Temps d’incerteses

Aquesta serà la darrera actualització setmanal del meu Diari a internet fins el setembre, però través del meu Scoop.it seguiré recomanant articles interessants que també difondré a través del meu compte a Twitter i del meu perfil i pàgina a Facebook. Si succeís alguna cosa molt important al llarg del mes d’agost faria la corresponent entrada en el meu Diari. Les dificultats de la crisi econòmica, l’actuació erràtica i equivocada del govern espanyol i la indecisió de les institucions europees, configuren un temps d’incerteses en el que els pronòstics més pessimistes deixen de ser inversemblants. Com cada setmana intento proporcionar elements que permetin entendre millor el què passa. I començo com sempre amb una referència a la situació catalana.

La política catalana ha estat marcada aquesta setmana per dues notícies que defineixen una realitat complexa: la Generalitat s’està plantejant demanar suport financer al Govern d’Espanya a través de l’ICO o del futur Fons de Liquiditat Autonòmica en una operació que col·loquialment anomenem rescat, i el Parlament ha aprovat per àmplia majoria una proposta de pacte fiscal que ha comptat amb el suport del PSC llevat dels aspectes que configuren una proposta de concert econòmic.

Pel que fa a la situació financera de la Generalitat i a l’estat de l’economia catalana us convido a llegir els següents articles: “Cataluña también cede y pide el rescate” de Miquel Noguer, “El desplome no es culpa de fantasmas” de Xavier Vidal-Folch, “Cinco duros planes de ajuste no han logrado sanear las arcas catalanas” de Lluís Pellicer i “La petición de rescate hunde la imagen de Cataluña” d’El País.

Sobre el Ple del Parlament que ha donat llum verda a la proposta de pacte fiscal us convido a llegir els següents articles: “Sí al pacte fiscal” de Joaquim Nadal, “Mas busca una salida airosa” d’Enric Company, “Pacte fiscal, la veritat de les mentides” de Joaquim Coll, el dossier especial sobre el ple del Parlament sobre el pacte fiscal de la web del PSC, la intervenció de Rocío Martínez-Sampere en aquest Ple, la  intervenció de Joaquim Nadal, un document comparatiu que explica de forma molt entenedora a què ha donat suport el PSC i a què no en la resolució aprovada pel Parlament, la crònica de Miquel Noguer i Pere Ríos “Catalunya pide el concierto económico sin el apoyo del PSC ni del PP”, l’editorial d’El País “En el peor momento“, i els imprescindibles articles de Josep Ramoneda “La vida es así” i Juan-José López Burniol “‘¿Terra ignota?’”. Recomano de forma molt especial la lectura d’aquest darrer article, no només és del tot esclaridor sinó que comparteixo fil per randa el que diu.

Molt s’ha escrit sobre el que el PSC havia de fer i no havia de fer en aquest Ple. Crec que la posició fixada per la direcció del partit i àmpliament discutida i assumida pel grup parlamentari socialista és la correcta, coherent amb la posició de donar suport al pacte fiscal però no al concert econòmic, coherent amb el que Pere Navarro ha plantejat des del primer moment en les seves intervencions públiques (Conferència al Col·legi de Periodistes i Conferència al Cercle d’Economia), amb la seva proposta a la primera cimera sobre el pacte fiscal, amb el contingut del programa electoral amb el que ens vàrem presentar a les eleccions del 2010 (que deia literalment “Vetllarem pel compliment estricte del model de finançament pactat i promourem les adaptacions que aquest preveu per tal de garantir que la contribució a la solidaritat que es produeix a través del mecanisme de l’anivellament permeti la reducció del dèficit fiscal de Catalunya, per tal que aquest sigui just i proporcionat al nostre PIB relatiu”) i amb la resolució del Consell Nacional del partit.

També s’ha escrit i dit molt sobre les raons per les quals el nostre model no és el concert. La raó fonamental és que considerem que no s’ajusta a la nostra visió federal de l’Estat, que implica una caixa única amb clau compartida. Però convé aclarir algunes coses. No és veritat que el concert basc estigui a la Constitució (la Constitució en la seva disposició addicional primera el que diu és: “La Constitució empara i respecta els drets històrics dels territoris forals. L’actualització general del dit règim foral es durà a terme, en el seu cas, dins el marc de la Constitució i dels estatuts d’autonomia”). El concert està a l’Estatut d’Autonomia del País Basc -veure articles 40 i 41- (cosa que no succeeix en el cas català). I tampoc no és veritat que el concert no incorpori la solidaritat, n’hi ha prou amb llegir la lletra f) del punt 2 de l’article 41 de l’Estatut d’Autonomia del País Basc per comprovar-ho (“El régimen de Conciertos se aplicará de acuerdo con el principio de solidaridad a que se refieren los artículos 138 y 156 de la Constitución”). El tracte privilegiat del País Basc no està en el concert, que per definició integra la solidaritat, sinó en el càlcul del “cupo”. Un pacte fiscal ben fet no tindria perquè tenir un rendiment inferior al del concert. La pròpia Constitució espanyola en el seu article 138.2 diu “Les diferències entre els estatuts de les diverses comunitats autònomes no podran implicar en cap cas privilegis econòmics o socials”.

En fi, ara correspon al govern de Catalunya negociar la proposta aprovada pel Parlament i podrem comprovar si el que de veritat volia és procurar-se un motiu per avançar les eleccions i per alimentar l’independentisme o, si pel contrari, busca sincerament un canvi de model que millori de forma significativa el finançament de Catalunya. Si és per això últim, sempre podrà comptar amb els socialistes catalans.

