Per celebrar el meu aniversari

Avui és el meu aniversari, faig 54 anys i estic rebent moltíssimes felicitacions. És molt possible que no les pugui respondre totes i se m’ha acudit un petit gest per agrair tanta amabilitat: us recomano que llegiu Michel de Montaigne. Aquí trobareu els seus Essais en francès i en castellà. O podeu llegir el llibre de Stefan Zweig sobre Montaigne (també disponible en català), o el llibre de Sarah Bakewell “Cómo vivir. Una vida con Montaigne” o “Quaranta nits amb Montaigne” d’Antoine Compagnon (també publicat en castellà), a qui Mariona Ferrer i Fornells va entrevistar al diari ARA. També us poden interessar els articles “En el espejo de Montaigne” d’Antonio Muñoz Molina (que es refereix al llibre de Sarah Bakewell) i “Encara Montaigne” de Jordi Llovet.

Federalisme necessari

El diari El País em publica avui l’article que trobareu transcrit a continuació. Sobre el mateix tema us recomano que llegiu l’article de Patxo Unzueta “¿Hay margen para un nuevo pacto?” publicat abans d’ahir també al diari El País.

Federalismo necesario

EL PAÍS, 1.08.14

El 6 de diciembre de 2004, para conmemorar el 26º aniversario de la Constitución española, publiqué en las páginas de este diario un artículo titulado ¿Es el federalismo cosa de ingenuos? Resulta muy ilustrativo releerlo hoy, teniendo en cuenta que dos años después se aprobaba el nuevo Estatuto de Autonomía; que seis años después, el Tribunal Constitucional aprobaba la sentencia que iba a alterar el Estatuto ya refrendado por los catalanes; y que 10 años después, muchos catalanes cuestionan radicalmente el actual marco de relaciones entre Cataluña y el resto de España. La tesis de fondo del artículo sigue vigente.

Cito literalmente: “¿Por qué el federalismo incomoda tanto a los nacionalistas catalanes como a los nacionalistas españoles? ¿Por qué unos nos ven como traidores y otros como botiflers? Parece evidente que nuestra traición consiste en estar convencidos de que ni Cataluña ni España son identidades nacionales homogéneas, y de que dos o más naciones pueden convivir fraternalmente en un mismo Estado. Para un nacionalista, a una nación corresponde un Estado y a un Estado corresponde una sola nación, y toda nación debe procurar obsesivamente su homogeneidad interna. Solo hay que ver cómo fruncen el ceño unos y otros cuando escuchan que España es una nación de naciones. O que Cataluña es una nación que comparte Estado con otras naciones y comunidades autónomas”.

Soy consciente de que el concepto nación de naciones es cuestionado por muchos tanto en Cataluña como en el resto de España. Vale la pena recordar que tampoco fue precisamente pacífica la incorporación del término nacionalidades a la Constitución de 1978. Por ello quiero recuperar dos citas de autoridad del socialista leonés Anselmo Carretero, citado siempre por Pasqual Maragall como inexcusable referencia federalista. Decía Carretero: “El concepto de nación de naciones no es un dislate como suelen creer la mayoría de los juristas. Lo realmente insensato es empeñarse en imponer a los pueblos de España una estructura constitucional contraria a su propia naturaleza”. A él también corresponde la frase: “Si España es una nación de naciones, la estructura del Estado a ella adecuado es naturalmente la federal, que permita y garantice el desarrollo de cada uno de sus pueblos dentro del conjunto, y el fortalecimiento de este con el de sus diversas partes”.

De mi artículo de 2004 recupero de forma literal otros dos párrafos: “Federalismo viene de pacto. Y es precisamente ese concepto de pacto el que incomoda a los nacionalistas. ¿Se pueden pactar temas tan sensibles como el de las banderas, los himnos, los símbolos, las lenguas o las selecciones deportivas? Nosotros estamos convencidos de que sí. Los nacionalistas no solo están convencidos de lo contrario, sino que se alimentan del conflicto y consideran traidores a quienes están dispuestos a explorar el difícil camino del acuerdo. Olvidando que, por difícil que sea el camino del acuerdo, la vía del conflicto solo conduce al desastre”.

“El federalismo es unión y libertad, una filosofía política de fraternidad que se propone evitar el enfrentamiento entre sentimientos nacionales de distinto signo, la estéril discusión sobre soberanías originarias y una confrontación identitaria excluyente, para poder alcanzar un acuerdo político-institucional que haga posible el respeto y la lealtad recíprocas. El federalismo es una guía de soluciones prácticas a los problemas planteados por estructuras políticas complejas, especialmente las integradas por diversas realidades nacionales, y un conjunto de mecanismos para poner en práctica el principio de subsidiariedad”.

Diez años después sigo defendiendo una solución de tipo federal por cuatro razones: 1. Por coherencia con los valores de libertad, igualdad, fraternidad y solidaridad. 2. Porque se ajusta bien al mundo de interdependencias crecientes y soberanías compartidas en el que vivimos. 3. Porque evita el choque de identidades y la fractura de la sociedad en función de los diversos sentimientos de autoidentificación nacional de las personas. 4. Porque se basa en el diálogo, la negociación y el pacto.

