Ni immobilisme ni ruptura, reforma!

mai 19

Publicat per

scoopit_mi_petitAvui l’actualització setmanal del meu Diari a Internet proporciona l’habitual selecció dels articles sobre diverses qüestions que han estat presents en el debat públic d’aquesta darrera setmana. Aprofito per recordar que gairebé cada dia recomano articles d’interès a través del meu Scoop.it i també els hi dono difusió a través del meu compte a Twitter, del meu perfil i pàgina a Facebook, i en el recopilatori Alternatives.

Abans de començar repassant els temes de la setmana vull recomanar-vos que llegiu l’entrevista a Pere Navarro que li va fer Esther Esteban a El Mundo dilluns passat i l’entrevista al primer secretari del PSC a El debate de la 1 de dijous passat.

Aquesta setmana vull destacar l’acte organitzat per la Fundació Rafael Campalans del presentació del document “Per una reforma constitucional federal“. Us recomano especialment que visiteu l‘espai dedicat a aquest acte en la web del PSC amb tota mena d’informacions sobre el tema, que llegiu els articles”Una propuesta de reforma constitucional en clave federal” de Joaquín Tornos, el meu article publicat a ABC “Por una reforma constitucional federal” i el de Joaquim Coll “El PSC i l’esquerra federal”. Molt possiblement us interessarà veure l’entrevista que em va fer Josep Cuní a 8tv en acabar l’acte. I, com sempre, us recordo que al web reformafederal.info hi trobareu tota mena d’informació sobre aquest tema. Aprofito per anunciar que el proper dimecres dia 29 de juny presentarem el document “Por una reforma constitucional federal” a Madrid, a la Sala Ernest Lluch del Congrés dels Diputats.

Amb articles i declaracions rellevants de dirigents del PSC us convido especialment a llegir l’article de Rocío Martínez-Sampere “¿Dèficit? ¿Quin dèficit?” i les declaracions de Jaume Collboni i Pere Navarro sobre el projecte de la “llei Wert”, sobre el qual trobareu més informació en l’apartat dedicat a la política espanyola. També us interessarà conèixer el Manifest del PSC en el Dia mundial contra l’homofòbia i la transfòbia, així com l’editorial d’El País “Contra la homofobia”. I aprofito per recordar que ha entrar ja en vigor a França la llei que legalitza els matrimonis entre les persones del mateix sexe. Enhorabona!

Amb temes relatius a la política catalana i a l’encaix entre Catalunya i la resta d’Espanya us convido a llegir els següents articles:

Sobre Barcelona us convido a llegir l’article de Jordi Martí i Grau “La ‘grandeur’ barcelonina”.

Veure més…

Arxivat a Política

Feu un comentari

Per una reforma constitucional federal

mai 16

Publicat per

Avui el diari ABC em publica l’article que trobareu transcrit a continuació.

Por una reforma constitucional federal

Hoy mismo la Fundació Rafael Campalans presenta públicamente el documento “Por una reforma constitucional federal”, que hemos elaborado y discutido en el marco de un seminario reducido. Nuestra modesta aportación tiene el ambicioso objetivo de impulsar un debate abierto sobre una cuestión que es para nosotros tan importante como inaplazable. Por un lado, debemos revisar a fondo el Estado de las Autonomías nacido de la Constitución de 1978 y, por otro, pensando en las relaciones entre Cataluña y el resto de España, debemos proporcionar una solución a los actuales problemas pues ni podemos seguir como estamos ni debemos aceptar como inevitable una ruptura.

Somos muchos los que creemos desde hace mucho tiempo que el pleno desarrollo del Estado de las Autonomías debe culminar, 35 años después, en un Estado federal, que garantice al mismo tiempo la unidad de España y el respeto a la diversidad de los pueblos que la integran, el autogobierno de las Comunidades Autónomas y la integración política del Estado.

En resumen casi telegráfico, proponemos: 1) la definición de España como Estado federal. 2) El reconocimiento de que España es una nación que integra naciones, nacionalidades y regiones. 3) La definición precisa de las competencias del Estado y de las pautas sobre su ejercicio y la atribución de todas las demás competencias a las CCAA. 4) El reconocimiento de una asimetría competencial que atienda a los hechos diferenciales y los derechos históricos ya reconocidos por la Constitución y los Estatutos vigentes. 5) La consideración de los temas lingüísticos y culturales como competencia explícita de las CCAA con lengua propia. 6) La constitucionalización de los principios de solidaridad y ordinalidad que han de informar la financiación de las CCAA. 7) La descentralización efectiva del poder judicial. 8) La transformación del actual Senado en un Consejo Federal integrado por los gobiernos autonómicos.

En la web reformafederal.info se encuentra el documento y materiales para el debate. Un debate al que invitamos a todos quienes quieran aportar soluciones.

Arxivat a Articles i entrevistes

Feu un comentari

Construir el pacte o preparar la ruptura

mai 12

Publicat per

scoopit_mi_petitAvui l’actualització setmanal del meu Diari a Internet proporciona l’habitual selecció dels articles sobre diverses qüestions que han estat presents en el debat públic d’aquesta darrera setmana. Aprofito per recordar que gairebé cada dia recomano articles d’interès a través del meu Scoop.it i també els hi dono difusió a través del meu compte a Twitter, del meu perfil i pàgina a Facebook, i en el recopilatori Alternatives.

Una de les principals notícies de la setmana han estat la celebració de la cimera sobre el dret a decidir, la decisió del Tribunal Constitucional d’admetre el recurs presentat pel Govern d’Espanya contra la declaració sobiranista del Parlament i de suspendre-la fins que el propi Tribunal prengui una decisió definitiva sobre el recurs, i de la creació pel Parlament de Catalunya d’una Comissió d’Estudi sobre el dret a decidir. Després en parlaré. Però abans vull parlar de solucions als problemes de fons. I per això tinc el goig de convidar-vos a l’acte públic de presentació del document de treball de la Fundació Rafael Campalans “Per una reforma constitucional federal” (aquí el trobareu en versió castellana) que tindrà lloc a Barcelona el proper dijous dia 16 de maig a les 19 hores, a l’Auditori del Pati Manning (carrer Montalegre, 7). En l’acte hi intervindrem Xavier Arbós, Jaume Collboni, Francesc Vallès i jo mateix. Us convido també a visitar el web reformafederal.info on hi trobareu tota mena de materials de debat sobre la qüestió. Aquesta setmana un dels constitucionalistes espanyols amb més prestigi i antic vicepresident del Tribunal Constitucional i antic president del Consell d’Estat, Francisco Rubio Llorente, es referia un cop més a la necessitat de procedir a una reforma de la Constitució espanyola per resoldre els problemes de funcionament de l’Estat de les Autonomies.

