Sense temps per descansar, ni per agrair la feina a la gent que ha col·laborat en una llarga campanya electoral (que es superposava també a la recent campanya electoral municipal), ni per analitzar una mica el què ha passat el 16-N, la frenètica activitat política segueix. Amb un problema afegit: els mitjans de comunicació volen lògicament seguir l’actualitat hora a hora i dia a dia, sense que necessàriament hi hagin prou notícies (en el sentit de novetats) certes (en el sentit de fàctiques, no opinions, rumors o filtracions sovint interessades) com per satisfer la curiositat dels professionals i dels propis lectors, oients o televidents.
Encara no han començat formalment les negociacions per formar majoria, però tothom parla sobre com es desenvoluparan i com acabaran. És difícil encertar. Després d’un intent de donar per fet que un acord ràpid entre CiU i ERC tancaria el pas a qualsevol altra possibilitat, la realitat s’imposa: el final del capítol dels pactes no sols no està escrit, sinó que ni tant sols està esbossat.
CiU intenta fer aparèixer la majoria nacionalista com a novetat. És que no hi ha hagut majoria nacionalista des de 1980? Quan CiU explicarà perquè no va optar per formar una majoria nacionalista amb ERC l’any 1999 si la correlació de forces al Parlament de Catalunya ho permetia? Realment la gran novetat de les eleccions de diumenge és que, després de 23 anys, hi ha la possibilitat de formar una majoria i un govern de progrés.
Com se sap, des del PSC havíem plantejat les eleccions en clau de canvi. És a dir, proposant triar entre dues alternatives: el canvi o la continuïtat. Sembla clar que la majoria dels electors s’ha decantat pel canvi. I que el canvi passa per formar una majoria i un govern sense CiU. Un govern que, per cert, seria catalanista i progressista. Tot i que des de CiU es pretengui afirmar que sols la presència de CiU garanteix el catalanisme d’un govern, set anys de pacte CiU-PP han tret qualsevol credibilitat a aquest plantejament.
Alguns mitjans destaquen que algunes de les propostes d’ERC, particularment les que es refereixen a la necessitat d’introduir una gran dosi de transparència al govern català (lluny doncs de la trajectòria marcada pels casos Treball i Turisme) i de prendre un compromís ferm contra el transvasament de l’Ebre, incomoden fortament CiU.
Per cert, ERC va fixar públicament els compromisos bàsics per a la governabilitat de Catalunya en un document imprescindible per seguir les negociacions que s’establiran entre les diverses forces polítiques.
