Després de l’11-S, federalisme!

Vull dedicar l’actualització setmanal del meu diari a internet a reflexionar sobre la gran manifestació independentista de la Diada Nacional de Catalunya i els seus efectes sobre la política catalana i espanyola. Després dels meus comentaris al respecte hi trobareu una selecció d’articles sobre la qüestió que m’han interessat especialment i una encara més breu selecció d’articles sobre altres qüestions que han estat presents en el debat públic d’aquesta darrera setmana. Aprofito per recordar que gairebé cada dia recomano articles d’interès a través del meu Scoop.it i també els hi dono difusió a través del meu compte a Twitter, del meu perfil i pàgina a Facebook, i en el recopilatori Alternatives.

Començo, doncs, per parlar de la manifestació de l’11 de setembre. Ho faig a títol estrictament personal, i ho faig a raig, quan acabo d’arribar de la celebració de la Festa de la Rosa a Gavà, de forma ben planera, pensant en veu alta, sense cercar ni precisions terminològiques ni pretenent fixar una doctrina acabada, però amb voluntat d’entrar a fons en un debat que marcarà els mesos i els anys a venir.

En primer lloc, deixeu-me dir, sense necessitat d’entrar en cap polèmica al voltant de la xifra d’assistents, que probablement ens trobem davant la manifestació més gran de la història de Catalunya i que, tot i que les motivacions de cada persona per assistir a la manifestació poden ser diverses, no es pot obviar de cap de les maneres que la finalitat dels convocants i el lema de la manifestació “Catalunya, nou estat d’Europa” eren inequívocament independentistes, precisament la raó per la qual jo vaig decidir no participar-hi. Cal felicitar, doncs, l’Assemblea Nacional Catalana per l’èxit de la seva convocatòria, que ha anat precedida i acompanyada d’una significativa cobertura institucional, política i mediàtica.

Fa molts anys que la Diada Nacional de Catalunya acull manifestacions de caire independentista però mai fins ara havien aconseguit una participació tan massiva. És obligat, doncs, preguntar-se les raons d’aquest èxit i, cadascú des de la seva perspectiva política, donar-hi la resposta que consideri més adient. Sense ordenar-les per la seva importància, crec que hi ha fonamentalment tres raons que expliquen el salt quantitatiu i qualitatiu de la resposta que ha rebut enguany la convocatòria de la manifestació de l’11-S. Una és, senzillament, l’augment de ciutadans i ciutadanes de Catalunya que creuen que la identitat de Catalunya, la seva llengua i la seva cultura, els seus interessos i les seves expectatives, estarien millor defensats en un Estat català independent de l’espanyol. És a dir, la manifestació constata que probablement avui hi ha més independentistes que en cap altre moment de la nostra història. Dos, també ha augmentat significativament el nombre de ciutadans i ciutadanes que perceben un inacceptable menyspreu a la nostra realitat nacional i un tracte financer injust. I tres, l’impacte de la crisi econòmica es tradueix en malestar social que troba en la reivindicació de “més diners per a Catalunya” una resposta a un neguit creixent i a un futur incert. Certament poden haver-hi altres raons i sempre podríem enriquir amb molts matisos les afirmacions anteriors, però crec que les raons esmentades serveixen com a punt de partida per a l’anàlisi.

També cal dir que persones que poden compartir algunes de les raons abans esmentades no han assistit a la manifestació precisament pel seu contingut netament independentista; de la mateixa manera que alguns assistents a la manifestació no són independentistes però han cregut convenient manifestar el seu malestar sobre l’actual estat de coses participant en la marxa. Ens trobem el cas, per exemple, que tot i que el PSC no recolzava la manifestació, destacats dirigents del partit i membres de la seva Comissió Executiva hi van participar, en una mostra més del potencial del PSC per relligar sensibilitats.

Lògicament, en el moment de fixar una posició política sobre les qüestions de fons a debat no podem fixar-nos només en la manifestació, perquè si ja hem vist que l’elevada participació en la manifestació respon un fenomen complex, encara és més complexa la realitat catalana tota. I no podem perdre de vista el fet que molts catalans no comparteixen la “necessitat vital” que probablement tenen molts manifestants de separar-se de la resta d’Espanya (n’hi ha també que pensen que trencar amb Espanya seria una aberració) i que n’hi ha també que pensen (que pensem) que malgrat la importància i la dificultat de les qüestions pendents de resoldre en l’encaix de Catalunya en l’Estat espanyol, convé seguir intentant trobar la manera de compartir un projecte comú amb la resta de pobles d’Espanya.

