Notícies i articles a Scoop.it

scoopit_mi_petitUs recordo que gairebé cada dia recomano articles a través del meu Scoop.it, de Twitter, del meu perfil i pàgina a Facebook.

Intervenció en el Debat de política general

DEBAT D’ORIENTACIÓ POLÍTICA GENERAL, 16 de setembre de 2014

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA

Gràcies, senyora presidenta.

Senyores i senyors diputats,
Molt Honorable president de la Generalitat,

Em plau prendre la paraula en aquest debat, per primer cop com a president del Grup Socialista, en un moment d’especial transcendència pel futur del nostre país.

Vull començar expressant el meu respecte envers el president Mas i el seu govern, que estan afrontant una situació econòmica i política especialment delicada. Jo no seré tant dur com vostè quan era líder de l’oposició amb governs anteriors. Del que va bé me’n alegro i per la part que li toca, el felicito.

Però, president, ahir el seu discurs ens va decebre per massa allunyat de la realitat, massa autocomplaent des del nostre punt de vista. Era un discurs en el que no hi sortien les persones sense feina, ni aquelles amb salaris baixos o feina precària, ni hi sortien els joves que han hagut de marxar, ni el 20% de catalans que estan per sota del llindar de la pobresa, ni els empresaris amb dificultats, ni els autònoms que es veuen obligats a deixar la seva activitat, ni les dones discriminades laboralment, ni tants i tants d’altres.

D’altra banda, president, el seu era un discurs mancat de credibilitat en la mesura que era incapaç d’acceptar cap responsabilitat sobre les coses que van malament. I n’hi ha, president, n’hi ha.

Miri President, no es poden utilitzar enquestes de satisfacció dels usuaris de la sanitat pública sense dir que el problema no és el de les persones ateses que, efectivament, comproven l’alt nivell del nostre sistema públic de salut. El problema són les llistes d’espera, el neguit de tanta i tanta gent que no sap quan serà atesa. El problema és que la despesa pública sanitària per càpita a Catalunya és el 25% inferior a la mitjana europea. El problema és que hi ha 1.250 llits estructurals menys, 1.000 per malalts aguts i 250 de sociosanitaris.

La prioritat del seu govern, senyor president, haurien d’haver estat les més de 750.000 persones aturades al nostre país. La prioritat haguessin hagut de ser les polítiques de rellançament econòmic i d’enfortiment de les xarxes de protecció social. La prioritat hagués hagut de ser garantir la qualitat dels sistemes públics d’educació i salut. I, des del nostre punt de vista, la prioritat del seu Govern no ha estat aquesta. N’hi hauria prou amb repassar les compareixences setmanals del portaveu del govern.

L’any 2010 hi havia a Catalunya 562.000 persones en atur, i avui són més de 750.000, la població ocupada el 2010 eren 3.242.300 persones, avui en són 3.040.000. El 40 per cent de les persones aturades no tenen cap mena de subsidi o prestació. El 2010 el deute públic era de 35.616 milions d’euros, i acabarem l’any 2014 clarament per sobre dels 60.000 milions.

La despesa social per càpita se situa avui a nivells de la de l’any 2004. És a dir, hem retrocedit una dècada en despesa pública de caràcter social. Així, per exemple, la despesa en salut, educació, benestar i ajuts socials a l’habitatge ha caigut 2.763 milions d’euros des de que vostès han tornat al govern.

Cap menció a les mesures aprovades al ple monogràfic sobre joventut, senyor president. La paraula “desigualtat” no surt en el seu discurs, quan és el desequilibri més greu que tenim i afecta tant la nostra cohesió social com les expectatives de recuperació econòmica. Ens parla d’increment de beques menjador, que s’ha produït, però el problema és que molts nens que les necessiten no les tenen.

No m’interpreti malament, president: tots som conscients que el marge del govern és escàs. Però molts creiem que vostès no han estat capaços d’utilitzar aquest petit marge perquè tenen prioritats i polítiques equivocades.

Avui tenim més atur i molt més deute públic que quan vostè va arribar al govern. Vostè haurà produït més deute públic en quatre anys que els governs d’esquerres en set anys. I avui els serveis socials, l’educació i la salut públiques han perdut l’embranzida que van rebre dels governs d’esquerres.

Però no vull ser injust. Sóc plenament conscient de les dificultats que afronta el govern. Perquè, en efecte, ha continuat la caiguda d’ingressos públics deguda a la crisi econòmica, i també la gasiveria del govern central, i segurament són moltes les raons que poden adduir-se per derivar responsabilitats cap a Madrid, o a la política de la Unió Europea, dominada per liberals i democratacristians. I, sí, una política que la socialdemocràcia no ha pogut encara capgirar.

Però, president, retallades, moltes; reforma, cap. Retallar en polítiques d’inserció laboral de persones amb discapacitat suposa treure drets a aquestes persones i, d’altra banda, haver de pagar més pels serveis assistencials que han de rebre. No podem deixar-ho tot, i aquí exagero una mica però és perquè se m’entengui, en mans de la Grossa de Nadal o dels ingressos de la Marató de la pobresa.

Amb situar Madrid i el president Rajoy com l’origen de tots els mals no n’hi ha prou. Deixi’m que li posi alguns exemples de coses que depenen de nosaltres i no fem prou bé. Perquè l’autogovern és per exercir-lo, no per adormir-se a la palla atribuint als anteriors governs i al govern d’Espanya tots els mals. I consti, vull ser just, que en alguns casos no m’estic referint només a responsabilitats governamentals, sinó a mancances de la política catalana en les que tots hi tenim alguna responsabilitat.

Per exemple, ens queixem de la politització del Tribunal Constitucional, però el sistema d’elecció dels membres del Consell de Garanties Estatutàries és gairebé el mateix, no? I això és responsabilitat exclusivament nostra.

Ens queixem, amb raó, que no ens deixen votar, però aquí som incapaços d’acordar una llei electoral. Per això no tenim accés al cens ni una Sindicatura Electoral de Catalunya. I això és responsabilitat exclusivament nostra. Repeteixo: nostra, no estic parlant del govern.

Ens queixem, justificadament, de l’excessiu dèficit fiscal de Catalunya, però aprovar els pressupostos de la Generalitat quan toca i elaborar amb realisme les previsions d’ingressos i despeses públiques depèn només de nosaltres. I el cert és que des de que vostè governa els pressupostos sempre s’han presentat amb retard o s’han prorrogat, i el seu govern sempre ha generat més dèficit i deute públics del previst.

Enguany, per exemple, president, vostè ha promès no reduir més la despesa pública, i per complir aquest compromís el seu govern ha d’obtenir aproximadament uns 3.000 milions d’ingressos extraordinaris, els 2.318 contemplats als pressupostos més el desviament del dèficit de l’any 2013. Vostè sap que aquesta previsió no es complirà ni de lluny.

I quines seran les conseqüències d’aquesta previsió errònia? Qui pagarà aquesta manca de realisme del seu govern? No és agosarat pensar que compensaran aquesta desviació en la previsió d’ingressos retallant la despesa i que, novament, la ciutadania haurà de pagar les conseqüències d’una gestió econòmica poc eficient.

Diem que convé millorar l’eficàcia i l’eficiència del sector públic català, però mentrestant, sense una reflexió a fons sobre el que tenim, el que necessitem i com fer-ho tot plegat més eficient i més eficaç, ja parlem de nous Consells Comarcals, i volíem passar de quatre províncies a set vegueries, i ja n’estàvem parlant d’alguna més.

