobar una solució institucional democràtica que respecti la voluntat de la ciutadania.

Com no sóc independentista, no demano un referèndum per la independència, perquè si començo demanant un referèndum per la independència estaria renunciant a trobar un pacte federal que, d’entrada, em sembla un encaix molt més satisfactori, però, com a demòcrata, en un moment que constato que la reivindicació independentista ha assolit un suport molt significatiu, crec que aquesta qüestió ha de ser abordada. I, com deia abans, no des de plantejaments unilaterals (convé seguir de prop les experiències de Canadà i el Regne Unit amb respecte del Quebec i d’Escòcia, respectivament) ni des de plantejaments que no contemplin la lliure decisió dels ciutadans expressada en referèndum.

Crec que en el marc de la discussió sobre una reforma constitucional federal, podria plantejar-se també la regulació d’aquesta qüestió. El cas del Quebec apunta alguns elements que poden ajudar i asseguren la claredat exigible a un procés d’aquesta envergadura: primer, no es pot anar cap a la independència si els ciutadans no s’han pronunciat clarament i específicament sobre el tema (no hi ha declaració parlamentària unilateral que valgui); segon, el referèndum s’ha de poder convocar en determinades condicions i han d’estar previstes les exigències de participació mínima i resultat clar; i tercer, l’eventual victòria del sí, obre el camí a la negociació de les condicions de la separació, de la secessió.

La victòria del sí (en el cas del Quebec ja s’hi han celebrat dos referèndums i en tots dos ha guanyat el no) no proporciona automàticament la condició d’Estat independent que, novament, només pot ser fruit d’un acord, conscients ambdues parts que la decisió ciutadana és absolutament rellevant perquè no estem davant d’un referèndum consultiu sinó d’un referèndum decisori. No vull acabar sense dir que els processos de referèndum d’aquest tipus només poden plantejar-se quan partits que reclamen explícitament la independència a través de l’organització d’un referèndum guanyen les eleccions.

La setmana que ve sabrem quin és el plantejament de cada força política i, més endavant, quin és el seu programa electoral. Oriol Pujol ja va anunciar que el programa electoral de CiU no incorporarà la reivindicació de la independència de Catalunya. En fi, ja veurem. I de tot això n’haurem de seguir parlant molt de temps i molt més en profunditat.

Us proposo ara uns quants articles sobre totes les qüestions que he anat esmentant, començant per dues intervencions i un article del primer secretari del PSC, Pere Navarro i, a continuació, la resta ordenats cronològicament:

Tot i que parla del País Basc, té una relació directa i estreta sobre el que estem parlant l’article “Límites y garantías de un proceso independentista” d’Odón Elorza.

Ha passat desapercebut en mig de tot el soroll un fet nou relatiu a l’escàndol del Palau de la Música i un possible finançament irregular de CDC. Llegiu “Hacienda cree que la empresa de un exalto cargo de Pujol desvió fondos del Palau”, Jesús García.

Sobre la situació econòmica espanyola us convido a llegir:

Sobre la contrarreforma educativa del ministre Wert podeu llegir l’editorial d’El País “Nuevo viraje educativo” i l’article “Más desigualdades” de Rafael Feito.

Sobre la política europea i el debat sobre les reformes que calen podeu llegir:

Pels interessats en debats polítics i culturals més de fons, recomano que llegiu:

I, finalment, en record i homenatge a Santiago Carrillo, us convido a visitar el dossier que li dedica el diari El País, a llegir els seus articles publicats a El País, i a descarregar-vos-els en la publicació “Nadando a contracorriente” via Amazon.

LES PERLES DEL POLÒNIA ARRIBEN A 250! FELICITATS, NÚRIA!

“Perles” del programa del Polònia emès el 20 de setembre, resum crític realitzat per Núria Iceta. Podeu trobar-les totes aquí, amb imatges, vídeos i tot.

[LES PERLES] 
– Gran Rajoy preparant-se la reunió amb Mas “are you talking to me, pajarraco independentista?”… oh wait! Si la reunió ja ha començat!

- Anem d’enterro! Mas: “La Puta i la Ramoneta, dues bones amigues convergents, les hem perdudes en un tràgic accident… anant cap a Ítaca…” La cerimònia acaba amb les sàvies paraules de la sàvia Ramoneta: “Estima els altres. Doncs jo us dic, estima també els enemics. Sigues puta. Perquè si pactes només amb uns m’agradarà veure com salves el cul quan totes no et ponguin.” Amén. I dic jo, no sé jo si ens precipitem enterrant-les, que són molt elles, elles.

- Que bona la versió polonesa d’El convidat d’aquesta setmana. Pujol s’enrotlla tant des que obra la porta que Om es passa el cap de setmana al replà mentre a Pujol una cosa el porta a una altra.