Los socialistas catalanes hemos formulado una propuesta de reforma constitucional federal que puede resumirse de forma casi telegráfica en ocho puntos:

1. La definición de España como Estado federal. 2. El reconocimiento de que España es una nación que integra naciones, nacionalidades y regiones. 3. La definición precisa de las competencias del Estado y de las pautas sobre su ejercicio y la atribución de todas las demás competencias a las autonomías. 4. El reconocimiento de una asimetría competencial que atienda a los hechos diferenciales y los derechos históricos ya reconocidos por la Constitución y los Estatutos vigentes. 5. La consideración de los temas lingüísticos y culturales como competencia explícita de las comunidades con lengua propia. 6. La constitucionalización de los principios de solidaridad y ordinalidad que han de informar la financiación de las autonomías. 7. La descentralización efectiva del Poder Judicial. 8. La transformación del actual Senado en un Consejo Federal integrado por los Gobiernos autónomos.

A partir de nuestra propuesta y de otras muchas aportaciones, entre las que cabe destacar de forma especial el documento Por una reforma federal del Estado autonómico, impulsado desde la Fundación Alfonso Perales, los socialistas de toda España hemos alcanzado un gran acuerdo en Granada plasmado en el documento Hacia una estructura federal del Estado. (Estos y otros muchos documentos se pueden encontrar en mi web http://www.reformafederal.info/).

Se trata de una propuesta abierta al debate, que deberemos contrastar con el resto de fuerzas políticas. No pretendemos imponer nada a nadie, pero no queremos soslayar un grave problema político, probablemente el mayor al que se haya enfrentado la democracia española.

Nadie puede negar el significativo malestar causado en Cataluña por la sentencia del Tribunal Constitucional sobre el Estatuto, la percepción de maltrato económico y fiscal, la erosión del autogobierno y sus competencias, la ausencia de mecanismos de participación en la formación de la voluntad estatal como un Senado federal, y el insuficiente reconocimiento de la realidad plurinacional, pluricultural y plurilingüe de España. Insisto, 10 años después, en la necesidad de un gran pacto que aborde estos problemas; un pacto que, lógicamente, deberá someterse al referéndum de la ciudadanía. Solo así podremos superar un grave desencuentro en el que todos tenemos mucho que perder y nada que ganar.

Comentaris sobre el comunicat de Jordi Pujol

Per explicar el contingut de la reunió de la Comissió Executiva del PSC he mantingut un contacte amb els mitjans de comunicació. A continuació trobareu els meus comentaris sobre el recent comunicat de Jordi Pujol.

 

L’engany de Jordi Pujol ha causat un gran mal a la política, al catalanisme, a la Generalitat i a Catalunya.

Molts catalans i catalanes ens sentim avui indignats, traïts, enganyats.

Només podrem recuperar-nos col·lectivament d’aquest cop a través de la veritat, la transparència i l’exemplaritat.

És impossible amagar el cap sota l’ala. El que ja sabem fa del tot impossible pensar que les coses segueixin com si res. La sospita sobre el que no sabem esdevé insuportable. Claredat, veritat i transparència són del tot exigibles.

Els fets són d’una enorme gravetat i transcendència, i, objectivament, agradi o no, escampen una feixuga ombra sobre el projecte polític i l’obra de govern de Convergència i Unió.

Esperem que Jordi Pujol i el president Mas estiguin a l’alçada de les circumstàncies. A ells correspon prendre la iniciativa per esclarir totalment els fets.

Pel prestigi de les institucions i pel bé de Catalunya els demanem celeritat i contundència.

No acceptem de cap de les maneres que els actes d’una persona siguin aprofitat per atacar les institucions catalanes.

Ho hem dit sempre: Pujol no és Catalunya.

Estem convençuts que sabrem superar aquesta situació i l’enorme decepció i indignació causades per una evasió fiscal al llarg de 34 anys per qui va presidir la Generalitat al llarg de 23 anys.

És imprescindible conèixer el volum total defraudat per Jordi Pujol i la seva família, així com l’origen de tots els ingressos que van escapar del control de la Hisenda pública.

L’evasió fiscal continuada i l’opacitat de la procedència dels fons perverteix la política i acaba amb la moral col·lectiva. Només podrem recuperar-les a través de la veritat.

Som conscients que l’erosió de la política i de les institucions té a veure amb comportaments com aquests i d’altres que estan afectant la vida pública des de fa massa temps.

També som conscients que l’esforç col·lectiu per netejar la imatge de la política no pot ni ha d’esdevenir una batalla partidista.

És obvi que la nota de Jordi Pujol és del tot insuficient, perquè malgrat la gravetat dels fets que s’hi reconeixen, encara calla molt més del que diu. I això no és acceptable.

Utilitzarem tots els mitjans al nostre abast per a l’esclariment total dels fets, però reiterem que, pel bé de tots, convé que Jordi Pujol, el president Mas i Convergència i Unió prenguin la iniciativa i evitin un espectacle de batalla partidista que no seria positiu per recuperar la bona imatge de la política.

Jordi Pujol, com a president de la Generalitat des de 1980 a 2003, ha de ser conscient de la insuficiència de les seves explicacions i del dany que ja ha causat a la política, les institucions, la societat i el país. Esperem d’ell els gestos i decisions que limitin en el possible que aquest mal augmenti encara més.

És obligada una explicació exhaustiva que hauria de produir-se en seu parlamentària. També fora convenient la renúncia al tractament i a les prerrogatives com a expresident.