Ens agradi o no, la manifestació assenyala una bifurcació del catalanisme, que ha passat de ser dominat molt majoritàriament pels que pensem que els anhels de Catalunya poden i han de trobar resposta positiva en el marc d’una Espanya autonòmica i federal, a una situació en que una part molt significativa del catalanisme, que pot ser fins i tot majoritària, pensa que “amb Espanya no hi ha res a fer”. El catalanisme es divideix, doncs, a partir d’ara en dues corrents que, si bé poden compartir l’estima al país, la seva llengua, la seva cultura, la voluntat de defensar de la millor forma possible els interessos dels catalans i la de participar molt activament en el procés d’unitat europea, tenen un objectiu final ben diferent: uns volen marxar i els altres volem seguir intentant un nou acord amb la resta d’Espanya que permeti seguir construint un projecte compartit.

No vull amagar la preocupació i la tristesa que sento. El PSC ha treballat sempre per evitar que es produís aquesta divisió del catalanisme i entre els catalans, però després d’haver-ho aconseguit al llarg de 30 anys, avui la situació ha canviat a causa de la forta ofensiva de la dreta espanyola contra l’intent ben legítim d’aprofundir en l’autogovern que perseguíem amb el nou Estatut, de la percepció que l’esquerra espanyola no és sempre capaç de fer front amb èxit a la deriva recentralitzadora i uniformadora de la dreta espanyola (alguns pensen que ni tant sols està disposada a fer-ho i fins i tot n’hi ha que pensen contra tota evidència que PP i PSOE són el mateix, posant en el mateix sac els que van votar l’Estatut i els que recollien firmes contra l’Estatut a la resta d’Espanya i van impugnar-lo davant del Tribunal Constitucional) i, molt especialment, a causa de la maleïda Sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut.

Tot i que lamento la divisió del catalanisme, que potser alguns intentaran utilitzar contra tots els catalanistes, siguem independentistes o no, crec que en aquests moments és obligat clarificar posicions. Crec que ja ha acabat el moment dels conceptes ambigus: ja no es tracta ni de transició nacional (cap a on?), ni d’estructures d’Estat (quines? ja tenim president, govern, Parlament, Consell de Garanties Estatutàries, delegats a Brusel·les, Paris, Berlin i Nova York…; crec que abans de gastar més en estructures d’Estat caldria evitar retallades en salut i educació), ni de dret a decidir, ni d’autodeterminació. Es tracta de dir clarament si volem marxar o si volem intentar quedar-nos. I els federalistes volem intentar quedar-nos per la via del diàleg, de l’acord, del pacte; no volem marxar, no volem trencar, no ens volem separar. Uns i altres, independentistes i autonomistes i federalistes, estem abocats a trobar solucions a través de la política i dels mecanismes institucionals de la democràcia.

Per això dono per fet que el president Mas serà coherent amb el seu plantejament d’aquests dies i es presentarà a les properes eleccions amb un programa netament independentista, com en el seu dia van fer el Partit Québécois o l’Scottish National Party, confirmant el que jo he pensat sempre: els partits nacionalistes tard o d’hora es plantegen obtenir la independència de la seva nació. Jo crec que es pot ser catalanista sense ser nacionalista, i sense ser independentista. Sobre les diferències entre catalanisme i nacionalisme sempre m’ha agradat citar un article al respecte d’Ernest Lluch. I no cal dir que consideraria un error gravíssim que algú intentés expulsar del catalanisme aquells i aquelles que no som ni nacionalistes ni independentistes, faria un flac favor al catalanisme i un pèssim servei a Catalunya.