[LA PICADA D’ULLET] 
– Rajoy: “Hay dos misterios insondables en el PP, Catalunya, y qué diablos me fumé el día que le di el Ministerio de Cultura a José Ignacio Wert”

[L’ESTÀVEM ESPERANT] 
– La reaparició d’Esperanza Aguirre, i la de Sa Majestat el Rei, tots dos candidant-se a Folloneros.

[SURREALISTA] 
– Obama necessita un nou lema de campanya “que ho peti” i ha fitxat tres spin doctors nostrats: Maruja Torres, Pere Gimferrer i Albert Espinosa… oh my God. “Fem un brainstorming?” “Va, que sean dos”… i se’ls deu haver pujat al cap perquè fer que Gimfi canti i balli el Rap de l’Obama…

[LA IMATGE DE LA SETMANA] 
– La crisi econòmica explicada als nens (o als tontos). Un banc dolent el porta un senyor dolent. I ja està.

[ARXIU HISTÒRIC] 
– [24/11/11] Tardà i Bosch, de tapes per Madrid. Extraordinari Tardà fent de cicerone de Bosch per anar a Madrid “agafa una rebequeta, que allà a les nits fot fresca”. Al bar del costat del Congrés (tipus Manolo del Graset) se l’estimem molt, ja el trobaven a faltar “El Tardà será todo lo independentista que tu quieras, pero es un cachondo…perdoneu però algú ho havia de dir!” Fins i tot li reclamen una actuació tipus Club de la Comedia amb els seus particulars “perdoneu però algú ho havia de dir”.

[LA FRASE DE LA SETMANA] 
– Mas: “Casum l’olla, quin desencís”

[LA NOVETAT] 
– Luis De Guindos, ministre d’economia. Diu que no li agraden les ments obertes.
– Albert Espinosa, xaxi.

[LA CANÇÓ] [Imagine, d’Artur Lennon & Oriol Ono]

[Artur] Imagina’t que un dia
fóssim independents.
Ja veig la meva cara
Als euros i als segells.
El país es diria
“Estats Convergents”.
Imagina’t tot un poble
que sap el que ha de fer.
[Oriol] A la velocitat d’un Ferrari
Que ja ha passat la ITV!
[Artur] He pitllat el missatge
Prou del “tot i que”
[Oriol] Parlaràs amb la Merkel?
[Artur] És que està comunicant.
[Oriol] Convoca un referèndum.
[Artur] Un moment, m’ho estic pensant.
[Oriol] Artur, quan siguem independents,
podrem enviar en Duran d’ambaixador a Madrid?
[Artur] M’imagino projectes
Del tot il·lusionants.
[Oriol] No és ben bé Eurovegas…
[Artur] A mi no em va agradar mai.
Imagina’t els sociates.
De cap al Grup Mixt.
Jo pensava que tindria
un mandat més relaxat.
Vull ser un nou Casanovas.
Molt millor que Joana d’Arc.

[#etfelicitofill] 
– Rajoy ja ha establert el marc del debat. Segons ell, només hi ha tres possibilitats per entendre que Catalunya es vulgui independitzar. 1) Que siguem una nació. 2) Que estiguem patint un espoli fiscal. 3) Que vulguem enviar “los muermos esos de Manel” a Eurovisió. Va preguntem-ho a algú que conegui Catalunya? Alícia descartada. Entrevistes realitzades: Bruce Springsteen, Pere Navarro. Documentació: La història de Catalunya del Dragui.

ZW 317 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí. Aquí hi trobareu tots els ZONA WEB.

http://wiki.15m.cc/wiki/15Mpedia

Un dels pilars del 15M ha estat el coneixement. Amb la voluntat de recopilar tota la informació, i amb la intenció d’amplificar el moviment, s’ha impulsat la creació d’una enciclopèdia lliure i oberta: la ‘15Mpedia’, que es va presentar públicament el passat 6 de juny.

L’objectiu d’aquest projecte és generar un espai enciclopèdic del moviment lliure i neutral. Generar coneixement en format horitzontal i sense moderació, mantenint sempre el respecte a tots els col·laboradors.

A través de l’arbre de continguts de l’enciclopèdia s’està realitzant un projecte derivat: el Wiki llibre del 15M. El passat, el present i el futur del moviment realitzat per totes les persones que formen part.

El projecte té una eina col·laborativa, molt interessant, un banc d’idees, on qualsevol persona pot pujar textos amb les seves idees, opinions i reflexions.

Una altra iniciativa, no només de caràcter recopilatori, sinó amb una visió prospectiva, ha estat la realització d’un documental sobre el 15M.

Podeu seguir tota la informació associada també a través de Twitter: @15Mpedia #15Mpedia

About Miquel Iceta

Sóc militant del PSC, diputat socialista al Parlament de Catalunya i president de la Fundació Rafael Campalans

Posted on diumenge 23 setembre 2012, in Política. Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Els comentaris estan tancats.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 81 other followers