Pregunta al president de la Generalitat (23.07.14)

Transcripció de la pregunta de Miquel Iceta com a president del grup socialista al Parlament de catalunya, al president de la Generalitat, Artur Mas, en la sessió de control al govern

Moltes gràcies, presidenta.

Permeti’m, president, que en primer lloc jo també m’afegeixi a totes les peticions perquè el Govern de Catalunya, i el seu president al capdavant, es manifestin de forma clara i rotunda en favor d’aturar la massacre a Gaza. Li dic des d’un grup parlamentari que condemna totes les violències, però en aquests moments la que està colpint milions de catalans és la que s’està produint a una riba de la Mediterrània, que és el nostre mar, i que està produint un patiment insuportable i intolerable des de qualsevol punt de vista democràtic.

President, sense diàleg, negociació i pacte no és possible introduir un canvi substancial en les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya. Sense diàleg, negociació i pacte no tindrem ni una solució federal, ni una solució confederal, ni la independència. Sense diàleg, negociació i pacte, tampoc no hi haurà consulta.

President, ens agradaria que, si vol, pogués dir quan s’entrevisti amb el president Rajoy que els socialistes de Catalunya li fem costat a vostè en l’exigència de negociació, diàleg i pacte, per acordar el finançament econòmic, efectivament, per aturar l’aplicació de la llei Wert, perquè el Fons de Liquiditat Autonòmic no esdevingui el fons de liquidació de l’autonomia, per obrir una ponència al Congrés dels Diputats que estudiï la reforma de la Constitució per fer d’Espanya un estat federal que reconegui que Catalunya és una nació, un pacte fiscal solidari, blindi les competències de la Generalitat en matèria d’educació, llengua i cultura, i ens proporcioni una justícia i un Senat federals.

També hauria de dir-li a Mariano Rajoy que la sanitat catalana no pot suportar més retallades. Parli-li, si us plau, de Bellvitge o de la Vall d’Hebron. Digui-li també que els catalans i les catalanes no volem la nova regulació de la interrupció voluntària de l’embaràs que ens volen imposar a tots i a totes. Que la reforma laboral està fent molt de mal.

President, hi ha moltes coses amb les que pot comptar amb els socialistes de Catalunya, estem al seu costat per afrontar molts dels problemes que afecten els catalans i les catalanes, i per denunciar l’especial responsabilitat del Govern d’Espanya en molts d’ells. Caldrà vèncer moltes resistències perquè el diàleg s’obri camí, també per fer possible la consulta.

Però president, també caldrà renunciar a preguntes que no encaixen en la nostra pròpia llei, a iniciatives i decisions unilaterals que ens aboquen, o bé a un carreró sense sortida, o bé a un xoc de trens que no beneficiarà a ningú, i això depèn de vostè.

President, com planteja i com està preparant la seva reunió amb el president Rajoy, que tindrà lloc la setmana que ve?

Un Congrés emocionant

scoopit_mi_petitAvui l’actualització del meu Diari a Internet recull els articles que he considerat més rellevants de les darreres dues setmanes i, molt especialment, els articles referits al Congrés extraordinari del PSC celebrat ahir. Aprofito per anunciar que aquesta serà la darrera actualització del meu Diari fins el setembre i com sempre us recordo que gairebé cada dia recomano articles a través del meu Scoop.it, de Twitter, del meu perfil i pàgina a Facebook, i del recopilatori Alternatives.

endavant_socialistes

Abans de començar, aquí teniu la meva intervenció a la cloenda del Congrés i la composició de la nova Comissió Executiva del PSC. En el meu web de campanya trobareu els materials de la meva candidatura a la primera secretaria del PSC.

RECULL D’ARTICLES (ordenats de més recent a més antic):

miquel_congres

ZW 402 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí. Aquí hi trobareu tots els ZONA WEB.

Govern Obert
http://opengov.cat/ca/

Govern Obert és un projecte iniciat per Concha Catalan i Martin Virtel, que va comptar amb la col·laboració inicial de Sebastiano Giorgi, per promoure la transparència del Govern català. A la web podem trobar diverses visualitzacions dels organigrames de cada departament i es publiquen històries analitzant aquesta informació.

La iniciativa sorgeix a partir d’una trobada dels impulsors en un hackathon sobre periodisme de dades i de la seva inquietud per fer més intel·ligible l’organigrama de la Generalitat de Catalunya. Les visualitzacions que ofereix el projecte dels diferents departaments de la Generalitat deriven de l’arxiu XML que es troba al portal Dades Obertes gencat (2013.04.26). A través del scraping es genera la relació de dades que mostra la web. El codi i les dades (csv o json produïts amb python) estan disponibles a GitHub perquè puguin ser utilitzats per altres programadors i millorar el projecte.

La voluntat del projecte és també assenyalar elements que poden sorprendre de l’organització departamental de la Generalitat de Catalunya. Per aquest motiu, hi ha habilitada una zona de comentaris on es registren aquests elements. D’altra banda, el treball periodístic del projecte se centra a analitzar i relatar els aspectes més destacats de la pròpia funció de l’Administració i la seva estructura.

En aquesta presentació en la sessió de treball de Govern Obert en Periodisme de dades al CCCB trobareu més informació. El projecte busca col·laboracions i es realitza de forma totalment voluntària, sense finançament.

També es pot seguir l’activitat relacionada amb la iniciativa al seu perfil de Twitter.