Per cert, només després d’unes eleccions guanyades per partits que reclamin explícitament la independència es pot considerar oberta aquesta perspectiva des del punt de vista polític i institucional, és a dir, les eventuals consultes sobre la secessió són posteriors a les victòries dels independentistes, i la victòria del sí, de produir-se, no faria sinó obrir les negociacions d’un procés de secessió que són habitualment llargues i difícils, i que topen amb marcs jurídics molt rígids, com ho és en aquest cas l’espanyol (vegeu al respecte els articles de Xavier Arbós i Javier Pérez Royo). Descarto per inacceptables i inaplicables les decisions unilaterals, il·legals o les derivades de conflictes violents. Siguin quins siguin els problemes i les dificultats, la política democràtica ha de trobar els camins per resoldre’ls, fins i tot per trobar els millors instruments per dirimir conflictes als que no s’hagi trobat una solució satisfactòria per a les dues parts.

¿Què crec que ha de fer el PSC en aquest moment? En primer lloc recordar la seva Declaració de principis, adoptada per unanimitat l’any 2008, que afirma rotundament: “Som federalistes perquè volem promoure un projecte compartit entre els pobles d’Espanya a partir del respecte a la realitat plurinacional, pluricultural i plurilingüística de l’Estat”. En aquests moments, doncs, cal perfilar amb més nitidesa el projecte de catalanisme federalista del PSC i, per tant, el projecte d’un catalanisme no independentista. El PSC va precisar en el seu 5è Congrés, l’any 1987, la seva proposta federal. L’hem defensada amb un ressò menor del que crec es mereixia, i més si veiem el punt on hem arribat. ¿Quantes vegades els presidents Maragall i Montilla havien advertit contra la desafecció? També ho va fer Pere Navarro dient “Espanya serà federal o no serà” en el Comitè Federal del PSOE celebrat el diumenge abans de la Diada. Per una reflexió més aprofundida sobre la meva visió federal aprofito per recomanar-vos la lectura de cinc articles que he escrit al llarg dels darrers 8 anys sobre aquesta qüestió:

No estranyarà ningú, doncs, que segueixi defensant l’ideal federal. Perquè crec que és el que millor s’ajusta a un món d’interdependències creixents i sobiranies compartides, perquè evita el xoc d’identitats i la fractura de la societat en funció dels diversos graus d’autoidentificació nacional, perquè és coherent amb els valors de fraternitat, solidaritat i internacionalisme, i perquè té com a instruments privilegiats l’acció política democràtica, la negociació i el pacte. Lògicament, en el cas d’Espanya haurem de trobar solucions federals que contemplin la plurinacionalitat de l’Estat espanyol.

El PSC té la responsabilitat de seguir treballant per la unitat civil dels catalans i la màxima cohesió social, ha d’explicar quin país volem i com volem construir-lo, com pensem que es defensen millor els interessos dels catalans i les catalanes, com pensem impulsar la nostra llengua, la nostra cultura i els nostres interessos, com els defensarem en una Espanya que, de la mateixa manera que Catalunya s’ha mogut, també s’ha de moure. Ara toca concretar el què volem i explicar que malgrat les dificultats, que hi són, com serem capaços d’aconseguir-ho en el marc espanyol. Com aprofundir en l’autogovern, com recuperar íntegrament l’Estatut, com desenvolupar una cultura federal a la resta d’Espanya i en les institucions espanyoles.

Sempre se’ns interpel·la sobre l’absència de federalistes més enllà de l’Ebre. N’hi ha, però són pocs, parlen poc i són encara menys escoltats, per ara… Precisament per això i davant l’evidència que si no s’arreglen algunes qüestions pendents el conflicte i una eventual ruptura estan servits, a la resta d’Espanya també han de reflexionar sobre com millorar l’encaix de Catalunya i, si s’arriba a considerar que la transformació federal del conjunt de l’Estat és impossible, llavors caldria pensar en com satisfer específicament les legítimes demandes de Catalunya: el reconeixement real i sincer de la plurinacionalitat, la pluriculturalitat i el plurilingüisme de l’Estat, i un pacte fiscal just, com el que hem reclamat i votat al Parlament de Catalunya els socialistes catalans.