Ens queixem de la manipulació de televisions públiques que depenen d’altres institucions, mentre aquí el Sindicat de Periodistes de Catalunya, ens alerta sobre la manca de neutralitat de TV3.

Vull dir, president, que, sense menystenir les dificultats amb les que topem degut a la crisi i a incomprensions i incompetències alienes, en allò que depèn de nosaltres hauríem de fer-ho millor. I no ho fem prou bé.

Darrerament hem tingut una altra notícia que demostra que no sempre estem a l’alçada. Parlo de la declaració de l’expresident Jordi Pujol i Soley. I vagi per endavant que hagués preferit, com tots, i segur que com el President de la Generalitat, que la seva compareixença davant de la Comissió d’Afers Institucionals del Parlament s’hagués produït abans d’aquest debat, però lamentablement no ha estat així.

President, a ningú poden agradar les notícies que apunten a possibles irregularitats o delictes comesos durant anteriors etapes de govern del seu partit. Però massa sovint hem sentit com a única explicació que tot plegat eren atacs a Catalunya i al seu autogovern.

Encara ressonen les paraules de Jordi Pujol amb motiu del cas Banca Catalana l’any 1984: “El govern central ha fet una jugada indigna. I a partir d’ara, quan parli algú d’ètica, de moral i de joc net, en parlarem nosaltres. No ells”.

El cas Banca Catalana va ser utilitzat com una espècie de vacuna. A partir de llavors, en aquest i altres terrenys, el victimisme va substituir l’autoexigència. A partir de llavors un vel es va estendre sobre determinades qüestions que avui surten a la llum. I la qüestió és que no han estat els mecanismes de control de les institucions catalanes, no hem estat nosaltres els que hem detectat irregularitats o delictes. Ens ho han hagut de dir uns altres. I això és un greu problema de Catalunya.

Vostè també se’n recordarà del dur intercanvi que va mantenir en aquesta Cambra amb el president Maragall quan ell va al·ludir al 3% de comissions en obra pública, i que després vostès li van presentar una querella que afortunadament després es va retirar. No recordo aquests fets per fer-li un retret. Senzillament vull il·lustrar com les institucions catalanes no han estat a l’alçada del que els ciutadans exigeixen, que no és altra cosa que transparència, i garanties que quan algun responsable polític obra malament, la malifeta serà detectada i castigada.

En aquest sentit, Sr. President, vull preguntar-li expressament si ha donat instruccions perquè siguin investigades totes les informacions sorgides les darreres setmanes que apunten a negocis privats fets a l’empara de l’activitat de la Generalitat.

Per acabar amb la sospita generalitzada i per recuperar la nostra autoestima col·lectiva, cal aclarir els fets i esvair dubtes. I crec que en aquest sentit el govern de Catalunya podria fer més del que està fent.

President, si no aixequem el nivell d’autoexigència de les institucions catalanes no estarem a l’alçada del que la gent espera. I és molt millor que vostè prengui la iniciativa, com ho va fer amb les 51 mesures per regenerar la democràcia i per la transparència, per evitar que la lluita contra la corrupció esdevingui camp de batalla partidista.

En definitiva: ens cal més autoexigència en tots els terrenys. També en el de la consulta.

I vull deixar-ho clar d’entrada. El Grup Socialista és partidari d’una consulta legal i acordada. Nosaltres creiem que no hi haurà solució estable al greu problema d’encaix entre Catalunya i la resta d’Espanya sense que la ciutadania es pugui pronunciar a les urnes.

Nosaltres hem donat i donarem suport a la llei de consultes populars no referendàries, però creiem que aquesta llei no pot servir per fer la pregunta que vostè ha acordat amb ERC, ICV-EUiA i la CUP, la doble pregunta encadenada que vostè s’ha compromès a incloure en el decret de convocatòria que signarà poc després d’aprovar la llei.

Permeti que li faci una pregunta molt concreta. En el seu acord amb Esquerra Republicana de Catalunya es contempla la utilització de la Llei 4/2010 del Parlament de Catalunya, de consultes populars per via de referèndum. S’ha renunciat a fer això.

Probablement em dirà que no va veure la mínima disposició a negociar per part del Govern espanyol. Li ho accepto. Però si vostès mateixos en el seu programa veien que per fer un referèndum calia activar les previsions de la Llei 4/2010 de consultes populars per via de referèndum, per què pensen que poden formular la pregunta que han acordat, pròpia d’un referèndum, utilitzant la llei de consultes populars no referendàries? Vostè no hi veu algun problema?

Amb el seu pacte amb ERC, partit que respectem i coneixem bé, vostè ha convertit aquesta legislatura en un frenètic compte enrere que en teoria acaba el 9 de novembre. I avui, molts catalans i catalanes, malgrat les bones intencions, malgrat la feina de la vicepresidenta, ens temem i lamentem que el 9-N la consulta no es podrà realitzar. Probablement i en primer lloc per l’oposició frontal de les institucions de l’Estat.

Però segueixo amb el meu argument de l’autoexigència. Vostè també ha parlat sovint de la necessitat de “fer les coses bé”.

Era raonable fixar el 2014 com l’any ineluctable de la consulta amb majoria absoluta del PP? No hagués estat més sensat donar-nos de termini tota la legislatura? Estic convençut que vostè ho hagués volgut així, però que va haver de claudicar davant l’exigència del soci que vostè mateix havia triat per compensar el seu retrocés electoral de 12 escons.

Era raonable plantejar la qüestió en termes de sobirania, tal com es va fer amb la Declaració de sobirania del Parlament del 23 de gener del 2013, avui anul·lada? Era aquesta la millor manera d’iniciar una negociació amb l’Estat?

Va ser assenyat fixar de forma unilateral data i pregunta el 12 de desembre passat?

Vostès mateixos van entendre que per fer la pregunta necessitaven l’autorització de l’Estat, i per això van demanar la transferència de la competència per convocar referèndums. En ser denegada aquesta transferència, com pensen que es pot fer aquesta mateixa pregunta utilitzant la via de les consultes populars no referendàries?

De fet, el primer Informe del Consell Assessor per a la Transició Nacional ja assenyalava les dificultats i la fragilitat d’aquesta via.

La llei ha passat el sedàs del Consell de Garanties Estatutàries, sí. Per això el Grup Socialista la votarà favorablement. Repeteixo. Però no podem oblidar que s’han produït quatre vots particulars. Simplificant podem dir que ha passat la prova amb un 5 a 4. No creu que això aconsella millorar en el possible la llei? Per això nosaltres hi hem presentat 4 esmenes. Per intentar blindar la llei i la consulta. Perquè nosaltres volem que es pugui celebrar una consulta. Coneix, president, aquestes esmenes? Dono per fet que sí, la seva fama de treballador incansable el precedeix. No valdria la pena que fossin seriosament considerades i acceptades?

Si una llei tan important, la que ha de possibilitar la consulta del 9 de novembre, quan passa l’examen d’un organisme ben nostre com el Consell de Garanties Estatutàries, obté un 5 a 4, què passarà quan arribi, que hi arribarà, al Tribunal Constitucional?

Si s’aproven les nostres esmenes i, així, per exemple, que la pregunta pugui ser validada pel Consell de Garanties Estatutàries. Que el decret de convocatòria digui en quina competència de la Generalitat s’empara la pregunta que es vol formular.