Resultats de la consulta a la militància

Aquí trobareu els resultats de la consulta a la militància del PSC sobre la candidatura a la primera secretaria del partit. I aquí trobareu els resultats de la consulta a la militància socialista sobre la candidatura a la secretaria general del PSOE.

Una pregunta factible

Papereta_Consulta2014

Intervenció al Fórum Europa – Tribuna Catalunya

Intervenció de Miquel Iceta

Fórum Europa – Tribuna Catalunya

Dilluns 7 juliol 2014

(descarregar en format PDF)

(vídeo)

Agraïments

Molt bon dia, autoritats, senyores i senyors, amigues i amics. Gràcies a tots i totes per la vostra presència tan nombrosa.

En primer lloc, vull agrair al Fórum Europa Tribuna Catalunya, als seus patrocinadors, i al president de Nueva Economía Fórum, José Luis Rodríguez, la seva amable invitació, que em permetrà poder compartir amb tots vostès les meves opinions i les meves propostes sobre el present i futur del PSC i de Catalunya.

I, abans de començar, vull donar les gràcies al Secretari General del meu sindicat, la UGT de Catalunya, Josep Maria Álvarez, per haver acceptat presentar-me i per les seves paraules que mostren de forma inequívoca la llarga amistat que ens uneix.

Raons i objectius pels quals he presentat la meva candidatura a la primera secretaria del PSC

He presentat la meva candidatura a la primera secretaria del PSC perquè considero que puc ser útil al meu partit en aquesta difícil etapa. He pres aquesta decisió perquè estic convençut de la capacitat col·lectiva dels socialistes per superar la situació actual. I perquè crec que estic preparat per encapçalar aquest esforç.

Ho he fet també perquè crec que puc oferir a la política catalana una voluntat de diàleg i entesa avui més necessària que mai. Perquè vull defensar posicions transversals i de seny, capaces de fer-se escoltar en un ambient molt polaritzat que no augura res de bo. Perquè crec que els canvis que la societat catalana reclama, només poden venir de la mà d’una força catalanista i socialista com la que representa el PSC.

El PSC relliga de forma indestriable dos objectius: la defensa de Catalunya, la seva identitat i el seu autogovern, i el combat permanent per la justícia social. El PSC està disposat a col·laborar amb tothom, des del Govern o des del Parlament, per fer avançar aquests dos objectius. Com ho fem des de molts ajuntaments de Catalunya i, a través de la nostra incidència a la política espanyola i europea, amb el Partit Socialista Obrer Espanyol i el Partit dels Socialistes Europeus.

Vull reivindicar la política, la capacitat col·lectiva de transformar democràticament la realitat. I vull reivindicar la socialdemocràcia com a eina de transformació profunda de la societat. Sóc reformista. I crec que un esforç continuat de reformes transforma la realitat de forma més eficaç que l’apel·lació permanent a canvis radicals que gairebé mai es produeixen. I que de vegades, quan es produeixen, acaben traint els ideals que els alimentaven.

El meu pla de treball estarà molt marcat pel calendari polític. Primer, Congrés del PSC. Després, Congrés del PSOE.

Després de l’estiu, el període que va des de la celebració de la Diada al 9 de novembre.

Vull ser molt clar al respecte. El PSC està convençut que no hi haurà solució estable al problema d’encaix entre Catalunya i la resta d’Espanya sense que els catalans es puguin pronunciar sobre el seu futur en un referèndum o consulta. Nosaltres volem la consulta. Tant és així que ja hem anunciat el nostre vot favorable a la llei de consultes si s’atenen mínimament els nostres requeriments, que no faran sinó millorar-la, i si rep l’aval del Consell de Garanties Estatutàries.

Però ens veiem obligats a proclamar amb idèntica claredat que la llei de consultes populars no referendàries que el Parlament aprovarà al setembre, no pot emparar una consulta que plantegi la pregunta acordada entre CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP. En primer lloc, perquè una llei de consultes populars no referendàries no pot servir per formular una pregunta pròpia d’un referèndum. En segon lloc, perquè la pregunta acordada no s’ajusta als estàndards de qualitat democràtica fixats per les institucions europees i internacionals: la primera pregunta no és clara, a la segona pregunta només poden respondre una part dels ciutadans, i els promotors no s’han posat encara d’acord en com comptabilitzar els resultats. Un nyap descomunal. En tercer lloc, perquè si el Tribunal Constitucional és fidel a la seva doctrina, sabem que la convocatòria d’una consulta amb aquesta pregunta serà immediatament suspesa. I no tindrem consulta. I nosaltres volem consulta.

Si jo fos president, el primer que faria és convocar una consulta que proporcionés un mandat clar i potent per negociar. Amb una pregunta del tipus: Vol que el govern de Catalunya negociï amb les institucions de l’Estat un acord que garanteixi el reconeixement del caràcter nacional de Catalunya, un pacte fiscal solidari, i el blindatge de les competències en llengua i cultura? Amb el suport obtingut, que crec que seria molt majoritari, tocaria negociar i, finalment, el resultat de la negociació hauria de ser sotmès novament al referèndum o consulta de la ciutadania.