Sense deixar les iniciatives impulsades per la Fundació Rafael Campalans, aprofito per assenyalar l’èxit del “Transatlantic Dialogue” organitzat en col·laboració amb el programa “Next Left” de la Fundació Europea d’Estudis Progressistes (de la qual la Fundació Rafael Campalans és membre), el Renner Institut i l’Institute for Global Law and Policy de la Harward Law School. El seminari incloïa també un acte obert en el que va participar el primer secretari del PSC, Pere Navarro, que va compartir tribuna al ex primer ministre italià Massimo d’Alema, l’excanceller austríac Alfred Gusenbauer, el director de l’Institute for Global Law and Policy de Harvard, David Kennedy, i la directora de la Fundació, Esther Niubó.

Sense deixar encara la Fundació, donar compte de la publicació dins l’Espai Alternativa (joves de la Fundació) de l’article “No hi ha alternativa, diuen”, d’Eloi Cortés.

CONSTRUIR EL PACTE O PREPARAR LA RUPTURA

Sobre la cimera convocada pel president de la Generalitat per a debatre sobre el dret a decidir és indispensable que llegiu la declaració de Pere Navarro a la sortida de la reunió. Hi ha qui diu que la posició al respecte del PSC no és clara, però n’hi ha prou amb llegir les paraules de Pere Navarro per aclarir definitivament la qüestió, tot i sabent que la posició del PSC en aquest tema no és monolítica. Pel PSC només hi ha una manera de poder exercir el dret a decidir que no és altra que fer-ho d’una manera legal i acordada, com correspon en un Estat de dret membre de la Unió Europea, i som favorables a que el Parlament estudiï aquesta qüestió a fons, i diem que el nostre model són Escòcia o el Quebec, mai Kosovo. És també conegut que el PSC defensa una reforma constitucional per fer d’Espanya un Estat federal i que, per tant, no estem a favor de la independència, i que ens manifestem contraris a l’estratègia de l’enfrontament entre Catalunya amb la resta d’Espanya a la que ens porta el pacte CiU-ERC. Anirem on calgui per defensar les nostres posicions però no abonarem estratègies de confrontació que no porten enlloc. Pere Navarro va manifestar també de forma molt clara que denunciem la parcialitat del govern que pretén organitzar una consulta i que de forma permanent en prefigura el resultat a través de la creació d’estructures d’Estat, Consells Nacionals de Transició, Hisenda pròpia i mecanismes d’internacionalització del problema. Per a nosaltres el que ara toca és negociar la flexibilització dels objectius de dèficit i dels terminis per assolir-los, pactar un nou sistema de finançament que haurà d’entrar en vigor el 2014, i acordar una estratègia de creixement, de creació de llocs de treball i de defensa dels serveis bàsics de l’Estat del Benestar. Quan CiU es decanta en aquesta direcció, l’encerta, i quan es decanta cap a l’enfrontament ens porta cap a un carreró sense sortida en el que Catalunya té molt a perdre i res a guanyar.

Sobre la decisió del Tribunal Constitucional d’acceptar a tràmit el recurs presentat pel Govern d’Espanya contra la Declaració sobiranista del Parlament, presa segons sembla amb 8 vots favorables i 4 vots contraris, d’entre els quals el de la pròpia ponent, cal dir que és una decisió, com totes, susceptible de crítica, però que cal acatar. Recordem que el Govern d’Espanya va demanar un informe sobre la possible interposició del recurs a la Comissió Permanent del Consell d’Estat que en va ser favorable, però que va comptar també amb dos significatius vots particulars, el d’un pare de la Constitució, Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, i el del Ministre de Justícia del primer govern socialista, Fernando Ledesma. Cal remarcar que l’únic argument esgrimit en favor de la no interposició de recurs és que la Declaració sobiranista no té ni pot tenir cap efecte jurídic. Així doncs, potser alguns dels entusiasmes que va suscitar la seva aprovació per part del Parlament no estaven en absolut justificats.

Dies abans de l’aprovació de la resolució per part del Parlament ja avançava el meu criteri al respecte, que mantinc fil per randa a dia d’avui: “Sincerament veig molt difícil que es pugui arribar a un acord sobre la resolució parlamentària avalat per més de dos terços dels diputats i les diputades del Parlament per quatre motius: 1) no es pot desvirtuar el dret a decidir per la via de prefigurar-ne el resultat, ¿quin sentit té fer una declaració de sobirania quan aquesta podria ser l’objecte de la consulta?, 2) no es pot desconèixer la legalitat, el que sí és pot és iniciar un procés per canviar-la, 3) en el marc de la Unió Europea és impensable un procés de secessió unilateral, que no parteixi d’un acord, i la declaració unilateral de sobirania no convida a l’acord sinó al conflicte, i 4) l’objectiu final d’uns i altres és ben diferent, mentre uns volen separar-se d’Espanya, d’altres volem seguir vinculats a una Espanya federal. Coincideixo amb Pere Navarro en que la única possibilitat per assolir un acord ben ampli seria cenyir la resolució parlamentària a un compromís per fer possible l’exercici del dret a decidir per part dels catalans i les catalanes a través d’un referèndum o consulta acordat en el marc de la legalitat, sense referències a l’Estat propi, la sobirania o el federalisme, és a dir, centrar-nos en el dret a decidir sense prefigurar-ne el resultat, deixar que sigui la ciutadania la que respongui, i que cada partit pugui defensar la seva proposta en el debat públic. Lamentablement, CiU i ERC ja fa estona que van decidit un altre camí”.