Per fer les coses bé hem de mantenir-nos sempre en el marc democràtic de l’Estat de dret, principal obligació de les institucions públiques i de tot govern. Compti amb nosaltres per fer possible la consulta en aquest marc. Podem i volem ajudar.

President, des del nostre punt de vista, el balanç d’aquests dos anys d’acció de govern, o quatre, si comptem la legislatura anterior, que va ser una mica breu, no és positiu.

Escasses mesures d’impuls a l’economia; fortes retallades socials; retallades importants en el Departament d’empresa i ocupació, la partida d’innovació ha patit una retallada del 90%; nul desenvolupament del pacte ‘Més indústria’; no han complert el compromís de presentar la llei de comerç, mentre el comerç de proximitat ha perdut 50.000 llocs de treball i han tancat més de 3.500 establiments; en matèria d’ocupació hem passat de destinar 569 milions d’euros el 2010 a 198 milions el 2012 i 180 milions el 2014; deuen més de 150 milions del Pla de Barris als Ajuntaments; han disminuït els ajuts al lloguer; hi ha impagaments molt importants a pagesos i cooperatives,…

President, portem quatre anys malaguanyats i molts tenim la inquietant sensació que vostè ha col·locat Catalunya en un carreró sense sortida.

Li he de confessar que una de les principals dificultats a les que m’he enfrontat a l’hora de preparar la meva intervenció ha estat lluitar contra el convenciment que aquest serà el darrer gran debat d’aquesta legislatura. I més després d’haver escoltat ahir la darrera part de la seva intervenció.

Però, Sr. President, i ho dic respectuosament, vostè té l’obligació política d’esgotar la legislatura precisament perquè ja va avançar les anteriors eleccions. En la nostra opinió hauríem d’aprofitar els dos anys de legislatura que queden per establir un nou contracte social a Catalunya.

President, amb motiu de la nostra Diada Nacional, per tercer any consecutiu moltíssima gent es va manifestar a Barcelona a favor de la consulta, molts d’ells a favor de la independència. Molts dels que no ens vàrem manifestar també volem un canvi profund en les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya, i estem convençuts que no hi ha solució estable que no passi pel vot de les catalanes i els catalans.

Però al darrera d’aquest malestar ciutadà, president, al menys jo ho veig així, no hi ha només un neguit identitari, territorial o d’autogovern. Hi ha una cosa més profunda: hi ha el convenciment que el contracte social, aquell contracte invisible que vincula el govern amb els seus conciutadans, s’ha trencat, que ni el model socioeconòmic ni el funcionament de les institucions responen ja a les aspiracions ciutadanes. En la nostra opinió cal aprofitar els dos anys de legislatura que queden per establir un nou contracte social a Catalunya.

Hi ha un clamor contra els estralls de les polítiques d’austeritat dogmàtica, la constatació que l’economia no està al servei de les persones, que els mercats dicten les lleis en comptes de ser la política la que regula els mercats.

Molt majoritàriament els catalans no es resignen a un país amb poques empreses competitives internacionalment i sense oportunitats per les persones emprenedores, a un país sense esperança, sense oportunitats, amb poc treball i precari, i salaris de misèria. Molts catalans no es resignen al deteriorament sistemàtic dels serveis socials, de la sanitat i l’educació públiques, a l’increment de les desigualtats i la pobresa, a la violència masclista. I no veuen una resposta eficaç als seus neguits des de la política. Torno a dir, des de la política, no només des del govern.

I la resposta no pot ser, una altra vegada, avançar les eleccions. La legislatura del 2010 es va acabar de forma abrupta a mig mandat, en teoria pel fracàs en assolir el pacte fiscal, i aquesta pot acabar també a mig mandat pel fracàs en organitzar la consulta perfecta. No hauríem d’acumular fracassos.

L’error va ser posar data a la consulta sense garanties de poder-la celebrar. Que quedi clar: no li estem demanant que abandoni la perspectiva de fer la consulta; al contrari, li estem demanant que treballi fins al final de la legislatura per fer-la possible, i també per respondre als neguits i exigències de la ciutadania. I ens oferim a col·laborar per assolir aquests objectius.

President, creiem factible establir acords per desenvolupar les prioritats que vostè assenyalava ahir i amb les que en gran mesura coincidim.

Tindria dret perfecte dret a no creure’m, però ahir ja tenia el primer esborrany del discurs d’avui: el rellançament econòmic i la creació d’ocupació; defensa de l’estat del benestar; la regeneració democràtica; i la negociació d’un nou acord polític amb la resta d’Espanya que sigui sotmès a referèndum dels catalans. Són prioritats de sentit comú, són les que la gent ens demana. A la gent que ens està demanant això, els hem de dir que perquè no som capaços de fer una cosa que no només depèn de nosaltres, engegarem la legislatura a fer punyetes?

Sé que les coses són com són, que la política catalana té algunes regles que la fan especial i ben nostra. Però després d’aquest debat no hauria de quedar la idea que el món s’acaba el 9 de novembre. Tinc una bona font que m’ha dit que no és així. No s’acaba el 9 de novembre: no ho va dir Kant, però no s’acaba el 9 de novembre. De nosaltres depèn dotar de contingut la política catalana dels propers dos anys. De tots nosaltres.

Les nostres propostes de resolució van en aquesta direcció, i estan guiades per una voluntat de mà estesa, de proposta en positiu. Li avanço de forma breu alguns dels elements d’aquests quatre eixos:

1) Rellançament econòmic i creació d’ocupació:

Priorització pressupostària de les polítiques actives d’ocupació, mesures de foment de l’emprenedoria, suport a la indústria i a les empreses més competitives, el comerç i el turisme, prioritat al corredor mediterrani, la línia 9, els serveis de rodalia, i als accessos al port i l’aeroport, reforma i enfortiment del Servei d’Ocupació de Catalunya, disposició a acordar la llei de la Formació Professional, Pla de rescat per a persones en atur de llarga durada, convocatòria extraordinària del Pla “Treball als barris”, assegurar el manteniment dels Centres Especials de Treball, facilitar la transició al món laboral de les persones amb discapacitat, major activisme de la inspecció de treball, modificació de l’impost de successions, millor coordinació per combatre el frau i l’evasió fiscal, impuls a la universitat i la recerca, consideració de l’educació com a inversió social, elaboració d’una llei de canvi climàtic i energia, revertir la reducció del pressupost del Departament d’agricultura.

2) Garantia dels serveis públics i eficàcia de la protecció social:

Anar més enllà de les resolucions aprovades en el ple extraordinari sobre la pobresa amb un Acord per lluitar contra el creixement de les desigualtats socials al nostre país i per a la cohesió social, garantir les beques i les beques menjador per a qui les necessiti, impulsar mesures efectives contra la pobresa energètica, restablir la convocatòria d’ajuts per a l’adquisició de llibres de text, garantir les prestacions per a fills a càrrec a totes les famílies en exclusió i risc d‘exclusió, ampliar i fomentar les polítiques per afavorir l’habitatge de lloguer, impulsar les mesures contra la violència masclista vist l’increment de morts enguany, començar a compensar les retallades en salut, acordar un pla de xoc per garantir l’accessibilitat dels serveis sanitaris, garantir l’absoluta transparència i retiment de comptes de tots els centres sigui quin sigui el sistema de provisió del servei, assegurar la viabilitat de la llei de la dependència i promoció de l’autonomia personal, repensar el copagament dels serveis socials, eliminar la previsió de la supressió de la paga extra als empleats públics pel 2014, vetllar per la qualitat dels serveis penitenciaris i en especial de la justícia juvenil,

3) Regeneració democràtica:

Aprovació de la llei electoral de Catalunya, aprovació de la llei de transparència, revisió dels mecanismes de provisió dels òrgans de la Generalitat nomenats pel Parlament, pagament dels deutes amb el món local, desplegament de les mesures de regeneració democràtica anunciades per vostè el 22 de febrer de 2013.

