Molta feina i ben feta

I segueixo sense decidir-me a interrompre les actualitzacions setmanals del Diari…

Aquesta setmana començo per recomanar-vos l’atenta lectura de l’entrevista al president de la Generalitat que li fan M. Saballs, J. Orihuel i O. Grau a les pàgines d’Expansión. Cal que llegiu també la intervenció del Primer Secretari del PSC davant del Consell Nacional del partit celebrat ahir. Podreu comprovar la molta feina feta i la ferma actitud amb la que José Montilla pensa abordar els reptes pendents.

Aquesta setmana, finalment, s’ha aprovat la Llei d’educació de Catalunya. Podeu veure com ho recull el lloc web del Parlament. José Antonio Donaire recull en el seu bloc deu articles de la llei que resumeixen el seu esperit. El Conseller Maragall, aprovada la Llei, va publicar esta carta oberta a El Periódico de Catalunya. Esther Vera en un interessant article d’opinió qualifica de “política útil” l’acord que ha permès l’aprovació de la LEC. Molta feina i ben feta!

També molta feina i ben feta a Lleida. El seu Paer en cap, Angel Ros, va anar a Tribuna Barcelona a parlar del que es fa a Lleida, del que Lleida demana i del que Lleida ofereix. Rosa Matas i Sara González en van fer un resum a les pàgines d’El Periódico de Catalunya.

Molta feina i ben feta també en matèria d’infraestructures, recuperant el temps perdut en 23 anys de govern de CiU i preparant el nostre país per vèncer el repte de la competitivitat i de la mobilitat. Comproveu-ho en l’argumentari distribuït pel PSC aquesta setmana. Una setmana que, per cert, acaba amb la posta en marxa dels primers regadius a partir del canal Segarra-Garrigues, del que se’n parla fa cent anys però que és tot just ara quan es posa en funcionament. Llegiu el comentari editorial d’El Periódico de Catalunya “Segarra-Garrigues, una obra capital“. Molta feina i ben feta!

Però, com sempre, sembla que fins que no s’assoleixi l’acord sobre el finançament no es pot parlar de res més. També s’està especulant sobre la possibilitat que es produeixi cap a finals de mes la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. En parla Joan Tapia en el seu article “Dues quinzenes de juliol“. Sobre el finançament opina Antoni Serra Ramoneda en el seu article “La sortida del túnel” dient: “Sempre que impliqui un pas endavant cap a la solució de l’injust tracte fiscal que hem rebut els últims lustres, i sobretot introdueixi algun criteri de racionalitat, fins ara absent en la distribució del pastís, la solució pot ser bona encara que no satisfaci totes les aspiracions”. En tot cas, Serra Ramoneda demana prudència per debatre a fons la qüestió sense “llançar les campanes al vol tocant a morts o amb un repic alegre de celebració” abans d’hora.

Personalment encara no entenc com CiU s’atreveix a pontificar sobre aquesta qüestió. CiU ja ha proporcionat onze xifres sobre quin hauria de ser el rendiment del nou model, més de deu cops ha donat ja l’acord per tancat, quan encara no ho estava. Sempre ha donat per fet que l’acord no sols no seria satisfactori sinó que incompliria l’Estatut. Sense cap prova, sense cap dada objectiva. Com s’atreveixen? Com s’hi atreveixen els que el 2001 van tancar un acord que van qualificar d’històric i definitiu mentre que només assolia uns guanys de 251 milions d’euros el primer any, 289 milions d’euros el segon i 326 milions d’euros el tercer. Salvador Sabrià recorda en una crònica publicada a El Periódico de Catalunya que el pacte CiU-PP del 2001 va necessitar sis anys per aportar un benefici real de 2.125 milions d’euros. Sí, ho heu llegit bé, sis anys! Si a aquesta xifra ara ens hi hauríem d’acostar el primer any! Com pot ser que els responsables d’aquell nyap ara estiguin exigint el President Montilla que obtingui 20 cops més del que ells van aconseguir? Com s’atreveixen a donar lliçons els que van pactar un sistema que no tenia ni mecanismes d’actualització de les variables (encara rebem els ingressos en funció de la població que tenia Catalunya el 1999! Ara som 7,36 milions i llavors érem 6,20 milions) ni mecanismes quinquennals de revisió? Com s’atreveixen a donar lliçons els que van acceptar un sistema pel qual Catalunya, que aporta més recursos per càpita que la mitjana espanyola acabés rebent menys recursos per càpita que la mitjana de les Comunitats? Perquè, en efecte, el sistema acordat entre CiU i PP el 2201, com explicava l’Informe elaborat per FUNCAS, “porta a l’absurd que, amb igualtat de renda, els que viuen en regions riques tenen dreta a menys prestacions que els que viuen en regions pobres”. Crec que demanar prudència als responsables del nyap vigent no és demanar massa.

En tot cas les posicions del Govern de la Generalitat i del Govern d’Espanya s’estan apropant. Sobre aquest tema podeu legir la crònica de Miquel Noguer i Serafí del Arco publicada avui a El País que no he pogut verificar en els seus aspectes més concrets.

La incertesa sobre el final de la negociació sobre el finançament i les incògnites plantejades per una eventual sentència adversa del Tribunal Constitucional provoquen un debat sobre quina hauria de ser la resposta catalana si les coses acabessin malament. Sempre he pensat que posar-se benes abans de la ferida no porta gaire lluny, però lògicament es tracta d’un debat legítim. L’enceten amb voluntat propositiva en l’article col·lectiu “Una resposta ferma, un exercici de responsabilitat” publicat a El Periódico de Catalunya, Xavier Pomés, Josep Maria Vallès, Àngel Castiñeira, Jordi Coca, Carles Duarte, Xavier Folch, Joan Font, Juan-josé López Burniol, Ferran Mascarell, Jordi Porta i Jordi Sánchez. La personalitat dels signants exigeix llegir amb atenció el seu article. Comparteixo amb ells que si s’arribés a la conclusió que l’Estatut del 2006 i del finançament que se’n deriva no caben a la Constitució espanyola, seria inacceptable una resposta conformista. Qualsevol resposta exigiria que es donessin un seguit de condicions que considero indispensables: tenir ben clars els objectius a assolir, la màxima unitat real entre les forces polítiques catalanes, que els objectius fixats fossin compartits de forma ben àmplia per la societat catalana, que no introduïssin divisió ni crispació entre la ciutadania, que la societat civil s’impliqués activament en la seva consecució, que estigués ben definit el lideratge del procés, també caldria fer una anàlisi molt acurada de les nostres forces i de les resistències a vèncer, i comptar amb les necessàries complicitats a la resta d’Espanya. En definitiva, es tractaria de no repetir alguns dels errors que han dificultat més del compte el llarg procés estatutari. Parlo de tot això en el meu article “Optimismo y sensatez” publicat a ABC, des del convenciment personal que la negociació del finançament acabarà bé i que la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut no amputarà el seu potencial d’autogovern.

Sobre el debat de fons considero del tot imprescindible que llegiu l’article “Contra el ressentiment i la supèrbia” de Joaquim Coll i Daniel Fernández publicat avui a El Periódico de Catalunya.

En aquesta conjuntura el paper del PSC és encara més important que en cap altre moment de la nostra història. En parla Ferran Mascarell en el seu article “El socialisme català” i Kepa Aulestia en el seu article “Condenados a entenderse”.

Sobre altres qüestions relatives al debat territorial no us hauríeu de perdre els articles de Francisco Balaguer “¿Autonomía versus economía?” i Francesc de Carreras “Por la senda federal”.

Per acabar amb temes ben propers us recomano una ullada a l’article de Ketty Calatayud sobre Barcelona “El precio de estar de moda”. Personalment crec que quan una ciutat deixa d’estar de moda és que ha deixat de ser una gran ciutat per convertir-se en una altra cosa…

Sobre política espanyola i el difícil escenari de les aliances parlamentàries us convido a llegir els articles de Kepa Aulestia “Nacionales y nacionalistas” i Jesús Maraña “Contra la soledad de los números primos”.