No vull allargar-me més sobre això. Ja saben què penso. Ho he escrit recentment en un article publicat a La Vanguardia. Saben que la proposta dels socialistes catalans és treballar per a un nou acord amb la resta de pobles d’Espanya, que per a nosaltres passa per una reforma constitucional que faci d’Espanya un Estat federal plurinacional. Una reforma que, lògicament, hauria de ser referendada a les urnes. Cal agrair a Pere Navarro i Alfredo Pérez Rubalcaba el seu esforç i el seu encert com a impulsors d’aquesta proposta.

Però pel camí que anem, no hi haurà consulta el 9 de novembre. Hi haurà unes eleccions, quan sigui. Però no una consulta. I això frustrarà per molt de temps una part significativa de la societat catalana. No hi pot haver consulta si no és legal i acordada. I per a l’acord cal una negociació que desgraciadament no s’està produint.

Segueixo amb el calendari: preparació de les eleccions municipals. Després, primàries obertes a la ciutadania per elegir el candidat o candidata a la presidència de la Generalitat. I, finalment, a finals del 2015, Congrés del PSC. Per revisar-ho tot.

Però del que més voldria parlar-vos avui és de la meva preocupació fonamental: les desigualtats creixents i la situació socioeconòmica del nostre país.

La meva gran preocupació: la desigualtat i la situació socioeconòmica de Catalunya

Vull parlar del que més em preocupa com a socialista i com a català: l’enorme augment de les desigualtats i la preocupant situació socioeconòmica de Catalunya.

Pel que fa a l’àmbit social, totes les dades indiquen des de fa temps que la vida dels catalans i les catalanes ha empitjorat significativament des de fa uns anys, les dades ens diuen que les desigualtats, l’atur i la pobresa han crescut molt a casa nostra.

Pel que fa a les dades d’ocupació, cal recordar que, malgrat una lleu millora de les xifres, hi ha 570.214 persones en atur a Catalunya.

Si parlem de pobresa, convé llegir l’Informe Social 2013 sobre Atur, pobresa i desigualtat a Catalunya que va publicar la Fundació Rafael Campalans. Les dades que se’n desprenen són esgarrifoses.

Pel període 2006-2011, i tenint en compte les variables de la Comissió Europea, veiem com a Catalunya hi ha hagut un notable increment, del 7.5% al 21.6%, de la privació material, que és la que impedeix a les persones participar en la societat en què viuen.

A més, la privació material severa ha augmentat del 2.9% al 8.2%, i afecta especialment dos sectors de la població: els que abans de la crisi ja vivien en una situació de pobresa, i els que fins al 2008 eren considerades classe mitjana i que s’han empobrit –els anomenats “nous pobres”-.

Els principals motius són la desocupació i els deutes per habitatge. A això cal sumar que al 2011 el 12.7% de la població catalana manifestava dificultats per mantenir l’habitatge a un temperatura adient, l’anomenada “pobresa energètica” que cada dia és més preocupant no només a casa nostra sinó a molts països del nostre entorn.

Aquestes dades ens porten a afirmar una trista i cruel realitat: el 20.4% dels catalans viu sota el llindar de la pobresa. I aquest percentatge augmenta fins al 26% pels menors de 16 anys, i fins al 25% pels majors de 65 anys que, a més, en molts casos, sustenten membres d’altres generacions mitjançant les seves pensions. El cas de la pobresa en les famílies nombroses (47%) i monoparentals (46%) és encara més dramàtic.

Tot això està passant a casa nostra.

Però totes aquestes dades no es donen per casualitat, sinó que són fruit de determinades polítiques, inspirades per una ideologia determinada.

Per posar un exemple, en un moment en què la prioritat del país hauria de ser la reactivació econòmica i la lluita contra l’atur, el Govern de CIU ha reduït el pressupost del Departament d’Empresa i Ocupació del 2012 al 2014 en un 30%!

Pel que fa al pressupost del Departament de Benestar Social, per al 2014 és de 1.630 milions d’euros, un 16% menys en relació al del 2010, darrer any del Govern d’Entesa.Així, veiem com des del 2012 els programes de suport a les famílies s’han retallat un 70%, els d’ajuda a les persones amb discapacitat un 50%, i el de la dependència un 10%. Les places a residències i centres de dia per a gent gran amb major dependència s’han encarit uns 200 euros al mes.

I, malgrat que el Síndic de Greuges ha informat que a Catalunya hi ha més de 250.000 infants en situació de pobresa, el Govern de CiU va reduir la partida pressupostària destinada a les beques menjador pel curs 2012/13. Així, només 63.650 alumnes disposaven d’ajuts de menjador escolar. Això no pot ser!

Aquestes dades ens demostren que estem davant d’una situació de veritable emergència nacional. No podem tolerar tanta desigualtat.

Si parlem d’economia, avui ja tenim la certesa que la gestió de la crisi a Europa ha estat equivocada i ha provocat greus conseqüències econòmiques i socials. La política econòmica de l’austeritat a ultrança comporta més destrucció d’ocupació i menys demanda interna i, per tant, una feblesa econòmica que allunya encara més la consecució de l’objectiu de reducció del dèficit públic. El portaveu del grup socialista Maurici Lucena ens en parlaria amb major coneixement de causa.

L’austeritat en la despesa per si sola, sense mesures d’acompanyament que incentivin l’activitat en un context d’un país amb forts desequilibris macroeconòmics, que no disposa d’una política monetària pròpia i que té un frau fiscal equivalent al 20% del PIB (40.000M€ a Catalunya/200.000 M€ a Espanya), condueix a un formidable retrocés econòmic i social. I qui se’n salva? Només les persones amb elevats nivells de renda i de riquesa i les grans empreses.