Per tant, o Estat federal o solució bilateral. Amb les reformes legals que calgui, la de la pròpia Constitució si es vol aconseguir un Senat federal. Jo no sóc gaire partidari de començar posant les etiquetes al nou acord que estem cercant, cal reprendre el fil del pacte constitucional del 1978 i l’impuls que pretenia donar Pasqual Maragall a aquesta qüestió amb l’Estatut del 2006. I quan parlo de no començar posant les etiquetes, parlo d’evitar batejar abans d’hora un acord que encara no tenim. No emboliquem la troca més del compte abans d’hora, dient que ha de ser federal, bilateral, asimètric o confederal. Sóc més partidari de fixar els objectius concrets a assolir i acordar els millors mecanismes per aconseguir-los. Temps hi haurà per batejar-lo després.

Personalment, preferiria una solució federal, en la que Catalunya fos com Baviera (en això comparteixo criteri amb Joan Majó) però no em tanco a una solució estrictament bilateral si a la resta d’Espanya convé més fer-ho així. Els objectius que dibuixo parteixen d’una premissa clara: nosaltres no volem marxar, no volem trencar, som federals i volem seguir treballant per estendre ponts de diàleg, per trobar solucions acordades. Perquè som federalistes, perquè treballarem sense defallir per trobar una solució que garanteixi una relació fraternal entre els pobles d’Espanya. I per tant no compartim l’objectiu final dels independentistes. I en això hem de ser clars des del primer moment quan els termes del debat ja han estat clarament fixats.

En definitiva estem discutint si volem marxar o volem quedar-nos. No hem de defugir el debat sobre la independència, cal posar sobre la taula les raons dels que no volem la separació i també les nostres propostes per seguir avançant en l’autogovern, el reconeixement de la nostra personalitat nacional i l’obtenció d’un finançament just. Les raons dels independentistes ja estan sobre la taula. Ara hem de posar-hi les nostres, que no tenen res a veure amb la por i que no responen a interessos forans, tenen a veure amb els nostres valors, les nostres conviccions, i la nostra manera d’entendre com es defensen millor els interessos dels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya en els àmbits espanyol i europeu.

Sé que hi ha gent que contempla amb escepticisme la nostra proposta. Jo dic de vegades que el federalisme és com la vida, exigeix diàleg, tenacitat, paciència, capacitat d’acordar, i que de vegades costa molt, que de vegades s’avança i de vegades es retrocedeix, com en gairebé tot a la vida. ¿Si no m’entenc amb els veïns de la meva escala, estic obligat a marxar o és millor intentar establir regles de convivència? ¿Si vull construir una Europa federal amb pobles tant distants com el d’Estònia, posem per cas, com ho faré si ja no sóc capaç d’entendre’m amb la gent d’Albacete? ¿Quin sentit té establir fronteres amb els pobles germans d’Aragó, País Valencià i les Illes? Certament topem i toparem amb dificultats. Però jo sóc dels que crec que va la pena seguir intentant-ho. Entre d’altres coses perquè la independència és irreversible, amb avantatges i inconvenients, mentre el federalisme és i ha de ser dinàmic, com ho requereixen les relacions entre els pobles.

Certament cal que els socialistes catalans actualitzem, precisem i concretem la nostra proposta federal. De fet no hem paït encara els estralls de la Sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. No tant els seus efectes legals i competencials concrets, sinó l’anomalia democràtica que implica haver modificat un text aprovat per dos terços del Parlament de Catalunya, negociat a les Corts Generals, aprovat per majoria absoluta pel Congrés dels Diputats i el Senat, i ratificat majoritàriament pels ciutadans i ciutadanes de Catalunya en referèndum.

La Sentència es va produir, en condicions especialment anòmales, el juliol del 2010, després vàrem haver d’afrontar les eleccions al Parlament de novembre de 2010, les eleccions municipals i les eleccions generals del 2011 i, finalment, un Congrés de renovació el desembre del 2011. Això explica, tot i que no excusa, el retràs que portem en donar-hi una resposta més acabada. Però la responsabilitat no és només nostra: així com a Espanya governen els que es van lluitar a peu i a cavall contra l’Estatut, Catalunya té en aquests moments un govern que ha renunciat a desplegar l’Estatut, que sembla més interessat a treure rendiments polítics del conflicte que no pas a trobar solucions concretes als problemes.