Sobre la peculiar manera d’entendre la democràcia i la política que té el Partido Popular us convido a llegir els articles d’Elvira Lindo “El Estado” y Ramón Cotarelo “Dimisiones y dimisiones”.

Sobre l’evolució política del País Basc us convido a llegir l’editorial d’El País “El liderazgo de López“.

Aquesta setmana s’ha conegut la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans que avala la il·legalització de Batasuna en aplicació de la llei de partits. Podeu llegir al respecte l’editorial d’El País “Punto final a Batasuna” i els articles de Josep M. Brunet, Florencio Domínguez, Francisco Balaguer, Félix Monteira i Javier Pradera.

Sobre la situació econòmica i social del nostre país us convido a llegir els articles d’Ernesto Ekáizer “Los auténticos brotes verdes”, Josep Maria Berengueras “Oliver pronostica creació de llocs de treball la primavera del 2010″, Manuel V. Gómez “El paro vuelve a bajar en junio”, Pablo Allendesalazar “El Banc d’Espanya confirma que la caiguda de l’economia es modera”, Angel Laborda “Ducha escocesa” i Juan G. Bedoya “Trampas y miserias del Estado del bienestar”.

També us convido a llegir alguns articles de debat econòmic. Es tracta dels articles de Jordi Sevilla “¿Qué reforma laboral?”, Joaquín Estefanía “Prudencia, pero todavía no”, Vicenç Navarro “Mercado laboral e inmigración”, Joan Majó “¿Subir (o bajar) impuestos?” i Paul Samuelson “¿Cuándo llegará la recuperación?”. He descobert que havia passat per alt alguns interessants articles de Jordi Sevilla, per esmenar l’oblit els menciono ara “En busca de la devaluación perdida” i “La capacidad de pagar impuestos“.

Aquesta setmana s’ha conegut la sentència contra l’estafador Bernard Madoff. Us convido a llegir al respecte l’editorial d’El País “Final de época” i l’article de Marc Bassets “El estafador Madoff, condenado a pasar el resto de la vida en prisión”.

Sobre política internacional us convido a llegir l’editorial d’El País “La vuelta del golpe” sobre el cop d’Estat a Hondures, i els articles d’Ignacio Escolar “Aznar y la voluntad popular” sobre el mateix tema, d’Ignacio Sotelo “Un año de la Unión para el mediterráneo”, de Timothy Garton Ash “Presidente de Irán por ‘juicio divino’”, de Juan Goytisolo “Irán, tres años después”, Soledad Gallego-Díaz “La UE no es para Blair” i Josep Ramoneda “Alianza por Estambul”.

Sobre altres debats de fons recupero un altre article de Jordi Sevilla que se m’havia escapat “Refundar la socialdemocracia” i us recomano els articles de Dennis MacShane “La social-démocratie doit choisir entre protestation et appétit du pouvoir”, Bo Rothstein “L’abandon de la lutte contre les inégalités explique l’échec des socialistes européens”, Andrea Lanaia “Una pincelada verde sobre una tela gris” sobre l’exitosa campanya de Cohn-Bendit a França, Vicenç Navarro “La apropiación de Obama por las derechas”, Caterina Mieras “Intervenció en el debat parlamentari sobre la Iniciativa Legislativa Popular que propugnava la prohibició dels transgènics”, l’entrevista a Joaquim Sempere de Victor-M. Amela, Joan J. Queralt “La decisió d’avortar als 16″, Anaís Berdié i Cristina Castro “Castigados por ser ‘raros’” sobre la homofòbia a les escoles, Jesús Caldera “Sobre el cierre de Garoña” i Paul Krugman “Traicionar al planeta”.

Finalment tres articles per recordar Baltasar Porcel, els de Lluís Foix, Llàtzer Moix i el de Rosa Maria Piñol “El autor y su pensamiento”.

“Perles” del programa Polònia emès el 2 de juliol, resum crític realitzat per Núria Iceta. Podeu trobar totes les Perles del Polònia aquí, amb imatges, vídeos i tot.

LES PERLES
- Carod es cola al camerinu de Bono just abans del concert dʼU2 per il·lustrar-lo: “sóc català. We have vuit vocals”–sense saber que el crack dʼen Bono ja parla 3400 llengües minoritàries– i per demanar-li que trasnmeti un missatge a la gentada. Aquest missatge sʼafegirà a la llarga llista de missatges que ha de transmetre: sobre la gespa de lʼestadi, sobre el finançament… la petició de Carod que Bono compleix és “Piiugcercós és un imbècil”. Puigcercós també fa arribar a Bono un altre dʼúltima hora “Carod ets un inútil espectacular i tʼestaré esperant a la sortida”. Si és que són com nens…

EL MILLOR
- Raquel Sans al seu helicòpter dʼEl paisatge favorit de Catalunya (edició Polònia): “A Catalunya tenim paisatges magnífics i sinó, a lʼestudi tenim un Photoshop capaç de convertir La Mina en Beverly Hills.” El paisatge favorit dʼArtur Mas és el Palau de la Generalitat. [Al Pati dels Tarongers]: “aquest indret manté la seva màgia tot i que els nous llogaters per poc no el destrossen.” I al programa que ve…. Ferran Adrià a la Petroquímica de Tarragona “el paradís dels esferificadors”, Aleix Vidal-Quadras “volant” Montserrat, i el President Montilla al Palau de la Generalitat “però amb lʼArtur Mas a fora”

EL PITJOR
- El President Núñez intenta ajudar el President Montilla amb això del finançament oferint-li 5.000…. pessetes.

ARXIU HISTÒRIC (fa un any…)
LA CANÇÓ [Marianchel Rajckson canta Thriller] i just quan mor Michael Jackson!!!! És que Polònia està en tot!

Mariano: “Este edificio está lleno de cadáveres políticos”
Soraya: “Acebes, Zaplana, Espe…”
Mariano: “Y en una noche como esta podrían salir de sus tumbas y atacarnos”…. dit i fet!

[Mariano] Noche de miedo
Hay calma en el Partido Popular
Pero al acecho
están los que nos quieren liquidar
Trato de huir
No dejan que me vaya hacia el centro
sí sí sí sí intentarán que deje mi sillón
pues va a ser que no!

YO SOY EL LÍDERRRR POPULAR
aún no estoy muerto y ya me quieren enterrar
YO SOY EL LÍDEEEERRR POPULAR
y estoy harto de Losantos, de Aguirre y de…

YO SOY EL LÍDERRRR POPULAR
soy un muerto viviente, qué poco voy a durar
YO SOY EL LÍDEEEERRR POPULAR
y estoy harto de Losantos, de Aguirre y de Aznar

[Los muertos] EL ERA EL LÍDEEER POPULAR
aún no está muero y lo vamos a enterrar
EL ERA EL LÍDEEER POPULAR
pero no pudo llegar
ni a la suela de Anzar.

[veu Aznar] Quien le iba a decir hoy a Rajoy
que caería justo hoy
pero antes de que se vaya
pillará también Soraya
y el PP volverá a ser
grande, unido y bonito (de ver)
Porqué aunque esté en la sombra
sigo siendo yo quien nombra
Ja jajajajjaa jaaaa jjjj

Soraya, vamos a tomar algo??

LA PICADA D’ULLET
- El President Montilla als prínceps: “Y qué, cómo le va a la infanta en Washington?” El Príncep: “Ah, muy bien, ha conocido a Antoni Bassas… y también a Obama”

LA NOVETAT
- Fidel Castro aconsegueix que Obama posi fi al bloqueig a canviar dʼomplir Cuba de McDonalds.