La nostra obsessió és, precisament, posar l’economia al servei de les persones. I no romandre quiets i impotents mentre l’economia desregulada trinxa les possibilitats de felicitat i emancipació de tanta i tanta gent.

Les meves propostes

Vull fixar quatre objectius que considero imprescindibles per millorar la qualitat de vida dels catalans i catalanes.

  1. Situar l’ocupació com a centre de les nostres polítiques:

L’objectiu fonamental dels socialistes catalans és la creació d’ocupació.

Les condicions necessàries per crear ocupació són: (1) la recuperació de l’accés al crèdit per finançar inversions productives i el consum i la inversió de les famílies; i (2) corregir les desencertades polítiques d’austeritat, recuperant les condicions salarials i laborals i els drets socials.

A més, convindria que el Govern de la Generalitat de Catalunya:

-          Instrumentés una política industrial i una política de R+D+i potents, orientades tant a nous sectors (biotecnologia i biomedicina, cultura i audiovisual) com a sectors madurs però competitius com l’agroalimentari o l’automòbil. En aquest sentit, vull expressar la meva decepció pel Pla Industrial presentat pel president Mas el passat divendres, que és una simple declaració de bones intencions que no va acompanyada de la imprescindible dotació pressupostària.

-          Potenciés energies alternatives als combustibles d’origen fòssil, creés parcs d’energia i vinculés inversions “urbanes” a les energies sostenibles.

-          Apostés i invertís decididament per nous nínxols d’avantguarda tecnològica com la biomedicina i els desenvolupaments tecnològics associats a les smart cities.

No obstant, és evident que passaran alguns anys fins que siguem capaços de recuperar nivells d’atur com els que teníem abans de la crisi. Durant aquest temps, les prioritats del Govern en l’àmbit laboral haurien de ser:

o   El combat de l’atur de llarga durada. El que afecta a persones majors de 45 anys, a dones, a joves sense estudis i a persones amb discapacitat.

o   Els joves sense feina. Cal destinar recursos addicionals als europeus perquè el Pla de Garantia Juvenil (treball o formació en 4 mesos) sigui una realitat i no només bones paraules.

  1. Renovar l’Estat del benestar:

Els socialistes vàrem contribuir a definir, construir i adaptar l’Estat del Benestar a les circumstàncies que hem anat vivint. I ara volem transformar-lo.Ara toca reconstruir-lo, però preservant-ne els fonaments: una fiscalitat justa, una despesa pública fortament distributiva i la igualtat d’oportunitats.

Un Estat de Benestar renovat i adequat a la nova realitat, on els seus quatre pilars (educació, salut, pensions i dependència) siguin models de qualitat i d’equitat. En el cas de la Salut, per exemple, cal lluitar per reduir les llistes d’espera que han augmentat els darrers anys.

La defensa de l’Estat de Benestar també passa per revisar alguns dels seus elements organitzatius i funcionals, sense renunciar en cap cas al seu paper redistributiu i de garantia de drets.

  1. Reformes socials per lluitar contra les desigualtats i la pobresa:

Per combatre la situació d’emergència nacional de la qual parlava anteriorment, els socialistes catalans apostem per:

-          Impulsar la Renda Garantida Ciutadana com a dret a la garantia d’ingressos. Aquesta Renda seria una prestació i un itinerari d’inserció sociolaboral, tal i com va explicar la portaveu adjunta del Grup socialista, Eva Granados, en un acte organitzat amb motiu de la Setmana de la Dignitat.

-          I mentre no tinguem aquesta Renda Garantida Ciutadana, que els socialistes reclamem des de fa temps, volem una reforma urgent de la Llei de Renda Mínima d’Inserció. I és que a Catalunya hi ha 272.000 llars en les quals tots els seus membres estan a l’atur; i no ens podem permetre tenir una cobertura de Renda Mínima d’Inserció tan baixa com la que tenim.

  1. Una reforma fiscal potent:

És urgent reequilibrar els comptes públics amb més ingressos i millor despesa a través d’una profunda reforma fiscal. Aquesta reforma hauria de tenir per objectiu desenvolupar un model fiscal més senzill que reparteixi de forma justa les càrregues impositives, perquè veritablement paguin més els que més tenen i que permeti obtenir els ingressos suficients per finançar l’Estat de benestar i un creixement sostenible, en un marc de control racional del dèficit i l’endeutament públics.

Recentment, el Govern del PP ha aprovat un avantprojecte de llei de reforma fiscal, que aplicarà al llarg de 2015 i 2016, i que globalment abaixarà impostos mitjançant la modificació de l’IRPF, l’Impost de Societats, la tributació d’autònoms i l’IVA.

Els socialistes considerem que aquesta reforma fiscal és inadequada per les següents raons:

-          La reforma produirà una baixada de la recaptació pública. Això és negatiu (1) perquè Espanya té actualment uns ingressos públics significativament per sota dels països de l’Àrea Euro. (2) perquè les retallades de la despesa pública des de l’any 2009 han minvat la qualitat i la quantitat dels serveis públics i han reduït la inversió pública, afectant per tant l’Estat del benestar (l’equitat) i el creixement econòmic; i (3) perquè, tal i com ha denunciat la Comissió Europea, la reforma posa en risc el necessari procés de consolidació pressupostària (reducció gradual del dèficit públic), que imposa un 3% de dèficit públic a Espanya per a l’any 2016.