Mentre encara ressona l’eco de la fiança imposada a CDC pel jutge del ‘cas Palau’ en considerar que aquesta força política és “responsable civil directe a títol lucratiu”, ha esclatat una notícia que afecta en aquest cas directament al secretari general de CDC, Oriol Pujol. Podeu llegir al respecte les notícies “Hacienda vincula a Oriol Pujol con una trama que amañaba concursos” de Jesús García, “¿Dónde factura Anna los trabajos?” de J.G.B., “Una red en el entorno de Convergència” de J.G.B. i “Oriol Pujol ‘impulsó’ la trama corrupta” de Jesús García. Oriol Pujol ha negat tota relació amb aquest cas en una compareixença parlamentària.

Sobre la situació política catalana, l’article de Jordi Matas Dalmases “Crisis política” és d’obligada lectura.

Abans de passar al capítol dedicat a la política espanyola us faig unes recomanacions de lectura també imprescindible: els dossiers de la Fundació Rafael Campalans “Hi ha una alternativa a l’austeritat per sortir de la crisi?” i “Autogovern, federalisme i dret a decidir. Els casos d’Escòcia i el Quebec“, l’entrevista a Felipe González que li va fer Soledad Gallego-Díaz a El País, i els articles “La socialdemocracia alemana frente a la crisis. Las tesis del SPD, ¿un cambio de política?” de Jordi Ortega, “El baile de la silla” de Juan Carlos Rodríguez Ibarra, “La sociedad mala” de Robert Skidelsky, “La cultura y la izquierda hoy” de Manuel Rico, “En el fondo” de Joan Subirats i “El fin del poder” de Moisés Naím.

Sobre la situació política espanyola i la gestió del govern del PP us convido a llegir els articles “Desnudo y solitario” de Lluís Bassets sobre Mariano Rajoy, “‘Quousque tandem’” d’Enrique Gil Calvo sobre el desgast de Rajoy, “Nos hunden la incompetencia y la mentira” de Juan Torres López, “Reversión autonómica” de Kepa Aulestia, “Salvar o perder la cara” de Miguel Angel Aguilar, “El rescate del Presidente” d’Antoni Gutiérrez-Rubí, l’editorial d’El País “Crisis autonómica“, “Las 12 claves del rescate a las autonomías” de Jesús Sérvulo González, el document del PSOE “Siete desastres en siete meses”, l’editorial d’El País “La urgencia de pactar“, “IVA de muerte” de Xavier Antich sobre el fort increment de l’IVA sobre els béns culturals, “Aborto, constitucionalidad y herencia recibida” d’Amparo Rubiales i “La única certidumbre” de Soledad Gallego-Díaz també sobre la contrareforma del dret a la interrupció voluntària de l’embaràs feta pel ministre de Justícia, Alberto Ruiz Gallardón.

La situació econòmica segueix essent extremadament delicada tot i que a mitja setmana unes declaracions del president del Banc Central Europeu han afluixat la pressió sobre la prima de risc, mentre les dades d’atur són esgarrifoses. Al respecte podeu llegir els següents articles ordenats de forma cronològica:

Ningú no dubta que Espanya només podrà afrontar els seus problemes si és ajudada pel Banc Central Europeu i, en general, per una inflexió en les polítiques econòmiques europees. Al respecte us convido a llegir els següents articles:

Amb crítiques a l’orientació econòmica de fons us convido a llegir els articles: “¿Por qué la sabiduría convencional está equivocada?” de Vicenç Navarro, “La utopía de la recuperación estadounidense” de Nouriel Roubini, “El efecto Draghi, ¿siguiendo a Keynes?” de Manel Manchón i “Dinero por nada” de Paul Krugman.

Sobre la dramàtica situació a Síria us convido a llegir els articles: “Síria, Kissinger i tots nosaltres” de Pere Vilanova, “Al Asad: ¿El último ba’sista?” de Nazanín Armanian, “El Asad y el Estado autoritario” de Fawaz A. Gerges i “El minarete de Damasco” de Rafael Argullol.

En record de Gregorio Peces Barba i Esther Tusquets, respectivament, us convido a llegir els articles “El legado de un socialista” d’Alfredo Pérez Rubalcaba i “Ajustar las cuentas” de Jordi Gracia.

ZW 312 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí. Aquí hi trobareu tots els ZONA WEB.

http://www.tomaelrelevo.es

És una iniciativa impulsada per Intermón Oxfam (IO) dirigida als polítics i polítiques, especialment a aquells que desenvolupen la seva tasca al Congrés i el Senat i que tenen a les mans la capacitat de transformar i millorar la realitat de les persones que són més vulnerables.

La visió de la política com a eina de canvi social és el punt de partida per demanar als diputats i diputades de la Legislatura actual que prenguin el relleu d’aquells que, abans que ells, van utilitzar el seu escó en aquest sentit, amb l’oportunitat i la responsabilitat d’influir en un canvi real. IO s’ofereix a ajudar-los amb propostes reals (que es poden posar en pràctica en moments de crisi com els que estem vivint). Es posa l’accent en un model de lideratge polític capaç de prendre decisions  que sumin noves fites a les iniciatives aconseguides al llarg d’aquests anys. Fites que han ocorregut per decisions del Parlament (o del Govern) i que han suposat canvis reals en la vida de moltes persones (Llei de Comerç d’Armes, Signatura de la declaració del Mil·lenni, Llei de Cooperació,  reforma dels crèdits FAD, etc.). També s’explica la visió per la qual IO creu que la lluita contra la pobresa és part de la solució a la crisi. Veure vídeo.

A Twitter: @Ioconversa

Enllaç d’interès:

- ZW 301. Projecte Avizor

About Miquel Iceta

Sóc militant del PSC, diputat socialista al Parlament de Catalunya i president de la Fundació Rafael Campalans

Posted on diumenge 29 juliol 2012, in Política. Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Els comentaris estan tancats.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 88 other followers