LA FRASE DE LA SETMANA
- Zapatero a Montilla i Soler: “Bueno, os dejo que voy a improvisar unas leyes”

LA IMATGE DE LA SETMANA
- El gràfic polític de Rajoy sobre com afecten els escàndols als resutats electorals del PP: Cero Patatero

LA PREVISIÓ DE LA SETMANA DE TOMÀS MOLINA
- [A la platja amb el banyador de la temporada] ens adverteix sobre els perills de lʼestiu: les meduses, les cremades del sol, i sobretot sobretot una mica dʼesport “perquè no es vegin aquelles pelleringotes tan lletjotes”

EL GAG TRANSVERSAL
- Lʼepisodi dels prínceps i el president Montilla a lʼascensor. El Príncep: “Se ha parao?” El President: “No, sóc així de soso”… però mira la cosa es va animant i al final hi ha sexe i tot! I així, en mànigues de camisa, el President ha de fer els seu discurs als catalans: “Catalans, la política catalana és com un ascensor, tots hi estem ficats però cadascú va a un pis diferent”

ZW 179 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

Igualtat en la Societat del Coneixement

El passat 16 de juny va tenir lloc la Jornada sobre “Igualtat en la Societat del Coneixement” organitzada pel Grup Parlamentari Socialista en el Congrés dels Diputats i la Secretaria d’Innovació i Noves Tecnologies i Polítiques d’Igualtat de la Comissió Executiva Federal del PSOE.

L’objectiu principal era posar les bases del Pla d’Acció per a la Igualtat en la Societat de la Informació que projecta el Govern espanyol, de manera consensuada amb les màximes persones i col·lectius implicats que han participat de manera activa amb els seus coneixements i experiència. A la pàgina web de la jornada es poden consultar les conclusions provisionals, diferents intervencions vinculades a la trobada i el document base on es recullen els grans objectius d’aquest Pla:

1. Augmentar l’ACCÉS de les dones a la Societat de la Informació.
2. Millorar i ampliar els USOS de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació per part de les dones.
3. Desenvolupar CONTINGUTS en la Societat de la Informació que promoguin la igualtat de gènere.
4. Augmentar el PROTAGONISME de les dones als sectors de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació.
5. Promoure el CONEIXEMENT sobre la igualtat de gènere en la Societat de la Informació.
6. Fomentar l’INTERCANVI, la DIFUSIÓ i la COMUNICACIÓ contínua de valors d’igualtat en la Societat de la Informació
7. Incidir sobre les POLÍTIQUES i AGENTS TIC per incorporar la igualtat de gènere en la Societat de la Informació.

ZV (Zona Vídeo). Indagando TV el primer canal d’una gran plataforma televisiva per a divulgació que difondrà en directe els esdeveniments d’interès científic que es produeixin tant en territori nacional com internacional. Serà el primer canal temàtic d’una plataforma de canals interconnectats que s’emet per Internet.

Optimisme i seny

Avui el diari ABC em publica l’article que trobareu transcrit a continuació:

OPTIMISMO Y SENSATEZ

Dos incógnitas marcan el final de curso político catalán: la negociación sobre el nuevo sistema de financiación y la sentencia del Tribunal Constitucional sobre el Estatut. Un acuerdo y una sentencia que deberían haber llegado ya hace mucho.

Mi impresión es que ambas cuestiones se resolverán de forma favorable a los intereses de la ciudadanía de Cataluña y de su autogobierno. Por un lado, se alcanzará un acuerdo sobre el nuevo sistema de financiación que cumplirá el Estatuto, supondrá una mejora significativa de los ingresos de la Generalitat y acabará con el injusto sistema acordado entre CiU y PP el año 2001. Por otro lado, el Tribunal Constitucional avalará la constitucionalidad del Estatuto, abriendo de par en par las puertas para su desarrollo a través del diálogo, el acuerdo y una intepretación leal del pacto constitucional de 1978 y del nuevo pacto estatutario de 2006.

Ciertamente mi convicción no se ha visto aún verificada por los hechos y es, por tanto, discutible. Tan legítima, por cierto, como la de los agoreros del desastre que profetizan de forma permanente todo tipo de catàstrofes que dejarían en nada el autogobierno de Cataluña. De poco suele servir recordarles que el catalanismo ha obtenido grandes victorias en los últimos treinta años: nuestro país goza hoy del más alto nivel de autogobierno de los últimos tres siglos, ha garantizado la unidad civil y la pervivencia de la lengua y la cultura catalanas, y ha contribuido decisivamente a la modernización de España. Si el catalanismo debe renovarse es a causa de su éxito, no de su fracaso.

Pero también es legítimo preguntarse sobre cuál debiera ser la reacción de los partidos y las instituciones catalanas si mis buenos augurios no se verificasen en la práctica. Creo que, en ese caso, convendría aplicar criterios de sensatez que a veces faltaron a lo largo del proceso estatutario, criterios exigibles siempre a los responsables políticos y más en situaciones difíciles. No creo que exista mayor irresponsabilidad política que la de conducir a la ciudadanía a un callejón sin salida disfrazándolo de atajo.

Pase lo que pase, convendría tener claros los objetivos a alcanzar, que estuviese bien definido el liderazgo del proceso, la máxima unidad posible entre las fuerzas políticas catalanas, que los objetivos fijados fuesen ampliamente compartidos por la sociedad catalana, que no introdujesen ni división ni crispación innecesarias entre la ciudadanía, que la sociedad civil se implicase activamente en su consecución, también sería conveniente haber calculado bien las fuerzas disponibles y las resistencias a vencer, y contar con las necesarias complicidades en el resto de España. Sólo así, con seny, puede vencerse cualquier obstáculo.

Orgull

“Old habits die hard”. Costa desprendre’s de vells costums. Malgrat us havia anunciat que potser avui no faria diari i malgrat que he de fer-lo amb poc temps perquè no em vull perdre la desfilada de l’orgull gai, no he volgut faltar a la cita setmanal escrita a cuita corrent mentre escolto el millor de la discografia de Michael Jackson. Abans d’entrar en matèria em permeto de tornar a recomanar una visita a l’apartat “Llegit a Internet” que trobareu a la barra de dalt del Diari, des d’allà un enllaç us porta al meu Google Reader on vaig recollint materials trobats a la xarxa que considero interessants, i els actualitzo sovint… I la setmana vinent ja veurem si faig l’habitual recull setmanal. En tot cas el mes de juliol es preveu llarg i interessant des del punt de vista polític i, per tant, alguna anotació al bloc segur que es produirà…