-          El molt inquietant augment de les desigualtats i de la pobresa a Espanya durant els darrers anys aconsella un augment de la tributació a les rendes i als patrimonis més elevats, i aquesta reforma fa justament el contrari.

-          Les classes mitjanes, que han patit molt amb la crisi econòmica, són les menys beneficiades per la reforma fiscal.

-          Per últim, la reforma no planteja un atac frontal al frau fiscal, autèntic forat negre del sistema.

Els socialistes creiem que, en el cas de l’IRPF i de l’Impost de Societats, un plantejament molt més assenyat hagués estat mantenir el nivell de la gran majoria de tipus impositius, (1) eliminant la sobreabundància d’aquells beneficis fiscals (deduccions, exempcions, etc.) que només aprofiten les grans empreses i les persones físiques que disposen de més recursos, i (2) augmentant moderadament els tipus impositius de determinats rendiments del capital.

Addicionalment, per aconseguir reduir l’enorme volum de frau i elusió fiscal, a banda de modificacions legislatives, és imprescindible augmentar els recursos públics destinats a la gestió tributària, que a Espanya representen només el 0,1% del PIB, molt per sota del 0,4% dels països del nostre entorn.

Final

Vull deixar temps per al col·loqui i no sé si ja m’he allargat en excés. I tot això sense parlar d’educació, cultura, qualitat democràtica, sostenibilitat, i de tantes i tantes qüestions rellevants. Ja hi haurà d’altres ocasions per fer-ho.

Crec que Catalunya, Espanya i Europa, tenen futur. Crec que poden proporcionar un marc raonable de felicitat als catalans, espanyols i europeus. Però les coses no cauen del cel. Cal treballar per fer-les realitat.

Ja els he dit que confio també en el futur del PSC. De fet, si no cregués en el PSC potser no seria tan optimista sobre el futur de la nostra societat. Hi ha moltes coses que o les fem nosaltres o no sé qui les farà. Ara mateix no ho sé veure. Estic convençut que Catalunya necessita una esquerra democràtica, reformista, de vocació majoritària i de govern. La que representa el PSC.

Crec que a la societat catalana li convé un PSC fort. Als treballadors i les classes populars els convé un PSC fort. I per tenir un PSC fort, el PSC ha de canviar, la nostra organització ha de canviar, les nostres formes de fer política han de canviar, la nostra relació amb la ciutadania ha de canviar.

Necessitem una organització radicalment democràtica, que afavoreixi la participació i el debat. En el PSC no hi sobra ningú, sinó que hi falta molta gent. Però cal garantir també el respecte al que som i al que decidim democràticament entre tots i totes. Aquests són objectius irrenunciables perquè necessitem més PSC, no menys.

A nosaltres ens toca ser fidels al llegat de Joan Reventós, socialista de cap a peus, catalanista insubornable, federalista i europeista convençut. Ell ens va ensenyar que no hi ha fruits que no vinguin de la terra o del treball. I que el partit cal estimar-lo i mantenir-lo unit. La seva memòria i el seu mestratge hauran d’inspirar-nos.

Moltes gràcies.

Votem diumenge que ve!

scoopit_mi_petitAvui l’actualització del meu Diari a Internet només recull 24 articles, 12 sobre la meva campanya per ser elegit primer secretari del PSC en vot individual i secret dels més de 20.00 militants del partit el proper 13 de juliol, i 12 apareguts aquesta darrera setmana sobre els temes que he considerat més rellevants. Com sempre us recordo que cada dia recomano articles a través del meu Scoop.it, de Twitter, del meu perfil i pàgina a Facebook, i del recopilatori Alternatives.

4321aWeb de campanya de Miquel Iceta

4.321 companys i companyes del PSC van avalar la meva candidatura a la primera secretaria del partit. Els companys Pere Casellas i Josep Rueda no van assolir els 2.000 avals necessaris i es van retirar. Diumenge que ve tota la militància està cridada a votar per elegir el primer secretari del PSC i el secretari general del PSOE. És el moment de demostrar que els i les socialistes estem compromesos amb el projecte del PSC i estem disposats a arremangar-nos per superar les actuals dificultats.

miquel-iceta_imatge

ARTICLES SOBRE LA MEVA CANDIDATURA:

  • Entrevista a Miquel Iceta, Esther Esteban, El Mundo
  • Iceta se perfila como el único aspirante que reúne los avales para liderar el PSC, Pere Ríos
  • Entrevista a Miquel Iceta (pàgines 1 i 2, pàgina 3), Teresa Carreras, El Siglo
  • Entrevista a Miquel Iceta, La Xarxa
  • Entrevista a Miquel Iceta, Alex Milian, El Temps
  • Carme Chacón y Núria Parlon avalan a Miquel Iceta para que sea el nuevo líder del PSC, La Vanguardia
  • Entrevista a L’Oracle de Catalunya Ràdio, Xavier Graset amb Astrid Barrio, Francesc Domènech i Rosa Massagué
  • Iceta aspira al liderazgo del PSC sin rivales, Pere Ríos
  • Iceta dirigirà el PSC en el seu pitjor moment històric, Xavier Miró
  • Iceta, abierto a colaborar con Mas si rectifica el rumbo económico y en la consulta, La Vanguardia/EFE
  • Iceta, “muy tranquilo” con los candidatos del PSOE: “Gane quien gane, iremos bien”, La Vanguardia/EFE
  • Entrevista a Miquel Iceta -text i vídeo- i extracte en vídeo, Antoni Bassas, ARA

SELECCIÓ SETMANAL D’ARTICLES:

Veure més…

La primera via

scoopit_mi_petitAvui l’actualització del meu Diari a Internet només recull els 10 articles més rellevants sobre la meva campanya per ser elegit primer secretari del PSC en vot individual i secret dels més de 20.00 militants del partit el proper 13 de juliol. Com sempre us recordo que cada dia recomano articles a través del meu Scoop.it, de Twitter, del meu perfil i pàgina a Facebook, i del recopilatori Alternatives.