4) Negociació d’un nou acord polític amb la resta d’Espanya que sigui sotmès a referèndum:

President, ens posem a la seva disposició per contribuir a la negociació de les 23 qüestions que vostè va plantejar al president Rajoy en la seva darrera entrevista.

Nosaltres també volem votar i volem ajudar a la negociació d’un nou acord polític amb les institucions de l’Estat que sigui sotmès al vot de la ciutadania. Com bé sap som partidaris d’una profunda reforma constitucional que, entre d’altres qüestions, reconegui el caràcter plurinacional d’Espanya, ens doti d’estructures federals, garanteixi el ple desplegament del nostre autogovern, blindi les nostres competències en matèria de llengua, educació i cultura, i faci possible un pacte fiscal que asseguri el principi d’ordinalitat, que no es compleix, i la creació d’un Consorci Tributari presidit per la Generalitat que gestioni tots els impostos suportats a Catalunya. És molt difícil, hi ha qui diu que més que la independència, però ho hem de fer.

Som conscients que moltes d’aquestes propostes requereixen també de canvis a nivell europeu i espanyol, de revisió de la nostra fiscalitat, de dures negociacions amb el govern d’Espanya sobre els límits de dèficit i el funcionament del Fons de Liquiditat Autonòmica. I d’un nou sistema de finançament. Aquí, per cert, vostè va complir, va dir que el govern de Catalunya no hi posaria la banya i no l’hi ha posat. Però el resultat és que no tenim nou model de finançament. I, com vostè ha dit, hauria d’estar en vigor des de l’1 de gener d’enguany. No hi hem de renunciar. La Generalitat hauria de ser molt més activa.

President: som conscients de la dificultat del moment, dels estralls de la crisi econòmica, de la dificultat de dialogar i negociar amb el govern d’Espanya, de les enormes expectatives aixecades en importants sectors de la societat catalana, i som conscients que, al capdavall, les responsabilitats polítiques només li seran exigides a vostè, Sr. President.

Sap que amb nosaltres, els socialistes, es pot comptar per fer avançar la via del diàleg, la negociació i el pacte, des d’un estricte respecte a l’estat de dret i des del convenciment que lleis canvien lleis, i que cal canviar la Constitució.

Permeti’m, president Mas, que li expressi amb total claredat: per a l’estabilitat política, el creixement econòmic, la cohesió social, i l’enfortiment nacional es pot comptar amb nosaltres. Per a aventures, ruptures o el desmantellament de l’Estat social, no.

Moltes gràcies, senyora presidenta, senyores i senyors diputats.

Catalunya, claus per a Espanya i Europa

Acaba de sortir en format digital el número monogràfic de la revista Política Exterior “Cataluña, claves para España y para Europa” amb articles de Stéphane Dion, Malcolm Rifkind, Walter L. Bernecker, Jordi Pujol, Miguel Herrero, Xavier Vidal-Folch, Josep Borrell, Oriol Junqueras, Josep Piqué, Javier Pérez Royo, Germà Bel, Araceli Mangas, Miquel Iceta, Gabriel Elorriaga, Josep M. Colomer, Joan Herrera, Angel de la Fuente, Enric Ucelay Da Cal i Màrius Rubiralta. Us el podeu descarregar sencer aquí o podeu descarregar-vos la meva contribució “La solución federal“.

No, la secessió perjudicaria els ciutadans

Avui el Huffington Post em publica l’article que trobareu transcrit a continuació.

No, la secesión perjudicaría a los ciudadanos

La independencia sería, desde mi punto de vista, la expresión de un fracaso colectivo: la constatación de nuestra incapacidad de construir, en Cataluña y en España, un proyecto común en que conviven ciudadanos con identidades múltiples y sentimientos diversos.

No soy independentista. No por no querer lo suficiente a Cataluña, sino porque creo que la independencia sería altamente perjudicial para Cataluña y para España.

En un mundo de interdependencias crecientes y soberanías compartidas; en una España plural y diversa, levantar barreras y divisiones es un mal negocio.

El federalismo, el ideal de la convivencia entre diferentes, es la mejor solución al encaje de Cataluña en España. Quiero una España federal, suma de autogobierno y Gobierno compartido. Quiero una Cataluña hermanada con el resto de pueblos de España y cuya singularidad sea plenamente reconocida en una España nación de naciones.

La pérdida de dimensión económica, cultural, demográfica y política es un grave riesgo, tanto para Cataluña como para España. En el mundo en que vivimos, perder tamaño es perder oportunidades. Nadie ha sido capaz de calcular los costes y las incertidumbres de un proceso de separación, con toda seguridad excesivos; probablemente, insoportables.

Por otro lado, si Cataluña se separase de España no dejarían de ser vecinas. Cataluña puede separarse de España pero no puede abandonar la península ibérica. ¿Cómo puede beneficiar a Cataluña la separación, el alejamiento traumático de sus vecinos más inmediatos, que serán para siempre sus vecinos y con los que siempre le convendrá tener las mejores relaciones posibles?

La secesión perjudicaría a los ciudadanos, una gran mayoría sufriría al ver desgarrarse sus identidades plurales y compartidas; obligados a considerar como extranjeros a buena parte de sus conciudadanos, de repente muchos deberían considerar como extrañas cosas que les eran propias.

Y, además, la secesión perjudicaría también a la integración europea. Más allá de la evidencia de que, al menos por cierto tiempo, Catalunya quedaría fuera de la UE, la fractura de un país miembro de la Unión Europea plantea interrogantes sobre el propio funcionamiento de la Unión, sus relaciones con lo que a partir de entonces sería un país tercero y sobre el riesgo de incentivar procesos similares en otros países miembros.

La secesión crearía más problemas de los que pretende resolver. Ante esto, cabe buscar otras respuestas. Soluciones que pasan necesariamente por el diálogo, la negociación y el pacto, elementos definitorios del federalismo.

Conferència en el Foro Nueva Economía

CONFERENCIA EN EL FORO NUEVA ECONOMIA

Madrid, 9 de septiembre de 2014

Muy buenos días señoras y señores, amigos i amigas,

Quiero agradecer a José Luis Rodríguez, presidente de Nueva Economía Fórum, y a los patrocinadores, ASISA, BT y Red Eléctrica de España, la amable invitación que me permite dirigirme hoy a todos ustedes.

Quiero agradecer también a Pedro Sánchez, secretario general del PSOE, sus palabras de presentación que son una muestra de amistad y de compromiso político.

Aprovecho para decir que, en mi modesta opinión, Pedro Sánchez es quien más está haciendo en estos momentos para intentar resolver el problema de relación entre Cataluña y el resto de España que, junto a la crisis económica y sus efectos, es la cuestión más grave a la que nos enfrentamos como país en los últimos años.

Precisamente por la gravedad del tema, y por la inminencia de la celebración de la Diada nacional de Catalunya y de la convocatoria de una consulta por parte del presidente Mas, voy a centrar mi intervención en esta cuestión.