En un Estat de dret no es pot contraposar el principi democràtic a la legalitat. No hi ha democràcia sense legalitat com no pot haver-hi legalitat sense democràcia. Si portem el debat al terreny de la legalitat, sens dubte la decisió última correspon al Tribunal Constitucional. Al meu entendre la qüestió fonamental rau en els objectius que es persegueixen i en l’estratègia emprada per assolir-los. Si el que es volia era atiar el conflicte, els que van impulsar la Declaració ja sabien el que es feien. I l’eventual anul·lació de la Declaració per part del Tribunal Constitucional serà explotada per ells amb l’objecte d’assenyalar un conflicte sense retorn. És lògic que els separatistes vulguin provocar tota mena de conflictes i que mostrin una particular predilecció per aquells que no tenen solució, perquè de les seves derrotes en treuen arguments per seguir cercant el seu objectiu que no és altre que el de la independència. Amb l’inestimable ajut dels que han decidit anomenar LAPAO al català que es parla a la franja d’Aragó. Insisteixo, si el que és vol és fer possible l’exercici del dret a decidir no hi ha altre camí que el del diàleg, l’acord i la legalitat. I no som pocs els que volem poder decidir sobre una estructura federal per a Espanya, capaç de reconèixer i respectar la plurinacionalitat, pluriculturalitat i plurilingüisme, capaç de garantir qüestions tan crucials com les que afecten la llengua, la cultura i l’escola, i capaç d’assegurar un finançament just que compleixi amb els principis de solidaritat i d’ordinalitat. Per això defenso la reforma de la Constitució. Perquè el que és també temerari és creure que l’actual estat de coses es pot mantenir per molt de temps. La disjuntiva, des del meu punt de vista, és molt clara: ni immobilisme ni independència, federalisme. I el camí no pot ser altre que el de la negociació i el pacte. Sé que no és el camí d’ERC. A CiU toca decidir, sabent que amb el PSC no s’hi podrà comptar si la via triada és la de l’enfrontament i la divisió. Simplement perquè creiem que és una via que perjudica greument els interessos de la majoria dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya.

Sobre aquestes qüestions i altres que afecten la política catalana us convido a llegir els següents articles:

Sobre Barcelona us convido a llegir l’article “Trias regala a Mas els diners dels barcelonins” de Jordi Martí i Grau.

Veure més…

Arxivat a Política

Feu un comentari

Article de Miquel Iceta a la revista El Siglo “Algo se ha roto”

mai 6

Publicat per

La revista El Siglo en el seu número d’aquesta setmana em publica l’article que trobareu transcrit a continuació:

Algo se ha roto

“Un país devastado”. Así titulaba recientemente Joaquín Estefanía un artículo sobre el paro en España y las propuestas del Gobierno para la reactivación económica, y añadía que “de las 72 reformas anunciadas no hay ninguna que tenga efectos directos e inmediatos sobre el crecimiento económico, la mortandad de empresas y la creación de puestos de trabajo”. El país está devastado mientras el panorama para salir de la crisis que el Gobierno nos ofrece es desolador.

Los 6,2 millones de parados son algo más que el peor dato de la historia. Son 6,2 millones de dramas, de historias con nombres y apellidos, de personas a quienes se ha de proporcionar una esperanza, sin ceder al derrotismo ni a la impotencia. Y hay que hacerlo con urgencia porque si algo no hay en estos momentos es tiempo para la paciencia.

Y paciencia es lo que pide Rajoy para estos 6,2 millones de parados. Artur Mas, a los 900.000 catalanes en esta situación, no les ofrece mucho más. Más bien al contrario, Artur Mas preside un Gobierno sin iniciativa económica ni política más allá de iniciar los fastos del tricentenario de 1714 con un año y medio de antelación, y de preparar las estructuras de un Estado propio sobre el que la ciudadanía no ha tenido la oportunidad de pronunciarse.

En España y en Cataluña, los gobiernos han tirado la toalla. Y de las declaraciones de sus dirigentes se trasluce más interés por su agenda ideológica y partidista que por defender los más básicos derechos de los ciudadanos. La desidia gubernamental en España y en Cataluña ha hecho olvidar a quienes tienen la responsabilidad de ofrecer soluciones, que los habitantes de un país, sea éste independiente, centralista, autonómico, federal o como quiera que se organice, son antes que nada, ciudadanos. Y que los derechos de ciudadanía son los primeros que hay que proteger. Pero la evidencia camina en sentido contrario. Se restringen derechos individuales en aras de planteamientos ideológicos o futuribles independentistas que ni siquiera se atisban.

Que la crisis no se vio venir es una evidencia. Que los gobiernos de izquierdas que gobernaban al inicio de la crisis pudieron hacer más, también. La ciudadanía nos lo ha recordado de manera recurrente en cuantas elecciones se han sucedido de 2008 hasta hoy. Pero llegados a este punto, mirar al pasado, echar las culpas a otro, eludir las propias responsabilidades, al margen de simplista e injusto, es totalmente improductivo y hasta obsceno. Porque lo que falta en este momento es capacidad de liderar un auténtico cambio de rumbo en las políticas económicas y sociales. Y excluir del debate las agendas partidistas para salvaguardar un bien superior, que no es otro que el retorno a un nivel de crecimiento que reduzca drásticamente el drama del paro.

Pero sobre todo lo que hace falta es conectar a los gobernantes a la realidad. O, dicho de otro modo, si los actuales gobernantes desconocen o ignoran la realidad, si hablan para que no se les entienda o si no se dirigen a los ciudadanos que peor lo están pasando, que vengan otros que sí lo hagan. Si prefieren pelearse entre ellos a buscar juntos las mejores soluciones a los problemas que afectan a tantos, que otros les sustituyan.

Hace pocos días, en un artículo que publiqué en El Periódico de Catalunya avisaba: “Hemos de retornar al principio de realidad”. Lo decía en relación a la actual deriva política del Gobierno de Artur Mas, pero lo mismo sirve para Mariano Rajoy. Atender al principio de realidad es la primera obligación de un político.

Algo se ha roto y, de seguir así, bastantes más cosas se van a romper. Si no somos capaces de establecer los consensos básicos para salir de este socavón, habremos perdido la oportunidad histórica de demostrar que la política democrática, por imperfecta que sea, es todavía la mejor opción para tratar los problemas, para regir la vida en sociedad.

Es necesario y urgente recomponer el vínculo entre gobiernos, partidos políticos, agentes sociales, medios de comunicación, asociaciones y ciudadanos. Sólo así podremos arreglar lo que está roto, evitar que el tejido social se siga rompiendo y honrar el mandato por el que los políticos son elegidos, que no es otro que defender los intereses y derechos de los ciudadanos y ciudadanas.