L’esquerra espanyola i molt especialment el PSOE han de participar també en l’esforç de definició d’aquest projecte compartit. Les solucions federals són, per naturalesa, camins de doble direcció, ningú pot imposar el seu criteri a l’altre i les millor solucions són les acordades. I, en aquests moments, potser més que mai en la història, la resta d’Espanya, o com a mínim els progressistes de la resta d’Espanya, s’han d’implicar activament en trobar la solució als problemes pendents que, si s’enquisten, poden fer saltar-ho tot pels aires.

I no hem d’oblidar tampoc l’especial responsabilitat del PP i de Mariano Rajoy, que han de donar-hi una resposta, tot acceptant que la seva actitud en el procés estatutari ha estat una de les causes més importants del malestar que es va evidenciar en la manifestació de l’11-S, com ja es va evidenciar també en la manifestació del 10-J en rebuig de la sentència del Tribunal Constitucional.

Com deia avui a Gavà Alfredo Pérez Rubalcaba, Si PP i CiU s’han posat tant sovint d’acord en retallar, ara convé que agafin fil i agulla per cosir el que s’ha anat esquinçant.

Per anar acabant voldria parlar el paper del president Mas i de CiU en aquest debat. Tinc la clara sospita que per ells aquest debat és una fugida endavant per evitar que en les properes eleccions es parli del balanç del seu govern. Fins a cert punt és lògic: avui Catalunya està pitjor que quan CiU va arribar al govern. La Catalunya del 2012 està més aturada, més retallada i més endeutada que la Catalunya del 2010. Ni van fer el govern dels millors, ni han encertat en les seves aliances amb el PP, ni amb les seves polítiques econòmiques i socials. Ni han desplegat l’Estatut, ni han recuperat res del que ens va fer perdre la sentència del Tribunal Constitucional, ni tampoc sembla que hagin d’obtenir gaire res pel que fa al finançament que caldria negociar l’any que ve.

En aquestes condicions difícilment CiU i el president Mas volen anar a unes eleccions a retre comptes. Volen que es discuteixi d’altres coses. Però actuant així obliden quines són les seves obligacions.

Els polítics responsables intenten resoldre problemes, no aprofiten els problemes per defugir les seves responsabilitats. ¿Com pensa CiU i el president Mas obtenir una bona negociació del pacte fiscal si la barregen amb la reivindicació de la independència?

Al marge de les dificultats econòmiques actuals que, certament, dificulten avenços en aquest sentit, el govern d’Espanya hauria de renunciar a fer recaure tot l’esforç de reducció del dèficit a les Comunitats Autònomes i, en comptes del desgraciat Fons de Liquiditat Autonòmica hauria d’haver emès “hispabons”, de la mateixa manera que estem reclamant a la Unió Europea que emeti “eurobons” –Alfredo Pérez Rubalcaba va escriure un magnífic article a El País proposant-ho.

Barrejar pacte fiscal i independència, com fa el president Mas, és renunciar al pacte fiscal, com explica de forma rotunda Joan Manel Perdigó. Exigir un millor tracte econòmic anunciant que el trencament és inevitable és renunciar a cercar solucions a un problema, precisament per després poder dir que no hi ha més sortida que la independència. El plantejament de CiU és un terrible error. Van a Madrid dient: “si no em dones el que vull, marxo demà; i si m’ho dones, marxo demà passat”. ¿Com volen obtenir res d’aquesta manera? Actuant així, CiU i el president Mas estan oblidant les seves obligacions institucionals i les seves responsabilitats, que són les d’obtenir rendiments en favor dels catalans i les catalanes, no les d’agreujar els problemes per fer avançar el seu projecte polític independentista.

I tot plegat té també un aire d’eleccions anticipades. Així ho explica Joan Tapia. CiU ha fracassat en la seva gestió, sap que els anys de govern que té per davant seran molt difícils i s’estima més embolicar-se en l’estelada per anar a unes eleccions anticipades en les que intentaran canalitzar el descontentament social per traduir-lo en suport electoral. Si se’n surten hauran servit molt bé els seus interessos partidistes, però hauran fet un pèssim servei als ciutadans i ciutadanes de Catalunya.

De tot això caldrà que en parlem molt més i molt més a fons en les setmanes i mesos que vindran. Us proposo ara uns quants articles sobre totes les qüestions que he anat esmentant:

Sobre d’altres qüestions que han estat d’actualitat aquesta setmana us recomano llegir els següents articles:

“Perles” del programa del Polònia emès el 13 de setembre, resum crític realitzat per Núria Iceta. Podeu trobar totes les Perles del Polònia aquí, amb imatges, vídeos i tot.