Mentre escric el diari vaig llegint teletips amb declaracions d’Artur Mas en les que especula sobre tota mena de catàstrofes: un mal acord de finançament, una pèssima sentència sobre l’Estatut, la pretesa incapacitat del Govern de la Generalitat, el desengany que ha tingut amb Zapatero… Realment s’ho deu estar passant molt malament… Però crec que al cap de l’oposició se li pot exigir que no pretengui encomanar el seu pessimisme, el seu derrotisme, al conjunt del país. No es tracta de no veure les dificultats però sí es tracta de veure també les coses positives i estimular la capacitat col·lectiva de vèncer els reptes que tenim al davant. En pocs dies hem vist posar la primera pedra del taller de Seat que fabricarà el Q3, la inauguració de la nova terminal de l’aeroport, la presentació del pla de millora del servei de rodalies per un valor de 4.000 milions d’euros, s’està executant la màxima inversió pública de la història, etc. De tot això Mas no en parla, perquè no s’ajusta al seu guió catastrofista. Si es produeix l’acord sobre el finançament –que jo confio que sí– serà un magnífic acord. Perquè donarà compliment a l’Estatut, acabarà amb el model injust pactat entre CiU i PP l’any 2001 i obtindrà un rendiment molt superior a l’obtingut per Mas el 2001. Crec que Artur Mas ho sap. Per això vol minimitzar-ho. ¿Com s’explicaria sinó que Mas estigui demanant a Montilla que obtingui 20 cops més del que ell va obtenir? Sí, vint cops més. CiU va obtenir uns guanys de 250 milions d’euros el primer any de l’acord signat el 2001 i ara Mas està exigint al president Montilla que n’obtingui 5.000! Curiosament aquests 5.000 milions d’euros són la onzena xifra que CiU dóna des de l’aprovació de l’Estatut. Obrant així CiU no sols demostra la seva insolvència sinó que ratifica que de l’Estatut no se’n desprèn una xifra (no n’haurien donat onze ells solets…). L’acord acabarà amb un model injust, descrit perfectament en un informe de les Caixes del que se’n fa ressò Salvador Sabrià en aquesta crònica. En un recent article Enric Marín descobreix el joc de CiU en matèria de finançament. Quan Mas parla de la futura sentència del Tribunal Constitucional també sembla posar-se la bena abans que la ferida. Diu que una sentència interpretativa seria negativa, però no diu que una sentència interpretativa validaria la literalitat de l’Estatut i deixaria la porta oberta al seu desplegament i a lectures més generoses de futur. Crec que hi ha gent en el nostre país que en el fons desitja un mal acord de finançament i una sentència que amputi greument l’Estatut per justificar l’obertura d’una etapa d’enfrontament amb la resta d’Espanya. No poden concebre una etapa en la qual les regles de joc siguin clares i justes i permetin un desplegament de l’autogovern i la consecució d’una societat més pròspera i justa sobre la base de la feina tenaç i la col·laboració entre institucions. Creuen que sols una estratègia de tensió amb Espanya pot obrir el camí al procés independentista que desitgen. Però aquest no és el camí que desitja una gran majoria de ciutadans i ciutadanes del nostre país, dels que voten PSC i altres forces, també molts dels que voten CiU, i Mas faria bé de no oblidar-ho.

Per acabar amb qüestions relatives a la política catalana us convido a llegir l’entrevista a Pilar Díaz, alcaldessa d’Esplugues, que li fan a El Punt Ferran Espada i Sara Pérez i l’anàlisi de Xavi Tedó sobre el vot en blanc.

Sobre la política espanyola us convido a llegir l’article de José Luis de Zárraga en el que analitza el recent Publiscopio que assenyala que les coses no s’estan movent gaire en el terreny de les intencions de vot.

Us recomano també que no perdeu els articles sobre el culebrot judicial de l’anomenat cas Gürtel, Correa o Bárcenas, depèn de qui escrigui. A començar per l’article de Julio M. Lázaro “El Supremo encausa al tesorero del PP por delito fiscal y cohecho”, els editorials d’El País “El tesorero, en el centro” i El Mundo “Otros 5 jueces ven indicios contra Bárcenas ¿y Rajoy?“, els articles de Joan Manuel Perdigó “El cost de sacrificar l’alfil”, Francisco Balaguer “Ganar tiempo”, Manolo Saco “La gallina de los huevos de Bárcenas”, Ernesto Ekáizer “Rajoy prepara la dimisión de Bárcenas”, Juan José Millás “Que le den”, Javier Pradera “La pista del dinero”, Carlos E. Cué “Cascos empuja a Bárcenas a resistir” i José Manuel Romero “Una red de corrupción a la sombra del PP”.

Heu de llegir les entrevistes a Leire Pajín de Gonzalo López Alba a Público i Juan Carlos Merino a La Vanguardia. I no us perdeu l’estratègia de contraatac de Zapatero explicada per Luis Rodríguez Aizpeolea.

I no us hauríeu de perdre les paraules de Patxi López després del darrer atemptat d’eta i l’editorial d’El País al respecte “Lo que está cambiando“.

Sobre la situació econòmica us convido a llegir la entrevista a Celestino Corbacho que li fan L. Abellán i T. Bárbulo, el manifest promogut pels sindicats “El trabajo, fundamento de un crecimiento económico sostenible“, l’article de Jesús Cruz Villalón i Valeriano Gómez “El contrato único no es la solución” i el de Jordi Alberich “Sindicats”.

Són d’imprescindible lectura les opinions de Josep Oliver “L’economia catalana i el seu futur”, Oriol Amat “Brotes verdes” i Angel Laborda “La corrección del déficit exterior supera lo previsto”.

També trobareu d’interès els articles de Juan Ignacio Crespo “Adivina qué crisis viene esta noche”, Antón Costas “Paisaje después de la batalla”, Paul Krugman “La culpa la tiene Reagan” i l’entrevista a Jeremy Rifkin que li fa Agustí Sala a El Periódico de Catalunya.

Sobre política europea us convido a llegir els articles de Joaquín Almunia “La coalición proeuropea” i Timothy Garton Ash “Irlanda, por Europa”.

Sobre la política d’Obama us convido a llegir els articles de Núria Bosch “La sanidad de Obama”, Alfonso S. Palomares “Obama i l’altre somni americà”, Eusebio Val “Obama restablecerá su embajador en Siria” i Jerónimo Páez “Obama, solo ante el peligro”.

Sobre política internacional us convido a llegir l’imprescindible article de Tony Judt “¿Qué es un ‘asentamiento’?” i els articles sobre Iran de Michel Wieviorka “El final de una historia”, Jean Marie Colombani “La dictadura de los mulás”, Lluís Bassets “Irán, en transición” i Mateo Madridejos “Sisme electoral i canvi de règim”.

Aquesta setmana us proposo set articles d’opinió sobre debats oberts. El de Vicenç Navarro “¿Demasiados funcionarios?”. Sobre la nova regulació de la interrupció voluntària de l’embaràs, el d’Alberto Jabonero “Es política, no derecho” i el del teòleg Juan Masiá “Proponer sin imponer, cuestionar sin condenar”. El d’Àngel Castiñeira i Josep M. Lozano “El coraje de decir la verdad”. El de Dominique Moisi “La batalla por la esperanza”. El de Sami Naïr “¿De qué es síntoma Berlusconi?”. I el de Daniel Innerarity “Ideas para la izquierda”.

Sobre persones que ens han deixat us proposo els obituaris de Vicente Ferrer escrit per Alex Masllorens, el de Karel van Miert escrit per Beatriz Navarro i els de Michael Jackson escrits per Esteban Linés i Antoni Gutiérrez-Rubí.

Finalment, i per celebrar l’orgull gai, us convido a llegir una nova entrevista a Iñigo Lamarca, en aquest cas la que li fa Ima Sanchís a La Contra de La Vanguardia.

“Perles” del programa Polònia emès el 25 de juny, resum crític realitzat per Núria Iceta. Podeu trobar totes les Perles del Polònia aquí, amb imatges, vídeos i tot.

LES PERLES
- El Govern es prepara per anunciar lʼacord de finançament. El President Montilla diu que necessitem algú que doni una mala notícia pensant-se que és una bona notícia, així que el candidat idoni és… Sauraaaaaa. Només ell és capaç de dir “Aquesta xifra és una merda, però és la nostra merda, i la defensarem davant de qui calgui!”

- El videoclip de Nikeontilla: “Som cada gol que ens marquen… som la precisió (sobretot amb les pilotes de goma), som els culpables que la gent no vagi a votar”. Val la pena veureʼl sencer: http://www.tv3.cat/videos/1335759

- Joan Saura vol millorar la imatge dels mossos amb una campanya de Pel·lis de Polis, per demostrar que són polis com els altres…. Tot sobre el meu mosso, La vida secreta dels mossos, i Mos! Sos!.

EL MILLOR

- Rajoy passa un cap de setmana en una llar de Badalona per conèixer millor els catalans: el pare fuig dʼestudi i diu que seʼn va a la mesquita, la mare diu que seʼn va a la biblioteca perquè li toca netejar-la, el fill gran “treballa en botiga” [com a lʼAuca del Sr. Steve, segons Rajoy]. Però passem a taula, on…. lʼescudella i carn dʼolla que ell espera és, en realitat, un cous-cous. I on tampoc li serveixen crema catalana de postre ni Coca de Sant Joan “Nosaltres no droga, Coran no permite”. I pel que fa al finançament… “el pitjor és la guàrdia urbana, perquè quan vaig a vendre llaunes a la Rambla se mʼemporten tot el finançament”. Pobre Rajoy, està ben despistat: “Soraya, estos catalanes son muy raros, no se parecen a Alejo ni a Alicia, yo creo que Catalunya… es una nación!”