Arxivat a Articles i entrevistes

Feu un comentari

És hora de proposar, és hora de pactar

mai 5

Publicat per

scoopit_mi_petitAvui l’actualització setmanal del meu Diari a Internet proporciona l’habitual selecció dels articles sobre diverses qüestions que han estat presents en el debat públic d’aquesta darrera setmana. Aprofito per recordar que gairebé cada dia recomano articles d’interès a través del meu Scoop.it i també els hi dono difusió a través del meu compte a Twitter, del meu perfil i pàgina a Facebook, i en el recopilatori Alternatives.

Començo per fer-me ressò de l’homenatge a Lluís Maria de Puig celebrat ahir a Girona. El seu compromís socialista, catalanista i europeista és un exemple per a tots nosaltres. Com va dir ahir Pere Navarro: “El millor homenatge a Lluís Maria de Puig és comprometre’ns a liderar l’alternativa a l’Europa de l’austeritat”. Us convido a llegir les cròniques de l’acte de Laura Fanals “El PSC reclama una “Europa alternativa” a Girona” al Diari de Girona i de Jordi Camps i Linnell “Els socialistes enalteixen l’europeisme de De Puig” a El Punt Avui.

Aquest cap de setmana s’ha conegut el document de treball “Per una reforma constitucional federal” elaborat en el marc d’un seminari reduït de la Fundació Rafael Campalans. Està previst presentar-lo públicament el proper 16 de maig a Barcelona i el 29 de maig a Madrid. El 16, doncs, començarà l’explicació i discussió oberta del document amb tots aquells i aquelles que hi vulguin participar.

federalLa nostra voluntat és la de contribuir a impulsar un debat obert sobre una qüestió cabdal. En aquest sentit el document és una contribució que s’afegeix a importants documents de contingut similar fets públics per la Fundación Ciudadanía y Valores, la Fundación Alfonso Perales –vinculada al PSOE d’Andalusia–, els socialistes valencians, aragonesos i de les Illes. És, doncs, el sisè document del que tenim notícia sobre un tema transcendental. És també conegut que el PSOE ha obert un procés de reflexió al respecte a través d’un document coordinat per Ramón Jáuregui.

No cal dir que després de tant de temps escoltant la cançó segons la qual no hi ha federalistes a la resta d’Espanya ja era hora que apareguessin veus autoritzades i documents de reflexió seriosa que ho desmentissin de forma rotunda. I en aquest moment seria injust no recordar l’aparició de manifestos federalistes com a resposta a les proclames que decretaven que la única manera de servir els interessos de Catalunya era la de separar-se de la resta de pobles d’Espanya i esdevenir un Estat independent,  vull recordar-ne tres: “Crida per una Catalunya federalista i d’esquerres”, “Manifiesto por el federalismo” i “A favor de Cataluña en España”.

Som molts els que creiem que en un món d’interdependències creixents i sobiranies compartides, el federalisme és la millor forma d’organitzar la convivència en llibertat de pobles diferents que es respecten tal com són i volen construir un futur comú. Això és especialment cert en un Estat plurinacional com Espanya.

El PSC ha estat des de sempre un partit federalista, ho eren també els partits que van confluir en la unitat socialista de 1978 i els seus antecessors. Ens reconeixem també hereus del republicanisme federal de Francesc Pi i Margall i Valentí Almirall. Federalista era Rafael Campalans, com ho van ser Joan Reventós, Ernest Lluch o Jordi Solé Tura. Vàrem defensar la ideal federal en la transició i en el pacte constitucional i sempre hem entès que la lògica evolutiva de l’Estat de les Autonomies havia de culminar tard o d’hora en un Estat federal.

Tenim ara motius especials per empènyer amb força en aquesta direcció: l’acumulació de problemes després de 35 anys de desenvolupament autonòmic, la sensació creixent d’un tracte econòmic injust envers Catalunya, l’escàs reconeixement i respecte a la realitat plurinacional, pluricultural i pluringüística de l’Estat, i els problemes específics derivats del llarg i tortuós procés estatutari català que van culminar en la Sentència del Tribunal Constitucional que va alterar la llei referendada per la ciutadania.

No volem resignar-nos a una dinàmica de ruptura i som conscients que només un nou tracte, un nou acord, un nou pacte pot proporcionar la solució que pot satisfer una àmplia majoria dels catalans i els espanyols. Per a nosaltres aquest nou pacte passa per una reforma federal de la Constitució espanyola. I volem aportar algunes idees i la nostra total disposició per fer-lo possible. Un pacte per seguir units, no per trencar: un pacte federal.

En la darrera campanya electoral Pere Navarro formulava amb claredat i rotunditat l’objectiu: una reforma constitucional per fer d’Espanya un Estat federal, resolent quatre aspectes crucials, les quatre ‘erres’: Regles per resoldre de forma eficaç i eficient el repartiment competencial, mecanismes solidaris i justos d’assignació dels Recursos, Reconeixement del caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüístic d’Espanya, i Representació de les Comunitats Autònomes en un Senat o Consell federal.

Hem abordat aquestes i altres qüestions de forma integral, amb una proposta de reforma global, una proposta oberta per esmenar i enriquir a través del debat. No és a partir de propostes tancades i irrenunciables d’un partit que podrem avançar. Per això considerem adequat que la reflexió hagi sorgit de la Fundació Rafael Campalans. Som conscients que una reforma constitucional no és un procés ni senzill ni ràpid, requereix de tenacitat i capacitat de diàleg i convenciment. Les nostres profundes conviccions federalistes i propostes com les que avancem en aquest document de treball són les que ens faran sortir de l’atzucac en el que avui es troben les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya, un atzucac que la deriva independentista de CiU, presonera del seu acord amb ERC, és incapaç de superar.

A l’espera de la presentació pública del document de treball “Per una reforma constitucional federal” us proposo que el llegiu amb atenció i que visiteu la pàgina web reformafederal.info que estic construint per anar recollint elements útils pel debat.