Sin agotar las razones de fondo que explican las razones del malestar de amplios sectores de la sociedad catalana sobre el que alertaron sin éxito los presidentes Maragall y Montilla, déjenme que recuerde la batalla frontal del PP contra el Estatuto, que llegó por cierto a recoger firmas para pedir un referéndum ilegal. O la Sentencia del Tribunal Constitucional sobre el Estatuto que, por vez primera y única en nuestra historia democrática, modificó un texto legal que había sido sometido a referéndum de los ciudadanos tras haber cumplido escrupulosamente el trámite parlamentario. O la crisis económica que alimenta la percepción de maltrato fiscal. O, para acabar, la erosión del autogobierno causada por decisiones del Gobierno de España o del partido que lo sustenta, que tampoco ha mostrado mucho talento al abordar cuestiones sensibles como la lengua: han llegado al punto de aprobar una ley para denominar LAPAO (lengua aragonesa propia del área oriental) a las variedades dialectales del catalán noroccidental.

Sobre el delicado tema de las lenguas de España confío que el Seminario “El reconocimiento de la pluralidad lingüística en España” que se celebra hoy mismo en la Fundación Ortega-Marañón aporte claridad y esperanza de cara al futuro.

Créanme que no me refiero a estas cuestiones con afán polémico, pues a estas alturas eso no sirve de mucho. Ni tampoco para ocultar errores que se hayan cometido desde los partidos e instituciones catalanas, pues eso tampoco sirve ya de nada.

El caso es que nos encontramos en vísperas de un conflicto institucional que se producirá inevitablemente cuando el Tribunal Constitucional con toda probabilidad suspenda cautelarmente la convocatoria de una consulta convocada por el gobierno de la Generalitat a partir de la ya inminente aprobación de la Ley de consultas populares no referendarias.

El gobierno de Cataluña se ha comprometido a convocar una consulta el 9 de noviembre con una pregunta acordada con ERC, ICV-EUiA y la CUP que, a mi juicio, ni siquiera cabe en la ley que aprobará el Parlament. Se quiere formular una pregunta propia de un referéndum en el marco de una ley de consultas populares no referendarias. Una Ley que, por cierto, teniendo el aval del Consejo de Garantías Estatutarias, y por eso vamos a votarla, mereció cuatro votos particulares de un organismo formado por nueve personas.

En una situación normal, tras la suspensión cautelar, todo el mundo aceptaría el papel arbitral del Alto Tribunal y esperaría a su resolución definitiva, tanto por lo que se refiere a la ley como a la convocatoria de la consulta. Pero hay partidos en Cataluña que urgen al president Mas a hacer caso omiso de las decisiones del Tribunal. Y espero que sea el propio president quien desdeñe esos envenenados consejos que encierran un peligro que no quiero ni siquiera entrar a considerar.

En todo caso, no podemos desconocer que son muchísimos los catalanes que desean votar, y lo veremos con motivo de la Diada. Y han de saber que muchos catalanes que no nos manifestaremos el 11 de septiembre decimos también que no puede haber solución estable al actual desencuentro que no pase por someterla al voto ciudadano.

Somos muchos quienes no nos resignamos al choque de trenes y reclamamos de los presidentes Rajoy y Mas un diálogo que por lo que parece es hoy totalmente inexistente.

Confío en que el período que se abrirá tras la más que previsible suspensión cautelar de la consulta por parte del Tribunal Constitucional pueda servir para retomar al diálogo entre gobiernos.

Quisiera emplazar a los presidentes Rajoy y Mas al diálogo, que no se atrincheren en sus razones, que no busquen excusas en los errores de la otra parte, que abandonen cálculos partidistas y electorales, que no esperen a que se llegue a un punto sin retorno, que nos ahorren a todos un enfrentamiento sin sentido que a todos perjudicaría.

Estando en Madrid entenderán que me dirija especialmente al presidente Rajoy. Supongo que sigue con atención los preparativos del referéndum escocés, y debe ver como en estos últimos días, y sin duda azuzados por encuestas que apuntan a un resultado incierto, David Cameron, con el apoyo de otros partidos, está proponiendo un nuevo acuerdo a los escoceses, demostrando que no se refugia en el inmovilismo, convencido de que un nuevo pacto es más beneficioso para todos que la secesión.

Los socialistas, para evitar los callejones sin salida, proponemos soluciones concretas al problema, en la senda iniciada por Alfredo Pérez Rubalcaba y Pere Navarro, que ha recibido el renovado impulso de Pedro Sánchez. La propuesta no es otra que una profunda reforma constitucional que sea sometida al voto de todos los españoles y pueda recibir el apoyo mayoritario de los catalanes.

Las propuestas de corte federal ofrecen alternativas al actual desencuentro entre las instituciones catalanas y españolas en un marco que proporciona soluciones a problemas del conjunto del Estado de las Autonomías, aquejado de un exceso de conflictos competenciales, de profundas carencias en materia de cooperación entre las administraciones, de agravios económico-financieros, el fallido papel del Senado como cámara territorial, etc.

Es por ello que de forma muy breve quisiera exponerles los cuatro ejes que a mi juicio deberían vertebrar una propuesta de reforma constitucional federal. Reconocimiento, Reglas, Representación y Recursos.

Primer eje, reconocimiento. La reforma constitucional que conviene a España y a Cataluña, asegurará tanto la unidad del Estado como el reconocimiento de la identidad nacional catalana, de su singularidad en el marco español. Una singularidad que tiene raíces históricas profundas y se manifiesta especialmente en su lengua, su cultura, el derecho civil y las instituciones de autogobierno. Se trata de los derechos históricos ya recogidos en el Estatuto y que, a nuestro juicio, deberían incorporarse también a la Constitución.

Segundo eje, reglas. La reforma constitucional que conviene a España deberá contener reglas claras que delimiten con precisión los espacios competenciales del Estado federal y las Comunidades, permitiendo que éstas puedan desarrollar sin cortapisas las políticas públicas que tienen encomendadas, procurando la máxima proximidad, eficacia y eficiencia, evitando duplicidades e innecesarias interferencias del gobierno federal.

Tercer eje, representación. La reforma constitucional que conviene a España reformará profundamente el Senado, que debería convertirse en un Consejo Federal con presencia de los gobiernos de las Comunidades, para que éstas participen de la política legislativa general, y especialmente en el establecimiento de las normas de cooperación horizontal y de la financiación.

Cuarto y último eje, recursos. La reforma constitucional que conviene a España debería recoger un federalismo fiscal basado en los principios de suficiencia, justicia y solidaridad que, entre otras cosas, asegure un trato económico justo para todos incorporando el principio de ordinalidad, y que, a través del Consorcio Tributario que proponemos, otorgue a las Comunidades que lo requieran, la capacidad de recaudar y gestionar el conjunto de impuestos soportados en sus territorios, asegurando eficacia, transparencia y automatismo en los flujos fiscales entre Comunidades y Estado.

No nos cansaremos de defender esta propuesta, por mucho que algunos, que no proponen nada, digan que es inconcreta. Les invitamos a leer con calma los acuerdos de Granada, lecturas que pueden ampliarse con los importantes documentos elaborados por la Fundación Alfonso Perales o la Fundación Rafael Campalans.

Si se aportan otras ideas, estaremos encantados de estudiarlas, discutirlas y construir también sobre ellas un nuevo acuerdo.

Pero debo insistir en dos elementos que me parecen de difícil refutación: el primero, así no podemos seguir; el segundo, cualquier solución de fondo debe someterse al veredicto ciudadano.