[LES PERLES]
- Gran Oriol Pujol, estadista a l’ombra, assessor del President Mas en moments de tribulació, estranyat perquè no passa res després de la mani i ni tan sols sona la línia vermella amb la Moncloa: “que per què no passa res? potser… perquè ho hauríem de fer nosaltres?”
- Extraordinari el gag sobre el material escolar com a article de luxe: “Avui ens ha entrat aquesta llibreta, un disseny exclusiu de l’artista Miquel Rius, i per només 15 €”. I la desfilada Pretty Woman de motxilles, hilarant! “Au, anem a l’Ikeia [sic] que allí al menys regalen els llapissos”

[EXCLUSIVA] 
- El President Mas i Alícia Sánchez-Camacho sí que van anar a la mani, d’incògnit, és clar. Molt currat.

[LA PICADA D’ULLET] 
- Els Presidents Macià i Companys, al setè cel estelat!

[LA IMATGE DE LA SETMANA] 
- Mariano Rajoy, per una oïda i li entra i per l’altra li surt… la independència.

[ARXIU HISTÒRIC] 
- [15/9/11] Divendres amb Albert Om a Taradell.

[QUE FORT] 
- El malson de Quim Nadal: Pere Navarro metrallant el sector catalanista! Sort que era un malson, la realitat és molt millor, en Quim fent de “queli”. Quin gir de guió, veure en Pere Navarro fent de malvat!

[À LA PAGE] 
- Polònia actualitza l’escenari del monòleg i al fons ja lluu la bandera europea junt amb la senyera. Ah mira!

[LA FRASE DE LA SETMANA] 
- Alícia Sánchez-Camacho: “Si tingués expressió facial ara posaria cara d’enfadada”

[LA NOVETAT] 
- Jordi Évole, el Robin Hood del periodisme.
- Joel Joan, d’oferta a la botiga de famosos solidaris, es veu que a segons quines gales de premi dóna error.

[MALA LLET] 
- Alícia Sánchez-Camacho al President Mas: “Sit! Jeu!”

ZW 316 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí. Aquí hi trobareu tots els ZONA WEB.

http://okfestival.org/

Del 17 al 22 de setembre, se celebrarà a Hèlsinki l’Open Knowledge Festival. Aquesta primera edició compta amb la participació d’una gran quantitat de comunitats de més de 40 països diferents.

L’eix central de la trobada és l’acció en el coneixement obert, analitzant el valor que pot generar, els ecosistemes que es poden generar en les organitzacions per beneficiar-se d’aquest intercanvi, i els impactes que pot tenir a nivell de transparència en la nostra societat.

El “coneixement  obert” és un concepte integral que implica compartir el coneixement en totes les seves formes -des dels gens a dades geogràfiques, des de la literatura al codi de programació- per a que  pugui ser lliurement utilitzat, modificat i compartit per tothom. Aquesta idea ofereix una oportunitat de transformació positiva dins la nostra societat de la informació, on les jerarquies velles són reemplaçades per l’agilitat i la diversitat que ofereix la xarxa a través de la cooperació.

En l’era de les comunicacions globals digitals, els beneficis que s’obtenen en tots els sectors de la societat mitjançant l’obertura de coneixement són rellevants. El programa compta amb una gran varietat de temes (que permeten recórrer els diferents àmbits): democràcia oberta i moviments ciutadans, transparència i rendiment de comptes, ciutats obertesdisseny i hardware, patrimoni cultural, desenvolupament obert, investigació i educació, geodata, recursos de software oberts, periodisme de dades i visualització, gènere i diversitat, negoci i dades obertes i coneixement obert i sostenibilitat.

#OkFest és l’etiqueta oficial de l’esdeveniment a Twitter. També es pot seguir a Facebook.

Quant a Miquel Iceta

Sóc militant del PSC, diputat socialista al Parlament de Catalunya i president de la Fundació Rafael Campalans

Posted on diumenge 16 setembre 2012, in Política. Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Els comentaris estan tancats.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 68 other followers