Us convido a llegir les informacions aparegudes aquest cap de setmana, començant per les declaracions de Pere Navarro: “Estem encetant un gran debat constitucional” i les cròniques “El PSC proposa blindar el finançament autonòmic a la Constitució” d’El Periódico de Catalunya, “El PSC propone que la Constitución fije la financiación autonómica” de La Vanguardia, “El PSC proposa regular el finançament autonòmic a la Constitució” del diari Ara a partir d’informacions de l’agència EFE, “El PSC propone que Cataluña y España se reconozcan mutuamente como “nación”” de Miquel Noguer a El País i “El PSC promueve un debate constituyente para España” de Pablo Fernández Magrazo al Diario Progresista. Totes aquestes cròniques van acompanyades d’un enllaç al document de treball de la Fundació Rafael Campalans.

Sobre la política catalana us convido a llegir els següents articles:

Sobre el debat al voltant de les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya us convido a llegir els següents articles: “Referéndum y derecho a decidir” de Joan Ridao Martín, “La Cámara inservible” d’Óscar Sánchez Muñoz i “Cataluña: utopía insurreccional o federalismo” de Joaquim Coll.

Sobre Barcelona us convido a llegir els articles “Barcelona: entre el PP i 1714″ de Jordi Martí i Grau i “Sota la lupa de The New Yorker” de Jordi Graupera.

Veure més…

Arxivat a Política

Feu un comentari

Atur desbocat i paràlisi dels governs

abr 28

Publicat per

scoopit_mi_petitAvui l’actualització setmanal del meu Diari a Internet proporciona l’habitual selecció dels articles sobre diverses qüestions que han estat presents en el debat públic d’aquesta darrera setmana. Aprofito per recordar que gairebé cada dia recomano articles d’interès a través del meu Scoop.it i també els hi dono difusió a través del meu compte a Twitter, del meu perfil i pàgina a Facebook, i en el recopilatori Alternatives.

Abans d’entrar en les recomanacions d’articles volia fer un breu apunt sobre la política catalana que té absolutament desconcertats els seus analistes més conspicus, i probablement té indignats a molts ciutadans. El govern segueix entestat en negar la realitat que no és altra que una crisi econòmica molt profunda i un atur desbocat. Aquesta evidència hauria de portar al govern de canviar de prioritats: centrar-se en cercar un acord amb el govern d’Espanya sobre la flexibilització dels objectius i terminis de la reducció del dèficit, un nou acord de finançament i una estratègia compartida de rellançament econòmic i de suport a les persones, famílies i empreses que més ho necessiten. Qualsevol altra opció és senzillament suïcida i perjudica greument la ciutadania. Però el govern català segueix amb les seves commemoracions i continua perdut en l’espès laberint sobiranista. Ahir començaven les commemoracions del tricentenari del 1714 confirmant que tot plegat se’ns farà llarg, feixuc i costós; mentre segueixen les elucubracions sobre la consulta, sobre si serà o no legal, sobre si serà o no acordada, sobre quan se celebrarà, quina serà la pregunta, etc. etc. etc. Perduts en l’espessa boira de paraules que lluny d’aclarir la situació, emboliquen la troca: transició nacional, cap a on? No es coneix ni el destí, ni el camí, ni els costos, ni eventuals avantatges. El propi dret a decidir, que sembla més aviat un subterfugi per no haver de parlar de referèndum sobre la independència, és presentat com a ungüent màgic que tot ho cura. Això sí, ja s’ha creat el Consell per a la Transició Nacional que ha d’assessorar sobre la creació d’estructures d’Estat sobre les que la ciutadania encara no ha tingut l’oportunitat de pronunciar-se. Com a confirmació del monumental desori sembla que ara es crearà una Comissió parlamentària per recuperar la brúixola i la carta de navegar, ara que sabem que el timó que exhibia ufanós el president Mas no funciona. Mentrestant, Catalunya segueix sense nord i sense pressupostos. El president Mas ha hagut de desplaçar-se novament a Brusel·les per esbrinar finalment que allà un procés de trencament d’un Estat membre de la Unió Europea i de l’eurozona preocupa. Ha fet un viatge d’estudis, vaja. Si no hi hagués 900.000 aturats a Catalunya i 6.200.000 a Espanya potser tot plegat seria un pur divertiment, però en la meva opinió és un escàndol, la prova evident que tenim un govern desorientat i que ha emprés en una fugida endavant per eludir les seves responsabilitats en una situació endimoniada. I Xavier Martorell, director general de Serveis Penitenciaris encara no ha estat cessat ni ha donat cap explicació sobre les notícies que el relacionen amb una gran varietat d’informes sobre persones encarregats a l’empresa Método 3, el darrer dels quals afectaria el president Montilla i la seva família. I l’actual govern sense badar boca. És absolutament vergonyós!

atur_cat_2010-2013

Sobre les prioritats del PSC us recomano que llegiu els següents articles: “¡Són els drets!” de Pere Navarro, l’entrevista a Antonio Balmón que li fan David Miró i Sara González avui mateix al diari ARA i la notícia “Perquè volem viure amb dignitat“, el PSC dóna suport a la recollida de signatures per a la Iniciativa Legislativa Popular per regular una Renda Garantida Ciutadana. També us interessarà molt l’article “La socialdemocracia renovada” de Francesc Trillas.

Sobre la política catalana us recomano que llegiu els següents articles:

Sobre el debat al voltant de les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya us convido a llegir els següents articles:

Sobre Barcelona us convido a llegir l’article de Jordi Martí Grau “Les ferides de Barcelona”.

Veure més…

Arxivat a Política

Feu un comentari

Un govern sense nord

abr 21

Publicat per

scoopit_mi_petitAvui l’actualització setmanal del meu Diari a Internet proporciona l’habitual selecció dels articles sobre diverses qüestions que han estat presents en el debat públic d’aquesta darrera setmana. Aprofito per recordar que gairebé cada dia recomano articles d’interès a través del meu Scoop.it i també els hi dono difusió a través del meu compte a Twitter, del meu perfil i pàgina a Facebook, i en el recopilatori Alternatives.

Aquesta setmana començo per recomanar-vos que llegiu el text de la conferència de Pere Navarro al Fòrum Europa celebrat dimarts a Madrid. també el podeu veure en vídeo.