No nos cansaremos de repetirlo, no hay salida al actual atolladero sin diálogo, negociación y pacto. Esa no es la tercera vía. Es la primera. Y, si me apuran, la única.

Quienes piensan que las revelaciones del caso Pujol, una eventual renuncia de Mas o la derrota de CiU en unas elecciones resolverán el problema se equivocan. Tampoco desaparecerá el problema tras anular la consulta que se pretende convocar para el 9 de noviembre. El hartazgo de amplios sectores de la sociedad catalana es grande y sus causas, diversas. Los avatares de tal o cual dirigente o de tal o cual partido pueden entorpecer el proceso pero no harán desaparecer el problema de fondo. En algún caso pueden incluso complicarlo aún más.

Acabo para dar espacio al debate. Los socialistas estamos comprometidos en la vía del diálogo, la negociación y el pacto. Tenemos propuestas concretas que aportar en ese esfuerzo y tras nuestro propio proceso negociador estamos en condiciones de contribuir, PSOE y PSC, a la estabilidad y la inteligencia política necesarias para encontrar las soluciones que mejor sirvan a Cataluña y a España.

Muchas gracias.

Pregó de la Festa Major d’Aldover

L’Ajuntament d’Aldover em va convidar a fer el Pregó de la Festa Major 2014. Aquí el teniu.

PREGÓ DE LA FESTA MAJOR D’ALDOVER

5 de setembre de 2014

 

Bona tarda amics i amigues,

Alcalde, regidors i regidores, autoritats

Pubilles i acompanyants

Doverencs i doverenques,

 

Bona Festa Major!

 

Sóc feliç que m’hagueu concedit l’honor de ser el pregoner de la vostra Festa Major en honor a la Nativitat de la Mare de Déu.

Aquest encàrrec és també una gran responsabilitat. En sóc conscient i intentaré, humilment, estar a l’alçada. Entre d’altres coses, perquè és el meu primer pregó de Festa Major!

La vostra és una Festa Major que anuncia el final de l’estiu. L’estiu lluminós, alegre, època d’esbarjo i de descans. La pausa en el camí. Però, a pagès, l’estiu és també una etapa de feina intensa al camp. La fi de la collita. La culminació de la feina feta durant tot l’any. Molta feina i ben feta. Això és el que defineix la vostra manera de viure. Això és el que us reconeixem i us admirem.

La vostra Festa Major marca el recomençament, l’inici d’un nou cicle, d’un nou curs ple d’esperances, de reptes i d’il·lusions. Una nova etapa que tots desitgem millor que l’anterior.

La vostra Festa, sobretot, fa poble. Fa convivència. I fa identitat.

En la Festa, tots i totes plegats, vingueu d’on vingueu, hagueu nascut on hagueu nascut, celebreu que sou doverencs i doverenques. I que n’esteu molt orgullosos de ser-ho i de compartir-ho amb els que no tenim aquesta sort.

Uns dies que són també una celebració que demostra que us agrada viure en comunitat, compartint aquests carrers i places i aquest meravellós entorn natural que tant estimeu, i que es fa estimar tant.

Temps de sortir al carrer per celebrar el goig de viure i també per recordar aquells que ens han deixat, com ens demanava l’Alcalde.

Un moment per compartir amb els amics i amb els veïns, amb els que dia a dia, tots i totes plegats, feu possible Aldover. Feu realitat aquesta fantàstica Festa Major, en la que l’Ajuntament tant hi col·labora.

Els doverencs i doverenques doneu vida a Aldover i sou també una part important de l’esperit de Catalunya.

Una Catalunya, la Catalunya rural, la Catalunya de pagès, que no surt massa sovint a les notícies però que és fonamental per a que el país tiri endavant. Una Catalunya a la que cal escoltar més, reconèixer més, atendre més i aprendre’n més d’ella.

Perquè no pot ser que només sigueu notícia quan sortiu al carrer a reclamar que ningú no malmeti l’Ebre, aquest riu que us defineix i us caracteritza, aquest riu que “és vida”.

Us necessitem perquè els petits pobles que conformeu la nostra geografia sou una part imprescindible del què som com a país. Sou fonamentals, i això cal dir-ho molt més sobretot en el moment de crisi que patim, per a la nostra economia.

Per això, perquè és de justícia, i també perquè és imprescindible per al nostre futur, que des de les institucions us fem costat i contribuïm a impulsar noves oportunitats al territori.

Estem vivint moments molt complicats. La crisi econòmica ens ha colpejat amb força i avui, malgrat ésser un dia d’alegria, no podem deixar de pensar en aquells veïns, amics i familiars que pitjor ho estan passant.

Per tot això, malgrat ser un dia de celebració, no podem deixar de reclamar que la perifèria geogràfica esdevingui el centre de les polítiques econòmiques i socials a Catalunya. Perquè cal combatre, més que mai, les desigualtats socials i els desequilibris territorials.

És el moment d’apostar de veritat per la Catalunya rural, per les Terres de l’Ebre i per Aldover. Aquesta Catalunya que fa uns anys va decidir que ja n’hi havia prou de ser la gran desconeguda dels catalans i que va veure en el turisme una font de riquesa important. Us n’heu sortit amb èxit, i el Centre d’Interpretació de l’Ebre i el Bosc de la Ribera a Aldover en són una bona mostra. Però no n’hi ha prou, ens calen molts més èxits com aquest.

Èxits que han de sumar-se a la vostra llarga història. Una història de la que sou hereus, de la que podeu sentir-vos orgullosos.

Segons he llegit, de doverencs i doverenques ja n’hi havia a l’Edat de Bronze. I per Aldover també s’hi passejaven els oficials romans al segle VII abans de Crist.

I el nom del vostre poble, Aldover, aldowayra en àrab, ens recorda que vau ser importants ja durant els temps del domini musulmà. He llegit que aldowayra significa “la caseta”. Un nom que us deu haver marcat d’alguna manera. Potser per això tots els que us visitem ens sentim ben aviat com a casa a Aldover, entre els doverencs i doverenques. Moltes gràcies!

Heu viscut també moments agres, la pitjor de les lluites que hi pot haver, la lluita entre germans, cosins, amics… essent escenari d’una de les batalles més cruentes de la Guerra Civil, la Batalla de l’Ebre. Una forma terrible d’aprendre el veritable valor de la democràcia, el diàleg i el pacte.

I ara, com sempre i novament, la història és a les vostres mans. Us vull encoratjar a treballar de valent per tirar endavant, tots junts, com heu fet sempre. A no defallir, malgrat les dificultats, en el progrés i en la millora del vostre poble que seran també el progrés i el benestar de tots els doverencs i doverenques.

Us vull animar a continuar fent comunitat sent solidaris amb els que pitjor ho estan passant. La seva sort, finalment, serà la de tots. Us vull encoratjar, en definitiva, a continuar escrivint plegats una història d’Aldover plena d’èxits, de combat pel progrés, de lluita contra les desigualtats i les adversitats.

I finalment, un consell: gaudiu al màxim de la vostra Festa Major! Deixeu a un costat la rutina de la vida quotidiana, els problemes i les preocupacions. Que la Festa ens doni forces per seguir lluitant!

Sortiu al carrer a riure, a ballar, a gaudir de la companyia dels vostres veïns, a xerrar, a menjar, a compartir, a viure al màxim cadascun dels instants màgics que s’esdevenen quan aprenem que la vida és massa curta i massa bonica com per no fruir-la al màxim.