ARXIU HISTÒRIC (fa un any…)
- Oriol Pujol (pelín incòmode) es reuneix amb dos membres (sic) de Convergais: “Ah, sou vosaltres, perdoneu, és que com que aneu vestits de persones normals no us havia conegut”. Artur Mas la pífia igual però és que se mʼha vestit de nen de lʼArena! [La broma del col·lectiu/cul actiu us les mʼestalvio] La gran aportació del duet dirigent és la versió “Som Convergais” dels Village People.

LA PICADA D’ULLET

- Screenplay by: Mike Yceta. I el personatge, quan??

SURREALISTA
- Lectures dʼestiu: Empar Moliner insta a redescobrir els clàssics italians: Negroni, Martini, Limoncello

KA FORT
- La lluita per apuntar-se la medalla de la dessalinitzadora del Prat. Montilla la vol inaugurar, però Pujol la revindica com a part del Pacte del Majestic, Gonzélez com a fruit de la gestió de Josep Borrell, Franco gràcies a la seva política pantanil, el President Macià i fins Jaume I el Conqueridor!!!

LA NOVETAT
- Felipe González, reivindicator.

- Francesc Mauri, necessita millorar, però té moltes possibilitats.

LA FRASE DE LA SETMANA
- Marina Geli: “Catalans, la xifra del finançament no mata, però el que no mata engreixa”

EL CAMEO
- La mosca de lʼObama. Pobreeeta.

MALA LLET
- El President Montilla ens adverteix de les bondats que la sentència del Constitucional surti a lʼagost. Va un i li diu a un altre: “Ja saps que no som una nació? I lʼaltre li respon, a mi què mʼexpliques, mʼha picat una medusa!”

ZW 178 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://personaldemocracy.com/

Personal Democracy Forum: Conference 2009 (PdF), en la seva sisena edició, és un dels esdeveniments més destacats a nivell mundial en el qual convergeixen política i noves tecnologies. Més de 1.000 creadors d’opinió, polítics, periodistes etc. es reuneixen cada any per intercanviar idees i experiències i reflexionar conjuntament sobre com la tecnologia i Internet estan canviant la política, la democràcia i la societat. El fòrum tindrà lloc, una vegada més, al Lincoln Center de Nova York els pròxims dies 29 i 30 de juny. Sota el lema “We.gov”, es debatrà sobre com les campanyes, la comunicació, la gestió pública… són cada vegada més obertes i participatives. En el programa extens i variat participen més de 120 ponents, entre ells el propi alcalde de la ciutat, Michael Bloomberg. Des de la pàgina web es pot seguir tota l’actualitat vinculada a l’esdeveniment, així com continguts de les edicions anteriors. Un dels patrocinadors de la conferència és el think tank PoliticsOnline.

Una altra de les cites importants en aquest àmbit, tindrà lloc en el mes de setembre, els dies 9 i 10 a Washington DC. Es tracta de la cimera Gov 2.0 que comptarà amb la participació de líders d’opinió, representants del món acadèmic, empresarial, de tecnologies…i de ciutadans creadors d’aplicacions que il·lustren el concepte de govern com una plataforma i que intentaran respondre a diferents qüestions: com utilitzar les tecnologies per fer un govern més transparent? Com superar la cultura de la web de la innovació, forjada a tot el món i a Silicon Valley, amb la cultura política de la innovació?…

ZV (Zona Vídeo). Animoto és un servei que permet crear de forma senzilla vídeos online a partir de les nostres fotografies. Es tracta de triar les imatges que volem (des del nostre disc dur o des d’alguna pàgina web), seleccionar la música (des de la seva pròpia galeria o des de la nostra biblioteca) i el propi programa s’encarrega de realitzar automàticament un vídeo, que podrem penjar a YouTube si ho desitgem.

Recta final

Avui començo per anunciar que fins al setembre trencaré amb la rutina d’actualitzar setmanalment el Diari. Si hi ha novetats importants o comentaris que valgui la pena fer, actualitzaré el Diari quan calgui, però no espereu a partir del proper diumenge (per cert, Dia de l’orgull gai) l’habitual resum setmanal. Aprofitaré també aquest temps per estudiar la incorporació d’alguns canvis en el bloc. de fet, a partir d’avui mateix ja podeu veure’n un: es tracta de la secció “Llegit a Internet” que trobareu a la columna de la dreta (està a la sisena caixa començant per dalt) i que us porta als elements compartits del meu Google reader. Es tracta d’un senzill mecanisme pel qual podeu accedir a aquells materials descoberts a la xarxa que m’han interessat. L’actualitzo cada nit o sigui que podeu visitar-lo cada dos dies i trobar-hi novetats.

Començo el diari d’avui amb la ressenya del covard atemptat d’eta que va assassinar l’inspector de policia Eduardo Puelles. L’organització terrorista sap que no aconseguirà cap objectiu polític amb les seves accions, uns crims que només serveixen per intentar evitar que alguns sectors de l’esquerra abertzale acabin optant per fer política de la única manera que es pot fer en un país democràtic, és a dir, de forma pacífica. Podeu llegir al respecte els editorials de La Vanguardia “Ni silencios ni ambigüedades” i d’El País “Uno de los nuestros”. Us recomano que llegiu també els articles de Javier Pérez Royo “El coste de la derrota” i Luis Rodríguez Aizpeolea “López encabeza la última batalla”.

Vull destacar per sobre de tot la fortalesa de la família de l’inspector assassinat, en les paraules dites al final de la manifestació, el seu germà dient: “Para nosotros, mi hermano no es una víctima del terrorismo, no es una víctima más. Es un héroe de la lucha por las libertades de este país, y si alguien lo quiere poner en euskera, es un gudari”. I la seva vídua: “Buenas tardes, soy la mujer de Eduardo, y me siento muy orgullosa. Y estos que están a mi lado son sus hijos. Ahora me voy a dirigir a quienes le han matado. Lo único que han conseguido es dejar a dos huérfanos y una viuda. No van a conseguir nada más porque, gracias a Dios, hay mucha gente como mi marido y no van a poder con ellos, cada día van a salir más y más. Aquí se puede vivir muy bien. Se puede vivir muy bien, porque hay gente muy decente y muy honrada, y cada uno tiene sus ideas, pero las defiende hablando y no matando. Son asesinos, no son políticos, no son presos políticos, eso es mentira. Que no vengan las familias pidiendo dinero para ir a verlos [a las cárceles] porque son presos políticos. No. Es mentira, son asesinos. Y ¡viva el País Vasco! Y muchas gracias, de verdad, muchas gracias. A mí me han hecho mucho daño, pero les va a costar mucho poder conmigo, con mi familia, con los hermanos, con su madre y con toda la gente que le quiere. A mí, ni a mis hijos, no me van a ver llorar, lloraré en casa, pero aquí no, no les voy a dar ese gusto. Un beso y gracias”.

No cal afegir-hi res més.

Entrant en qüestions relatives a la política catalana, és d’imprescindible lectura l’entrevista al President Montilla feta per David Miró i Ferran Casas a les pàgines del diari Público. també trobareu interessant llegir la intervenció del President de la Generalitat en l’acte de presentació de l’Informe anual sobre les Comunitats Autònomes. En ella explica la nostra posició sobre la futura sentència del Tribunal Constitucional sobre el recurs presentat pel PP contra el nostre Estatut d’Autonomia.