Contrasta la claredat d’idees exposades pel Primer Secretari del PSC a Madrid: l’absoluta prioritat del combat contra la crisi econòmica i els seus efectes, la necessitat de diàleg i col·laboració entre governs i l’insistència en celebrar una consulta legal i acordada, amb la monumental desorientació exhibida en els darrers temps pel president Mas i el seu govern. Des d’aquest punt de vista aquesta darrera setmana ha estat espectacular com és fàcil de comprovar llegint alguns dels articles que us recomanaré després. Vista amb perspectiva no s’explica l’obsessió del president Mas d’emportar-se un timó al seu despatx. Si no sabia on anava perquè necessitava un timó? I si ho sabia perquè no ho sembla gens? O és que no sap tampoc portar el timó? Com a record us ofereixo una foto de fa poc més de dos anys.

senserumb

Mai no hem sabut ben bé com CiU pensava fer la consulta a la que s’ha compromès amb ERC. Tampoc no enteníem gaire l’entestament a mantenir unes males relacions amb el govern del PP que, al cap i a la fi, és qui ha d’ajudar a flexibilitzar els objectius de dèficit i a assegurar la tresoreria de la Generalitat. Avui ja no sabem si el govern de CiU ha canviat de full de ruta, si està enganyant ERC o el PP, si s’enganyen ells mateixos, ens enganyen als demés o tothom alhora. En el millor dels casos el president Mas està practicant una navegació a vista pensant que qui dies passa, anys empeny, però mentrestant els problemes i patiments s’acumulen. Recordo com CiU acusava els anteriors governs d’esquerres de desordre i mala gestió. Ho feia de forma acarnissada i permanent. Segons CiU els governs d’esquerres eren mals governs, però les farmàcies cobraven i ens estalviàvem tots plegats ridículs com els de la privatització d’ATLL o la de centres sanitaris com el de L’Escala, i els pressupostos s’aprovaven quan tocava.

Aquesta setmana han estat molts els opinadors que han reclamat al president Mas que posi ordre a casa seva. Veurem si és capaç. Però mentrestant es perden oportunitats i augmenta la desesperació ciutadana, i el govern sembla refugiar-se darrera de paraules que ningú sap ben bé que signifiquen a aquestes alçades (transició nacional o dret a decidir), es crea un Consell per a la Transició Nacional per a prefigurar unes futures estructures d’Estat sobre les que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya encara no han pogut pronunciar-se, es crea una fantasmagòrica hisenda pròpia que només vol dir que la Generalitat ingressa impostos que no li corresponen per transferir-los de forma immediata a l’Estat, i l’únic consol segueix essent assenyalar un únic culpable de tot (Espanya) i una única solució màgica a tots els problemes (l’Estat propi). Els catalans tenim dret a un govern que sàpiga on va i que es preocupi abans de res de resoldre els problemes de la gent i no a crear-ne més. Tampoc no és demanar gaire.

Sobre temes relacionats amb la política catalana i amb la consulta sobre el futur de les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya us convido a llegir els següents articles:

Sembla que comencen a obrir-se perspectives fermes a la proposta del PSC d’impulsar una reforma constitucional en un sentit federal. Trobareu en la pàgina web federal.cat tota la informació al respecte. Avui faig un recordatori sobre les propostes que es van formulant al respecte a les que recentment s’hi han afegit les dels socialistes aragonesos i balears:

Aquesta setmana Jaume Collboni i Esther Niubó s’han desplaçat a Edimburgh per participar representant el PSC en la conferència del Partit Laborista escocès. Allà han acordat la creació d’un comitè d’enllaç per fer un seguiment de la campanya del referèndum escocès de 2014.

També aquesta setmana ha estat notícia la proposta del PSC per pal·liar el problema dels desnonaments: “El PSC pide un cambio legal para expropiar las viviendas a los bancos” de Pere Ríos, text de la proposició de llei per modificar la llei d’habitatge presentada pel PSC i declaracions de Pere Navarro “No volem cap habitatge buit ni cap família sense llar” en la cloenda de la Jornada “La lluita dels socialistes europeus pels drets dels deutors hipotecaris”, organitzada per l’Aliança Progressista dels Socialistes i Demòcrates al Parlament Europeu, la sectorial de Justícia i Dret del PSC i la Fundació Rafael Campalans.

En relació a la política catalana també us poden interessar els següents articles: “Anul·lada la privatització d’una àrea bàsica sanitària” d’Alfons Quintà, “Los nuevos retos de Iniciativa per Catalunya” de Lluís Orriols, “¿Es la escuela un instrumento de formación de identidades nacionales?”, informe de la Fundación Alternativas, “Marsella” de Jordi Martí i Grau i “El que menys importa són les banderes” de Joaquim Coll.

Veure més…

Arxivat a Política

Feu un comentari

Un govern sense nord

abr 18

Publicat per

Avui el diari ABC em publica l’article que trobareu transcrit a continuació. Amb aquest ja són cent els articles que he publicat en aquest mitjà.

UN GOBIERNO DESNORTADO

Con este son ya cien los artículos que he publicado en el diario ABC comentando la situación política y defendiendo mi particular visión de las cosas. En esta ocasión, vuelvo a señalar la profunda decepción que produce la presente etapa de gobierno de CiU que, superada la simbólica línea de los cien primeros días, certifica cada día que pasa un fracaso clamoroso, una desorientación sin remedio y una sensación creciente de callejón sin salida.

Cien días sin presupuesto, sin negociar el nuevo modelo de financiación, sin acuerdo sobre la necesaria flexibilización del objetivo de déficit, con una cumbre económica suspendida y con graves problemas de tesorería que son trasladados a familias, proveedores, farmacéuticos, ayuntamientos y sectores concertados de la sanidad y la educación. Un triste balance de más paro, más recortes y más deuda.

Impotente frente a la crisis y sus graves efectos sociales, el gobierno del president Mas parece encontrar en la pirotecnia verbal el refugio para eludir sus responsabilidades. Frente a cualquier problema el gobierno, lejos de actuar, encuentra fácil escape en una doble fórmula: “España, culpable” y “cuando tengamos un Estado propio no tendremos problemas”.

Un culpable y una solución mágica. Y si la justicia indaga sobre presuntas irregularidades que afectan a su partido o a alguno de sus dirigentes, se habla de ‘conspiración de los poderes del Estado’ y de ‘ataque a los símbolos de Cataluña’.