Bona Festa Major!

 

Visca Aldover!

Visca les Terres de l’Ebre!

Visca Catalunya!

Nova etapa del Diari

scoopit_mi_petit

La meva elecció com a primer secretari del PSC (en un procés recollit al meu web Reconstrució) obliga a un canvi en les meves rutines i m’impedirà a partir d’ara actualitzar setmanalment el meu Diari. Segueixo recomanant de forma gairebé diària articles d’opinió que considero rellevants i que podeu trobar al meu Scoop.it i al recopilatori Alternatives. També els podeu seguir a través del meu Twitter i del meu perfil i pàgina a Facebook. Segueixo alimentant també el meu Arxiu en català i en castellà, l’ArxiuPSC, i els webs Cartells socialistes, Llei electoral i Reforma federal.

Podreu anar seguint les seccions dedicades al programa Polònia i les recomanacions de la Zona Web en els llocs webs dels seus autors respectius, la meva germana Núria i el meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

Per la meva banda, seguiré fent anotacions en aquest Diari sense l’habitual regularitat. Avui em limito a recomanar-vos l’article de Patxo Unzueta “¿Hay margen para un nuevo pacto?“, el meu article “Federalismo necesario” i la reflexió que vaig fer al fil de la Diada del 2013 com a president de la Fundació Rafael Campalans.

Fins aviat!

Per celebrar el meu aniversari

Avui és el meu aniversari, faig 54 anys i estic rebent moltíssimes felicitacions. És molt possible que no les pugui respondre totes i se m’ha acudit un petit gest per agrair tanta amabilitat: us recomano que llegiu Michel de Montaigne. Aquí trobareu els seus Essais en francès i en castellà. O podeu llegir el llibre de Stefan Zweig sobre Montaigne (també disponible en català), o el llibre de Sarah Bakewell “Cómo vivir. Una vida con Montaigne” o “Quaranta nits amb Montaigne” d’Antoine Compagnon (també publicat en castellà), a qui Mariona Ferrer i Fornells va entrevistar al diari ARA. També us poden interessar els articles “En el espejo de Montaigne” d’Antonio Muñoz Molina (que es refereix al llibre de Sarah Bakewell) i “Encara Montaigne” de Jordi Llovet.

Federalisme necessari

El diari El País em publica avui l’article que trobareu transcrit a continuació. Sobre el mateix tema us recomano que llegiu l’article de Patxo Unzueta “¿Hay margen para un nuevo pacto?” publicat abans d’ahir també al diari El País.

Federalismo necesario

EL PAÍS, 1.08.14

El 6 de diciembre de 2004, para conmemorar el 26º aniversario de la Constitución española, publiqué en las páginas de este diario un artículo titulado ¿Es el federalismo cosa de ingenuos? Resulta muy ilustrativo releerlo hoy, teniendo en cuenta que dos años después se aprobaba el nuevo Estatuto de Autonomía; que seis años después, el Tribunal Constitucional aprobaba la sentencia que iba a alterar el Estatuto ya refrendado por los catalanes; y que 10 años después, muchos catalanes cuestionan radicalmente el actual marco de relaciones entre Cataluña y el resto de España. La tesis de fondo del artículo sigue vigente.

Cito literalmente: “¿Por qué el federalismo incomoda tanto a los nacionalistas catalanes como a los nacionalistas españoles? ¿Por qué unos nos ven como traidores y otros como botiflers? Parece evidente que nuestra traición consiste en estar convencidos de que ni Cataluña ni España son identidades nacionales homogéneas, y de que dos o más naciones pueden convivir fraternalmente en un mismo Estado. Para un nacionalista, a una nación corresponde un Estado y a un Estado corresponde una sola nación, y toda nación debe procurar obsesivamente su homogeneidad interna. Solo hay que ver cómo fruncen el ceño unos y otros cuando escuchan que España es una nación de naciones. O que Cataluña es una nación que comparte Estado con otras naciones y comunidades autónomas”.

Soy consciente de que el concepto nación de naciones es cuestionado por muchos tanto en Cataluña como en el resto de España. Vale la pena recordar que tampoco fue precisamente pacífica la incorporación del término nacionalidades a la Constitución de 1978. Por ello quiero recuperar dos citas de autoridad del socialista leonés Anselmo Carretero, citado siempre por Pasqual Maragall como inexcusable referencia federalista. Decía Carretero: “El concepto de nación de naciones no es un dislate como suelen creer la mayoría de los juristas. Lo realmente insensato es empeñarse en imponer a los pueblos de España una estructura constitucional contraria a su propia naturaleza”. A él también corresponde la frase: “Si España es una nación de naciones, la estructura del Estado a ella adecuado es naturalmente la federal, que permita y garantice el desarrollo de cada uno de sus pueblos dentro del conjunto, y el fortalecimiento de este con el de sus diversas partes”.

De mi artículo de 2004 recupero de forma literal otros dos párrafos: “Federalismo viene de pacto. Y es precisamente ese concepto de pacto el que incomoda a los nacionalistas. ¿Se pueden pactar temas tan sensibles como el de las banderas, los himnos, los símbolos, las lenguas o las selecciones deportivas? Nosotros estamos convencidos de que sí. Los nacionalistas no solo están convencidos de lo contrario, sino que se alimentan del conflicto y consideran traidores a quienes están dispuestos a explorar el difícil camino del acuerdo. Olvidando que, por difícil que sea el camino del acuerdo, la vía del conflicto solo conduce al desastre”.

“El federalismo es unión y libertad, una filosofía política de fraternidad que se propone evitar el enfrentamiento entre sentimientos nacionales de distinto signo, la estéril discusión sobre soberanías originarias y una confrontación identitaria excluyente, para poder alcanzar un acuerdo político-institucional que haga posible el respeto y la lealtad recíprocas. El federalismo es una guía de soluciones prácticas a los problemas planteados por estructuras políticas complejas, especialmente las integradas por diversas realidades nacionales, y un conjunto de mecanismos para poner en práctica el principio de subsidiariedad”.

Diez años después sigo defendiendo una solución de tipo federal por cuatro razones: 1. Por coherencia con los valores de libertad, igualdad, fraternidad y solidaridad. 2. Porque se ajusta bien al mundo de interdependencias crecientes y soberanías compartidas en el que vivimos. 3. Porque evita el choque de identidades y la fractura de la sociedad en función de los diversos sentimientos de autoidentificación nacional de las personas. 4. Porque se basa en el diálogo, la negociación y el pacto.

Los socialistas catalanes hemos formulado una propuesta de reforma constitucional federal que puede resumirse de forma casi telegráfica en ocho puntos:

1. La definición de España como Estado federal. 2. El reconocimiento de que España es una nación que integra naciones, nacionalidades y regiones. 3. La definición precisa de las competencias del Estado y de las pautas sobre su ejercicio y la atribución de todas las demás competencias a las autonomías. 4. El reconocimiento de una asimetría competencial que atienda a los hechos diferenciales y los derechos históricos ya reconocidos por la Constitución y los Estatutos vigentes. 5. La consideración de los temas lingüísticos y culturales como competencia explícita de las comunidades con lengua propia. 6. La constitucionalización de los principios de solidaridad y ordinalidad que han de informar la financiación de las autonomías. 7. La descentralización efectiva del Poder Judicial. 8. La transformación del actual Senado en un Consejo Federal integrado por los Gobiernos autónomos.