Web de campanya de Miquel Iceta

ELS 10 ARTICLES RECOMANATS:

 

La primera via

MIQUEL ICETA
LA VANGUARDIA, 29.06.14

El president Mas té la intenció de convocar una consulta el 9 de novembre, i signarà el decret de convocatòria just després de l’aprovació de la llei de Consultes no Referendàries per part del Parlament. S’ha compromès a sotmetre a la ciutadania el disbarat de doble pregunta subordinada que va ser acordada entre CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP. Utilitzar la llei de Consultes no Referendàries per fer una pregunta pròpia d’un referèndum és un error que comportarà la suspensió de la convocatòria per part del Tribunal Constitucional, sense que es pugui descartar tampoc la impugnació de la mateixa llei.

Els socialistes catalans hem defensat des de sempre que l’única sortida a l’anomalia democràtica causada per la sentència del Tribunal Constitucional que va alterar el text de l’Estatut votat per la ciutadania és que els catalans puguin votar per decidir el futur del nostre autogovern.

El problema és que l’actitud hostil del Govern d’Espanya s’ha vist reforçada pels errors comesos pel Govern català. Insistir a celebrar la consulta el 2014 -quan hauria estat més prudent esperar a les properes eleccions generals-, el fet que el Parlament de Catalunya hagi aprovat una declaració de sobirania i que el Govern hagi fixat de forma unilateral data i pregunta, alimenten una dinàmica de confrontació que no afavoreix, sinó que fa impossible una consulta legal i acordada.

La insistència dels socialistes catalans en una consulta legal i acordada no és un caprici, sinó, senzillament, l’única forma de fer-la possible tal com ha posat de relleu de forma contundent la resolució del Tribunal Constitucional sobre la declaració de sobirania aprovada pel Parlament. El compromís del PSC amb la celebració d’una consulta es concretarà en la votació de la llei de Consultes no Referendàries si, tal com els partits hem acordat, aquesta rep el vistiplau del Consell de Garanties Estatutàries.

Però com ja he apuntat, l’aprovació d’aquesta llei no garanteix per si mateixa la celebració de la consulta. Hi ha cinc possibilitats: un acord entre els dos governs que faci possible la consulta (poc probable), que el Govern d’Espanya s’inhibeixi davant la convocatòria unilateral de la consulta per part del Govern català (poc probable), que el Govern català insisteixi a organitzar una consulta encara que el Tribunal Constitucional hagi suspès la seva convocatòria (cosa que ens situa fora de l’Estat de dret), que alguna organització de la societat civil prengui en les seves mans l’organització de la consulta (cosa que la privaria de tota legitimitat), o que el president de la Generalitat substitueixi la consulta per una convocatòria d’eleccions al Parlament en el moment que ell consideri oportú o li sigui dictat per les circumstàncies.

Ara per ara només sembla raonable la darrera opció, que no satisfà ningú. Per això és incomprensible que el president de la Generalitat sigui incapaç de canviar d’estratègia. Potser espera que el Govern d’Espanya flexibilitzi la seva posició o, fins i tot, que formalitzi una oferta política que justifiqui un canvi de full de ruta. Però jo em pregunto, quin sentit té deixar la iniciativa únicament en mans dels que van combatre l’Estatut, dels que el van recórrer i dels que han desenvolupat una política tan contrària als interessos de Catalunya?

No seria millor fer les coses d’una altra manera? No podríem pensar en una pregunta viable que donés a les institucions catalanes la força imprescindible per negociar? Tampoc no entenc per què s’abandona la perspectiva d’un nou acord que podria consistir en la negociació d’un pacte fiscal solidari, la garantia efectiva de les competències de la Generalitat en matèria de llengua, educació i cultura, i un marc que faciliti la projecció exterior de Catalunya. I tampoc no és sensat menystenir les possibilitats d’una reforma constitucional federal, o la inclusió dels drets històrics recollits en l’article 5 de l’Estatut en una disposició addicional de la Constitució. Totes aquestes iniciatives podrien ser objecte de consulta per donar un mandat a les institucions catalanes, i el resultat de la negociació seria també sotmès al vot de la ciutadania per tal de decidir.

Crec sincerament que l’estratègia del president Mas és errònia i perillosa i, en el millor dels casos, no porta enlloc. Celebrar la consulta i assolir un nou acord només és possible a través del diàleg, la negociació i el pacte. És la via del seny, la via amb què estem compromesos els socialistes catalans. La via per assolir avanços en l’autogovern, en el reconeixement de la nació catalana i en la modernització de l’Estat. La primera via.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 78 other followers