El derecho a decidir, la transición nacional y las estructuras de Estado son el ungüento mágico que todo lo cura. Poco importa que nadie parezca saber muy bien de qué habla: sólo así se explica la cacofonía organizada en pocos días por Mas, Duran, Homs y Gordó. Quizá sólo se trata de eso, de confundir al personal y de achacar a los demás las propias responsabilidades. Pero nunca hemos estado peor.

Arxivat a Articles i entrevistes

Feu un comentari

Idees i polítiques pel canvi

abr 15

Publicat per

La revista El Siglo en el seu número d’aquesta setmana em publica l’article que trobareu transcrit a continuació.

IDEAS Y POLÍTICAS PARA EL CAMBIO

Decía hace pocos días Josep Borrell en una conferencia en la fundación Ramón Areces que “las políticas de austeridad sin crecimiento nos llevan directamente contra la pared y debilitan el proyecto político europeo”. No le falta razón. Tras analizar la ineficacia de las políticas de ajuste y contención del déficit amparadas por Bruselas y el malestar y la contestación social que están generando, añade Borrell que “ni en Bruselas ni en Berlín parecen ser conscientes de la gravedad de la crisis social que se está produciendo y que amenaza con deslegitimar el proyecto de integración europeo”.

Josep Borrell pone el acento en dos asuntos clave en esta crisis, que dura ya más de 5 años. Primero, las medidas dictadas desde Berlín con la bendición de la Troika (Comisión Europea, Banco Central Europeo y Fondo Monetario Internacional) son totalmente ineficaces, ensanchan la brecha social, y demoran la salida de la crisis, a diferencia de las políticas de estímulo y crecimiento que desde hace tiempo la Reserva Federal estadounidense y ahora el gobierno japonés de centroderecha presidido por Shinzo Abe están poniendo en marcha. Segundo, se resiente la idea de Europa, el ideal por el que fue fundada, y aumenta la percepción que los ciudadanos europeos tienen de una Unión más orientada a defender los intereses financieros que los de los ciudadanos que la integran.

¿Qué futuro nos depara este escenario? ¿Una salida de la crisis alejados emocionalmente y/o monetariamente de Europa? ¿Un alargamiento innecesario de las medidas ineficaces que prologan la agonía económica y social? Se hace urgente un cambio profundo en la política económica que, además, comporte un nuevo contrato social. Es necesario cambiar ya, para construir un futuro distinto al que ahora mismo nos está condenando la orientación de las políticas económicas europeas.

Precisamente el premio Nobel de Economía, Joseph Stiglitz, en un artículo publicado en El País, decía que “Abe está haciendo lo que muchos economistas (me incluyo entre ellos) han estado pidiendo en EE UU y Europa: un programa integral que implique políticas monetarias, fiscales y estructurales.”

Son estas nuevas orientaciones políticas, de las que Europa carece, las que pueden permitir perfilar un horizonte diferente. Japón, con un escenario económico de larga recesión en los últimos años, puede convertirse, como dice Stiglitz, en “uno de los pocos rayos de luz en el sombrío paisaje de países más avanzados”.

Debemos aprender de quienes están acertando como muestra también de que hay alternativas, como demostración de que la crisis no es ni inmutable, ni permanente, ni invencible. Hay que combatir la sensación de que contra la crisis no cabe más que y plegarse a las exigencias económico-financieras impuestas por la austeridad dogmática de cuño alemán.

Si debemos cambiar de futuro, hemos de aprender de las lecciones estadounidenses y japonesas, y debemos cambiar el signo político de la mayoría de gobiernos europeos y de la Eurocámara. Para ello necesitamos un Partido Socialista Europeo fuerte, con ideas, con un liderazgo reconocido y reconocible, como el que podría proporcionar el actual presidente del Parlamento Europeo Martin Schulz, que podría ser el candidato común de los socialistas, socialdemócratas y laboristas a la presidencia de la Unión Europea.

Junto al liderazgo precisaremos de ideas, ambición política y audacia, como la demostrada por el candidato a canciller de Alemania por el SPD, Peer Steinbrück, en plena precampaña electoral para batir a Angela Merkel, cuando ha lanzado un ambicioso plan de 8 puntos para combatir los paraísos fiscales, o como las del presidente François Hollande que acaba de declarar la guerra a los paraísos fiscales, a la alta delincuencia financiera, a los defraudadores franceses y europeos, y a los bancos que con una mano niegan el crédito en casa y con la otra transfieren la riqueza a países con tributación reducida.

Si queremos cambiar de futuro, hay cambiar de modelo. Y eso sólo puede hacerse desde una opción intelectual, política y social sólida frente al actual dominio liberal conservador. Reconozcámosle a Margaret Thatcher el mérito de creer en la fuerza de las ideas y en la capacidad de la política para transformar la sociedad e impulsar el cambio de los valores individuales y colectivos, y seamos capaces de emularla defendiendo unos planteamientos diametralmente opuestos a los suyos para construir una Europa social que pueda reconciliarse con los intereses y aspiraciones de la mayoría de los europeos, poniendo la economía al servicio de las personas y no a la inversa que es lo está sucediendo ahora.

Arxivat a Articles i entrevistes

Feu un comentari

Claredat

abr 14

Publicat per

scoopit_mi_petitAvui l’actualització setmanal del meu Diari a Internet proporciona l’habitual selecció dels articles sobre diverses qüestions que han estat presents en el debat públic d’aquesta darrera setmana. Aprofito per recordar que gairebé cada dia recomano articles d’interès a través del meu Scoop.it i també els hi dono difusió a través del meu compte a Twitter, del meu perfil i pàgina a Facebook, i en el recopilatori Alternatives.

Començo per afegir-me a la commemoració de l’aniversari de la proclamació de la segona República i ho faig convidant-vos a llegir el manifest reivindicatiu publicat per la Joventut Socialista de Catalunya i els articles de Manuel Cruz “El fin de la Monarquía prepolítica” i Manuel Vicent “14 de abril”. Per il·lustrar-ho no he trobat millor forma que l’acudit de Ferreres publicat avui per El Periódico de Catalunya.

ferreres140413ca

Començo per recomanar tres articles que considero especialment rellevants: l’entrevista a Andreu Missé que li fa Toni García Ramón a la revista Jot Down (recordeu que Andreu Missé és director de la revista “Alternativas económicas” que acaba de publicar el seu segon número), “El mínim que es pot dir sobre ‘El mínim que es pot dir’ de Raimon Obiols” de Jordi Font i “Els arbres i el bosc” de Joan Majó.