No s’han esgotat encara les anàlisis sobre les darreres eleccions europees. Podeu llegir al respecte l’anàlisi d’Oriol Bartomeus. I també us interessarà l’article d’Agustí Colomines sobre l’abstenció i la crònica d’El Periódico de Catalunya sobre l’Informe del CAC sobre la cobertura informativa de la campanya electoral. Un Informe que no ha aixecat polseguera tot i afirmar que les reiterades protestes dels periodistes del TV-3 i Catalunya Ràdio contra la imposició de blocs electorals cronometrats “fa planar l’ombra de la sospita sobre la qualitat de la informació dels mitjans públics durant els períodes electorals”. A l’hora d’analitzar el pluralisme polític i la neutralitat informativa de les diferents cobertures, l’informe només posa pegues al tractament que va dispensar l’única cadena privada estudiada, 8TV, canal pertanyent al Grupo Godó. Raimon Obiols es fa ressò de l’Informe del CAC en aquesta entrada del seu bloc.

Aquesta setmana ha estat molt marcada per la inauguració de la nova terminal de l’aeroport de Barcelona-El Prat. Tot un èxit que justifica el notable que atorga Joan Tapia al president Zapatero. També hem tingut d’altres bones notícies com que s’ha posat la primera pedra del taller de Seat que fabricarà el nou model Q3 d’Audi recollida en aquesta crònica d’Eduardo Magallón.

Trobareu interessant la reflexió de Manel Balcells sobre “Una sortida catalana a la crisi” i la de Josep Vicent Boira “Obama y el eje mediterráneo”. No us podeu perdre la reflexió d’Antoni Puigverd al fil del merescut guardó rebut pel lingüista Joan Solà (amb qui comparteixo tertúlia gastronòmica mensualment). Sobre la situació de l’agricultura catalana podeu llegir l’entrevista al Conseller Joaquim Llena feta per Imma Bosch a El Punt.

Coincidint amb l’equador del mandat municipal, us convido a llegir dues reflexions sobre la ciutat de Barcelona que m’han semblat molt interessants. es tracta de dos articles publicats a La Vanguardia, el de Ramón Suñé “Un poco de autoestima” i el de Pedro Nueno “Molestando”.

Quan falten poques setmanes pel 15 de juliol, estem ja en la recta final de la negociació de l’acord sobre el finançament. Sembla que les coses s’estan movent en la bona direcció, però encara no tenim el desitjat acord. Són diverses les qüestions que ja han quedat prou clares: el Govern de Catalunya no signarà en cap cas un mal acord o un acord que no honori l’Estatut, en l’acord és important la xifra però també el model de finançament que s’hi reculli, i la xifra serà espectacular amb els minsos rendiments de l’injust sistema pactat el 2001 entre CiU i PP. Avui em preguntaven sobre aquestes i altres coses en una entrevista a Catalunya Ràdio que podeu escoltar aquí. Podeu llegir al respecte els articles de Joan Manuel Perdigó “Entre ser solidari i fer el préssec”, Joan Majó “La hora de la verdad” i Carles Navales “L’hora del President”. Trobareu especialment esclaridora la crònica de Serafí del Arco publicada a El País. I us divertirà el gràfic que trobareu a continuació en el que a partir dels qualificatius que CiU va donar a l’acord del 2001 “històric i definitiu” (quan el seu rendiment va ser de 251 milions d’euros el primer any, 289 milions d’euros el segon i 326 milions d’euros el tercer), assagem els qualificatius que caldrà donar a un acord que proporcioni un rendiment del doble, triple, quàdruple, quíntuple…. tenint present que el govern de Catalunya ja ha rebutjat un acord que hagués produït el primer any un rendiment sis cops superior al del 2001!

En la política espanyola se segueix arrossegant l’escàndol de les irregularitats i presumptes casos de corrupció que rodegen el PP. Podeu llegir al respecte les reflexions de Miguel Angel Aguilar “De Luis Bárcenas a Olga Ramos”, Juan M. Hernández Puértolas “La absolución mediante las urnas”, Félix Monteira “El caso Bárcenas deja al PP contra la pared”, Antonio Orejudo “Caraduras”, Josep Ramoneda “La doctrina Rajoy” i El Gran Wyoming “La ley del silencio”.

Sobre la situació econòmica us convido a llegir l’entrevista a Elena Salgado que li fan avui a les pàgines d’El País, M. Jiménez, C. Martín i A. Bolaños. Trobareu també interessants les reflexions de José María Ridao “Brotes de realismo”, Joan Tapia “El ’sudoku’ d’Elena Salgado” i Joaquín Estefanía “La crisis más larga e intensa”.

Us convido també a llegir el resum d’Antoni Fuentes de la conferència de la consellera Mar Serna a Tribuna Barcelona, la reflexió de Xavier Vidal-Folch “¿Por qué Alemania no crea paro?”, la bona notícia que ens dóna Mar Galtés “Sita Murt crece un 50% y factura 20M en 2008” (pels que no ho sàpiguen, Sita Murt és una dissenyadora de moda i, a més, amiga), l’esforç de Rafael Méndez per desfer “Mentiras atómicas”, la pregunta que es fa Angel Laborda “¿Cambio de rumbo en la política fiscal?” i l’anàlisi de Juan Manuel Naredo “El empobrecimiento de los hogares”.

Sobre qüestions de política europea, nord-americana i internacional us convido a llegir els articles de José María Ridao “Europa espera a González”, Xavier Batalla “Obama es un zorro”, Pablo Pardo “Obama refuerza el papel del Estado en una reforma sin precedentes” i l’editorial d’El País “La gran reforma”.

Sobre la crisi de l’Orient Mitjà us convido a llegir els articles de Lluís Bassets “Hacia el Estado palestino”, David Grossman “El mensaje de Netanyahu es que no habrá paz” i Abraham B. Yehoshua “Un auténtico amigo de Israel”, lloant el discurs d’Obama a El Caire precisament per assenyalar que la política d’assentaments d’Israel als territoris ocupats és contrària a la pau.

Sobre la delicada situació a l’Iran us convido a llegir els editorials d’El País “Pulso en Irán” i La Vanguardia “Los límites del régimen iraní” i els articles de Timothy Garton Ash, Carlos Nadal, Xavier Batalla i Antoni Segura.

Aquesta setmana ha estat pròdiga en articles sobre el debat per renovar l’esquerra. Us convido, doncs, a llegir una dotzena de reflexions, les de Dennis MacShane “How the left can rise again”, Carlos Mulas Granados i Luis Arroyo “Progresistas. una mayoría en minoría”, Kepa Aulestia “Lenta izquierda”, Marc Lazar “Postsocialismo”, Ignacio Sotelo “La salida de la crisis”, Ludolfo Paramio “La paradoja de la socialdemocracia”, Vicenç Navarro “¿Por qué los economistas y los medios liberales se equivocan?”, “¿Por qué votan a la ultraderecha?” i “¿Quién no entiende Europa?”, Fernando Vallespín “Socialdemocracia en tiempos de populismo”, Toni Ramoneda “El reto del socialismo francés” i Ignacio Urquizu “La izquierda necesita un relato”.

També trobareu d’interès les reflexions de José Antonio Marina “Autoridad” i Salvador Cardús “Del desconcert a la revolució” sobre educació.