A partir de nuestra propuesta y de otras muchas aportaciones, entre las que cabe destacar de forma especial el documento Por una reforma federal del Estado autonómico, impulsado desde la Fundación Alfonso Perales, los socialistas de toda España hemos alcanzado un gran acuerdo en Granada plasmado en el documento Hacia una estructura federal del Estado. (Estos y otros muchos documentos se pueden encontrar en mi web http://www.reformafederal.info/).

Se trata de una propuesta abierta al debate, que deberemos contrastar con el resto de fuerzas políticas. No pretendemos imponer nada a nadie, pero no queremos soslayar un grave problema político, probablemente el mayor al que se haya enfrentado la democracia española.

Nadie puede negar el significativo malestar causado en Cataluña por la sentencia del Tribunal Constitucional sobre el Estatuto, la percepción de maltrato económico y fiscal, la erosión del autogobierno y sus competencias, la ausencia de mecanismos de participación en la formación de la voluntad estatal como un Senado federal, y el insuficiente reconocimiento de la realidad plurinacional, pluricultural y plurilingüe de España. Insisto, 10 años después, en la necesidad de un gran pacto que aborde estos problemas; un pacto que, lógicamente, deberá someterse al referéndum de la ciudadanía. Solo así podremos superar un grave desencuentro en el que todos tenemos mucho que perder y nada que ganar.

Comentaris sobre el comunicat de Jordi Pujol

Per explicar el contingut de la reunió de la Comissió Executiva del PSC he mantingut un contacte amb els mitjans de comunicació. A continuació trobareu els meus comentaris sobre el recent comunicat de Jordi Pujol.

 

L’engany de Jordi Pujol ha causat un gran mal a la política, al catalanisme, a la Generalitat i a Catalunya.

Molts catalans i catalanes ens sentim avui indignats, traïts, enganyats.

Només podrem recuperar-nos col·lectivament d’aquest cop a través de la veritat, la transparència i l’exemplaritat.

És impossible amagar el cap sota l’ala. El que ja sabem fa del tot impossible pensar que les coses segueixin com si res. La sospita sobre el que no sabem esdevé insuportable. Claredat, veritat i transparència són del tot exigibles.

Els fets són d’una enorme gravetat i transcendència, i, objectivament, agradi o no, escampen una feixuga ombra sobre el projecte polític i l’obra de govern de Convergència i Unió.

Esperem que Jordi Pujol i el president Mas estiguin a l’alçada de les circumstàncies. A ells correspon prendre la iniciativa per esclarir totalment els fets.

Pel prestigi de les institucions i pel bé de Catalunya els demanem celeritat i contundència.

No acceptem de cap de les maneres que els actes d’una persona siguin aprofitat per atacar les institucions catalanes.

Ho hem dit sempre: Pujol no és Catalunya.

Estem convençuts que sabrem superar aquesta situació i l’enorme decepció i indignació causades per una evasió fiscal al llarg de 34 anys per qui va presidir la Generalitat al llarg de 23 anys.

És imprescindible conèixer el volum total defraudat per Jordi Pujol i la seva família, així com l’origen de tots els ingressos que van escapar del control de la Hisenda pública.

L’evasió fiscal continuada i l’opacitat de la procedència dels fons perverteix la política i acaba amb la moral col·lectiva. Només podrem recuperar-les a través de la veritat.

Som conscients que l’erosió de la política i de les institucions té a veure amb comportaments com aquests i d’altres que estan afectant la vida pública des de fa massa temps.

També som conscients que l’esforç col·lectiu per netejar la imatge de la política no pot ni ha d’esdevenir una batalla partidista.

És obvi que la nota de Jordi Pujol és del tot insuficient, perquè malgrat la gravetat dels fets que s’hi reconeixen, encara calla molt més del que diu. I això no és acceptable.

Utilitzarem tots els mitjans al nostre abast per a l’esclariment total dels fets, però reiterem que, pel bé de tots, convé que Jordi Pujol, el president Mas i Convergència i Unió prenguin la iniciativa i evitin un espectacle de batalla partidista que no seria positiu per recuperar la bona imatge de la política.

Jordi Pujol, com a president de la Generalitat des de 1980 a 2003, ha de ser conscient de la insuficiència de les seves explicacions i del dany que ja ha causat a la política, les institucions, la societat i el país. Esperem d’ell els gestos i decisions que limitin en el possible que aquest mal augmenti encara més.

És obligada una explicació exhaustiva que hauria de produir-se en seu parlamentària. També fora convenient la renúncia al tractament i a les prerrogatives com a expresident.

Pregunta al president de la Generalitat (23.07.14)

Transcripció de la pregunta de Miquel Iceta com a president del grup socialista al Parlament de catalunya, al president de la Generalitat, Artur Mas, en la sessió de control al govern

Moltes gràcies, presidenta.

Permeti’m, president, que en primer lloc jo també m’afegeixi a totes les peticions perquè el Govern de Catalunya, i el seu president al capdavant, es manifestin de forma clara i rotunda en favor d’aturar la massacre a Gaza. Li dic des d’un grup parlamentari que condemna totes les violències, però en aquests moments la que està colpint milions de catalans és la que s’està produint a una riba de la Mediterrània, que és el nostre mar, i que està produint un patiment insuportable i intolerable des de qualsevol punt de vista democràtic.

President, sense diàleg, negociació i pacte no és possible introduir un canvi substancial en les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya. Sense diàleg, negociació i pacte no tindrem ni una solució federal, ni una solució confederal, ni la independència. Sense diàleg, negociació i pacte, tampoc no hi haurà consulta.

President, ens agradaria que, si vol, pogués dir quan s’entrevisti amb el president Rajoy que els socialistes de Catalunya li fem costat a vostè en l’exigència de negociació, diàleg i pacte, per acordar el finançament econòmic, efectivament, per aturar l’aplicació de la llei Wert, perquè el Fons de Liquiditat Autonòmic no esdevingui el fons de liquidació de l’autonomia, per obrir una ponència al Congrés dels Diputats que estudiï la reforma de la Constitució per fer d’Espanya un estat federal que reconegui que Catalunya és una nació, un pacte fiscal solidari, blindi les competències de la Generalitat en matèria d’educació, llengua i cultura, i ens proporcioni una justícia i un Senat federals.

També hauria de dir-li a Mariano Rajoy que la sanitat catalana no pot suportar més retallades. Parli-li, si us plau, de Bellvitge o de la Vall d’Hebron. Digui-li també que els catalans i les catalanes no volem la nova regulació de la interrupció voluntària de l’embaràs que ens volen imposar a tots i a totes. Que la reforma laboral està fent molt de mal.

President, hi ha moltes coses amb les que pot comptar amb els socialistes de Catalunya, estem al seu costat per afrontar molts dels problemes que afecten els catalans i les catalanes, i per denunciar l’especial responsabilitat del Govern d’Espanya en molts d’ells. Caldrà vèncer moltes resistències perquè el diàleg s’obri camí, també per fer possible la consulta.

Però president, també caldrà renunciar a preguntes que no encaixen en la nostra pròpia llei, a iniciatives i decisions unilaterals que ens aboquen, o bé a un carreró sense sortida, o bé a un xoc de trens que no beneficiarà a ningú, i això depèn de vostè.

President, com planteja i com està preparant la seva reunió amb el president Rajoy, que tindrà lloc la setmana que ve?

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 81 other followers