I segueixo amb dues intervencions parlamentàries meves, la primera és el vídeo “Constatem el fracàs de les polítiques d’austeritat” editat per Jordi Santandreu que resumeix molt bé la meva intervenció amb motiu de la compareixença del director de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona, Ferran Tarradellas, en la Comissió d’acció exterior, Unió Europea i cooperació, i la segona és la meva intervenció en el debat en el Ple del Parlament sobre la proposta de crear una Comissió d’Investigació sobre la presumpta trama d’espionatge polític.

Vull destacar la presència a Barcelona de Stéphane Dion, diputat canadenc, federalista militant, antic líder del Partit Liberal canadenc i exministre que es va distingir per impulsar l’anomenada “Llei de la claredat”. Al respecte us convido a llegir l’entrevista que li va fer Xavier Mas de Xaxàs a La Vanguardia, l’entrevista que li va fer Carlos Laorden a El País, la intervenció que ens va fer en una sessió organitzada per la Fundació Rafael Campalans, i l’article de Juan-José López Burniol “Claridad canadiense”. En relació amb aquest debat us interessaran també els articles “Guanyarà qui comuniqui millor” d’Antoni Gutiérrez-Rubí i “La cátedra, el púlpito y los anatemas” de Xavier Arbós, que va presentar Stéphane Dion en la sessió abans esmentada.

CLAREDAT

He parlat sovint de la necessitat de retornar al principi de realitat, massa sovint absent de la política catalana, atrapada en una visió al mateix temps essencialista i immediatista de les coses, que conrea de forma obsessiva debats que massa sovint no coincideixen amb els problemes que més angoixen els ciutadans, i que troba en qüestions metafísiques el refugi davant la realitat d’una crisi profunda (no només econòmica) que ens aclapara a tots.

La política catalana tampoc no va sobrada de claredat. Sense anar més lluny, el govern de la generalitat acaba de crear un “Consell Assessor per a la Transició Nacional”, sense definir en què consisteix la “transició nacional”, es parla d’Estat propi, de creació d’estructures d’Estat, però s’evita en tot moment de parlar d’independència. ¿No és el mateix? I, si ho és, ¿per què s’intenta defugir la qüestió? El mateix ens passa amb el “dret a decidir”: ¿és o no és un referèndum sobre la independència? Si Catalunya fos realment “un subjecte polític i jurídic sobirà”, tal com manifestava la declaració aprovada pel Parlament de Catalunya, avui no estaríem discutint de tot això, sinó que estaríem felicitant el nou ambaixador o ambaixadora catalana a Nacions Unides.

Si el “dret a decidir” és un referèndum sobre la independència seria millor que l’anomenéssim així; si no ho és, convindria no limitar d’entrada les opcions sobre les que la ciutadania de Catalunya serà cridada a pronunciar-se. Perquè de futurs per a Catalunya n’hi ha molts, i tots estan per escriure. Per exemple, per mi, en un món marcat per interdependències creixents i sobiranies compartides, la millor solució és una reforma constitucional per fer d’Espanya un Estat federal plurinacional. Per tant, no considero assenyat que els que s’omplen la boca de dret a decidir estiguin ja prefigurant les coses com si només hi hagués una resposta a la pregunta que fins ara han estat incapaços de formular oficialment. Sembla que ens vulguin entretenir en debats metafísics, consells assessors, pactes nacionals, declaracions parlamentàries que ells mateixos diuen que no tenen cap valor jurídic, com a forma de defugir permanentment les seves responsabilitats i de marejar la perdiu.

Avui mateix, però, hem tingut una espurna de claredat: el president Mas ha dit que el seu camí no és el d’aprovar una declaració unilateral d’independència. Sembla com si la visita de Stéphane Dion hagués servit per dissipar alguna boira mental: en un Estat de dret membre de la Unió Europea i de les Nacions Unides, com ho és Espanya, no hi ha possibilitat d’alterar de forma unilateral les fronteres estatals. Però realment cal anar més a fons, tampoc no es pot enganyar la gent dient que n’hi haurà prou amb organitzar una consulta encara que no estigui emparada en la legalitat. En primer lloc, cal recordar que, ara per ara, no hi ha altra forma de fer una consulta sobre un canvi radical de les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya emparada en la legalitat que no parteixi d’un acord entre les institucions catalanes i espanyoles. I si no està emparada en la legalitat servirà de ben poc. I, en segon lloc, que si el resultat d’una consulta d’aquestes característiques fos la voluntat majoritària de separar-se, caldria després procedir a una negociació sobre els termes per acordar la separació. És a dir, en un procés com el que es dibuixa, no hi ha ni unilateralitat ni automatisme. No hi ha dreceres; estem davant d’un procés democràtic que exigirà intel·ligència, capacitat negociadora i voluntat d’acord per ambdues parts. No podem pensar que “com tenim raó ens la donaran”, no pot ser aquesta l’única guia de conducta. I tampoc no servim prou bé als interessos de la ciutadania si no expliquem d’entrada les dificultats i la complexitat del procés que es pretén endegar, així com tots els elements, favorables i desfavorables, avantatges i inconvenients, costos i beneficis de les diverses opcions possibles. La democràcia no només no està renyida sinó que exigeix claredat i respectar el principi de realitat. El demés és enganyar el personal.

I, finalment, deixeu-me dir que no sóc ingenu. És evident que l’explotació mediàtica d’alguns escàndols en els darrers mesos (fins i tot en plena campanya electoral) no és aliena al procés que es va obrir amb la convocatòria anticipada d’eleccions a Catalunya. Però, dit això, si algú hagués abusat de les seves responsabilitats polítiques i institucionals i n’hagués tret benefici personal o partidista, si algú hagués evadit capitals o hagués defugit les seves obligacions tributàries, si algú hagués cobrat comissions a canvi de concessions administratives o contractes d’obra pública, Catalunya mai no hauria de servir-li d’escut perquè els primers als que hauria defraudat serien, precisament, els ciutadans i ciutadanes d’aquest país.

_______

Sobre temes relacionats amb la política catalana us convido a llegir els següents articles:

Veure més…

Arxivat a Política

Feu un comentari

← Older Posts
Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 46 other followers