Aquesta setmana han començat ja els actes de celebració de l’orgull gai que culminen amb la manifestació que tindrà lloc el proper diumenge. Jo ja he participat en dues activitats que us comento ràpidament. Divendres a la nit vaig assistir a l’Hotel Axel de Barcelona (Aribau, 33) a l’estrena del vídeo clip “Imperfecta mujer” protagonitzat per Carla Antonelli que recull la cançó del mateix nom composada per Victor Naranjo i que vol esdevenir un himne de reivindicació dels i de les transsexuals. Ahir dissabte al vespre vaig participar a la llibreria Antinous (a Barcelona, carrer Josep Anselm Clavé, 6) en la presentació de tres llibres: “Vagos, maleantes… y homosexuales. La represión a los homosexuales durante el franquismo” de Nathan Báidez, editat per Malhivern; “Rosa sobre negre. Breu història de l’homosexualitat a l’Espanya del segle XX” d’Albert Ferrarons, editat per La Busca edicions; i el llibre col·lectiu “Homosexuals i transsexuals: els altres represaliats i discriminats del franquisme, des de la memòria històrica” editat per José Benito Eres i Carlos Villagrasa, editat per Bellaterra. En l’acte hi van participar molts dels autors (Albert Ferrarons, José Benito Eres, Ricard de la Rosa, Víctor Manuel Bedolla, Armand de Fluvià i Jordi Petit) i es va constatar la importància d’aquestes tres obres i de l’esforç de recuperar la memòria històrica d’un col·lectiu especialment perseguit pel franquisme.

Per acabar, dir-vos que aquesta setmana hem perdut a gent molt estimada. Els socialistes catalans a Pili Torre, companya i amiga que va treballar als serveis centrals del Partit des de fa més de 30 anys i a qui no oblidarem. I també hem perdut a Vicente Ferrer, podeu llegir els obituaris d’Edwin Winkels i Rafael Vilasanjuan; Hortensia Bussi, vídua d’Allende (la “Tencha” a qui vaig tenir l’honor de conèixer amb motiu d’una de les seves visites a Barcelona), podeu llegir la necrològica d’Oscar Soto, metge personal d’Allende; i Ralf Dahrendorf, eminent liberal progressista, podeu llegir la necrològica de Walter Oppenheimer.

“Perles” del programa Polònia emès l’18 de juny, resum crític realitzat per Núria Iceta. Podeu trobar totes les Perles del Polònia aquí, amb imatges, vídeos i tot.

Núria Iceta: “Sóc jo o tots necessitem ja unes vacances?”

EL MILLOR
- Lʼavi Bono: “Silencio, señor bebé, que no tiene la palabra… le llamo al orden! Cállase o le apago el micrófono… si parece el Tardà!… Bonito, todo me parece Bonito!”

EL PITJOR
- “Oa oa oa, mariano a la Moncloa”. El Mariano gegant (”crecido” per resultats i enquestes) que quan es disposa a sortir al carrer per conquerir el món topa amb la porta i cau a terra.

ARXIU HISTÒRIC (fa un any…)
- Lʼúltima recepta de Ferran Adrià: “Llibret de porc a la milanesa”, la base és el llibre de Santi Santamaria “ese mindundi de cuyo nombre no quiero acordarme” i un toc final de meticelulosa dʼaquella.

LA PICADA D’ULLET
- La Reina Sofia llegeix Anatomía de un instante, de Javier Cercas, perquè “el 23-F yo no me enteré de nada, me quedé dormida viendo la tele”

SURREALISTA
- La imitació del Gaspar Hernández és molt bona però fer que el Carod ordeni en Benach que es cremi tipus bonzo és un pèl massa, no?

KA FORT
- Sarkozy a ZP: “Jo em pensava que aquest era una programa seriós”. ZP: “No, home, és dʼhumor. Pensa que fa un any li vaig prometre el finançament a Montilla i encara no li he donat!”
- Tomàs Molina: “Molt boooona niiit! Com estan? Bé o en família?”

LA NOVETAT
- El nou fitxatge de ZP-Florentino: Silvio Berlusconi… Llavaneres! No hase falta que dises nada más

LA FRASE DE LA SETMANA
- Montilla: “Ja tenim el flámant aeróport”

MALAGUANYAT
- LʼHora del Lector: 4 grans personatges (Pere Gimferrer, Empar Moliner, Maruja Torres i Màrius Serra) al servei de la promo de Stieg Larsson en un gag més que dolentot. Ja ho diu en Serra… anagrama de “aquest cony de gag no sʼacaba mai!”? “Canya sgae! ba cagats de quimono”.

ZW 177 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.upec.cat/

Del 6 al 10 de juliol se celebra una nova edició de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC) amb el títol “Més enllà de la crisi”. Podeu consultar en aquest Zona Web la informació sobre edicions anteriors.

Els debats d’aquest nou curs se centraran en l’anàlisi i la recerca de sortides davant els reptes que planteja la crisi. La UPEC vol ser un gran espai de trobada, reflexió i estudi sobre aquells temes que preocupen els sectors socials democràtics i d’esquerres.

El seu programa docent té dues característiques bàsiques: contribuir al desenvolupament de la cultura democràtica d’esquerres i participar en l’anàlisi de les polítiques aplicades, des d’una perspectiva estratègica d’esquerres. Junt amb les conferències que tindran lloc a la Facultat de Geografia i Història de la UB, el programa inclou el cicle “Artistes i Política”, en el qual participaran -entre molts altres- els actors Enric Majó i Vicky Peña o els cantautors Gerard Quintana i Lídia Pujol. Tots ells parlaran de la seva visió de com perceben la política des del món artístic. El curs es complementa amb una interessant Agenda cultural.

ZV (Zona Vídeo). MIT TechtTV, impulsada per l’Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT), ofereix 1.500 vídeos vinculats a temes d’enginyeria o ciència i tecnologia, d’una manera didàctica, comprensible i assequible al públic en general.

Unes eleccions a analitzar amb rigor

Una de les tasques més feixugues per preparar l’edició setmanal del diari és triar els materials que hi incorporo. Lògicament tenen molt a veure amb l’actualitat però també han de tenir una vigència més enllà del dia a dia. L’altra feina difícil és ordenar-los per intentar que mantinguin una certa lògica. No sé si algun dia hauré de crear seccions temàtiques i presentar-les en format específic. si algú té idees al respecte o, millor encara, vol contribuir a millorar l’aspecte del bloc està cordialment convidat. Aprofito per tornar a explicar que com me’l faig jo tot sol els errors són exclusivament meus. El disseny del bloc és el d’una plantilla de WordPress i que la capçalera és obra del meu amic José Crespín.

Aquesta setmana començo parlant de les eleccions europees. i ho faig rescatant quatre articles apareguts precisament el dia de les eleccions. Són els articles de Josep Borrell “Después no se queje” i “Europa no es fa sola” i Emilio Ontiveros “La rentabilidad de Europa” i l’entrevista a Javier Solana que li feien Andreu Missé i Ricardo M. de Rituerto.

Tot seguit us convido a analitzar els resultats a Espanya, a Catalunya i a tots els països de la Unió. Podeu també estudiar la participació en aquestes eleccions a tots els països.

El veredicte de les urnes no pot ser més clar. Vegeu els editorials de La Vanguardia “Europa gira más a la derecha” i El Periódico de Catalunya “Europa s’entrega a la dreta” i l’article d’urgència de Felipe Sahagún “Un Parlamento más radical y fragmentado”. La campanya electoral del PSC ha resultat, ai las!, premonitòria.

Vist el panorama Jean Pisani-Ferry s’apressa a donar “Consejos a los eurodiputados”. El consell és relativament clar: arribeu a acords entre els que voleu més Europa impedint el protagonisme dels que no volen més Europa.

Lògicament s’imposa un anàlisi en profunditat del perquè del fracàs de l’esquerra a nivell europeu. Serà un debat llarg però ja ha començat. Podeu veure-ho en els articles d’Antonio Estella “Políticas de izquierda, gobiernos de derecha”, Vicenç Navarro “¿Es Europa de derechas?” i “La socialdemocracia en la Unión Europea” i Josep Ramoneda “Eclipse total”. També us interessarà la crònica de Pere Rusiñol a Público en la que resumeix les opinions al respecte de catorze intel·lectuals: “Aviso: la izquierda se hunde cuando imita a la derecha”.

Les eleccions han confirmat els temors sobre una baixa participació a tots els països. Trobareu reflexions al respecte en els articles de Manuel Castells “(E) lecciones europeas” i Sami Naïr “La victoria de la abstención”.

Sobre el panorama que s’obre de forma immediata a nivell europeu us convido a llegir les reflexions d’Enrique Barón “Una investidura compleja”, Carlos Nadal “La UE, entre dos extremos” i Joschka Fischer “Alemania se desentiende de Europa”. Sobre les tribulacions de Gordon Brown i els seus efectes sobre la política europea us convido a llegir, respectivament, els articles de Paul Krugman “Gordon el desafortunado” i Timothy Garton Ash “El batiburrillo ‘tory’”.

També convé analitzar el resultat de les eleccions europees a Espanya, guanyades pel PP amb un avantatge de 3,7 punts sobre el PSOE. Com en d’altres ocasions aprofito per felicitar Carlos Castro per analitzar amb rigor les coses. Podeu comprovar-ho en els seus articles “Elecciones para incondicionales” i “El mapa de los motivos”. Com diu Jesús Maraña “Ni un cambio de ciclo ni ‘aquí no pasa nada’”. Sobre la desmesurada eufòria desfermada en el PP podeu llegir l’article d’Ignacio Escolar “Rajoy gana las terceras primarias” i, sobretot, el de Luis Maria Anson “Con los resultados de las europeas gobernaría Zapatero”. No us perdeu l’article de Luis Rodríguez Aizpeolea “Zapatero no sigue el rumbo de Felipe” en el que descriu el full de ruta del President Zapatero pels propers mesos.

Capítol apart mereix l’anàlisi dels resultats de les eleccions europees a Catalunya i l’alta abstenció registrada, 8 punts i mig superior a la mitjana espanyola. Començo per recomanar-vos la lectura de l’article de Joan B. Culla “Pequeñas lecciones del 7-J” i el que em va publicar el diari ABC dijous passat “El valor de 701.775 votos”. Convé recordar que, en efecte, el PSC guanya les eleccions a Catalunya, amb un avantatge de 13,4 punts sobre CiU i de 17,8 punts sobre el PP. Trobareu especialment interessant l’entrevista a José Zaragoza que li fan David González i Mayka Fernández a l’Avui. I no us heu de perdre la maqueta de l’anunci que avui mateix el PSC ha publicat en els principals diaris catalans.

Sigui com sigui, el debat a Catalunya s’està centrant més en el grau de participació en les eleccions europees que no pas en els resultats en si mateixos. I es tracta d’un debat rellevant que no es pot liquidar amb quatre tòpics. Cal enfrontar la realitat: a Catalunya la participació electoral és sovint inferior a la mitjana espanyola. Podeu veure-ho en el gràfic que trobareu tot seguit. Es tendeix a oblidar que en les eleccions europees la participació dels ciutadans de Catalunya ha estat sempre inferior a la del conjunt de ciutadans espanyols: 0,6 punts menys el 1987; 3,2 punts menys el 1989; 7,2 punts menys el 1994; 8,2 punts menys el 1999; 5,3 punts menys el 2004 i 8,5 punts menys diumenge passat. A partir d’aquestes dades difícilment es pot atribuir l’abstenció al tripartit com fa CiU. I tampoc no sembla que el retard en arribar a un acord sobre el finançament serveixi per a explicar la baixa participació registrada el 1994 i el 1999.

Cal anar més a fons. Els ciutadans i ciutadanes de Catalunya també votem menys que els ciutadans del conjunt d’Espanya en les eleccions municipals. L’any 2007, per exemple, mentre la participació a nivell d’Espanya era d’un 63.3%, a Catalunya era del 53.9%, és a dir, 9,4 punts per sota. Podeu veure-ho en el gràfic que trobareu aquí sota.

A les eleccions generals hi participem més, però encara per sota de la mitjana espanyola amb tres excepcions significatives: el 1977 (primeres eleccions democràtiques, amb un gran triomf de l’esquerra a Catalunya), el 1982 (gran victòria socialista) i el 2004 (victòria de Zapatero a Espanya i resultat espectacular del PSC a Catalunya). En efecte, a les eleccions generals, participem bastant més que a les eleccions al Parlament de Catalunya. Com a excepció només hi ha l’any 2000, en que a les eleccions generals la participació a Catalunya va ser del 64,01%, superada pel 64,36% de participació a les eleccions al Parlament de Catalunya de l’any 1984. Per cert, l’any 2000 es va produir la majoria absoluta del PP a Espanya.

En el cas dels referèndums, la situació és més equilibrada: el 1978 en el referèndum constitucional, la participació a Catalunya va ser 0,8 punts superior a la mitjana espanyola; el 1986 en el referèndum sobre la permanència d’Espanya a l’Aliança Atlàntica, la participació a Catalunya va ser 3,4 punts superior a la mitjana espanyola; i el 2005 en el referèndum sobre la Constitució europea, la participació a Catalunya va ser 1,1 punts inferior a la mitjana espanyola. Recordem també la participació en els referèndums estatutaris (sempre bastant inferior als abans esmentats): 59,3% el 1979 i 48,85% el 2006.

Amb totes aquestes dades al davant, algunes de les afirmacions d’aquests darrers dies són, senzillament, ridícules. Per això crec que algun analista no va entendre el sentit d’una afirmació meva en la que m’estranyava públicament de l’abstenció registrada a Catalunya. Senzillament, no sabem el perquè. Probablement un debat polític més ric, més optimista, més lliure de prejudicis, un debat no permanentment monopolitzat per la lògica “Catalunya-Espanya” animaria més la participació. I, en efecte, els màxims responsables d’una baixa participació són els partits (i per això demanem disculpes), però no es pot defugir la part de responsabilitat dels mitjans de comunicació, dels creadors d’opinió i dels propis ciutadans, que sovint es queixen de manca d’informació però no està clar que es preocupin prou per cercar-la. I tampoc no sembla raonable fer responsable de l’abstenció a la força política que més ciutadans ha portat a les urnes perquè, recordem-ho, totes les jornades electorals comencen igual: amb les urnes buides.

Sobre el comportament electoral a Catalunya, l’abstenció i les perspectives polítiques que s’obren us convido a llegir els articles d’Enric Hernández “¿Qué nos pasa a los catalanes?”, Joan Tapia “Tot és possible… a Catalunya”, Antoni Puigverd “Ciegos y sordos”, Joan Tapia “El perquè de tanta abstenció”, Sergi Pàmies “La reflexión” i Josep Maria Vallès “Más allá de la abstención”.

Sobre qüestions relatives a la política catalana us convido a llegir els següents materials: l’article de Carles Duarte sobre les qüestions pendents “Ara ve la definitiva?”, el d’Enric Company “La deriva centralista”, la punyent pregunta d’Esther Vera “¿Es Bambi carnívoro?”, l’entrevista a Joaquín Lorente de Joan Tapia, l’article de Josep Pernau sobre els temps del Pacte del Majestic “Aquell amor Madrid-Catalunya”, l’editorial de La Vanguardia “Los retos de Zapatero: la financiación” i la crònica de Juan Carlos Merino i Cristina Sen “Zapatero resalta la sintonía con el PSC y ve a punto la financiación” en aquest mateix diari.

Trobareu també interessant l’entrevista a Juan Carlos Moreno Cabrera en el diari Público sobre les polèmiques lingüístiques a Espanya, la crònica de Sebastián Tobarra “El Consejo Consultivo avala el modelo lingüístico de la Ley de Educación de Catalunya”, l’entrevista a Francisco Caamaño que li fa Josep Brunet a La Vanguardia molt centrada en la futura sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, i l’article de Victoria Prego “Cataluña, pesadilla del PP”. En aquest darrer article, la veterana periodista explica com i per què s’ha posat en marxa el procés de nova entesa entre el PP i CiU.

I si abans deia que una mica d’optimisme animaria la política catalana, he de dir que raons no falten com, per exemple, la inauguració de la nova terminal de l’aeroport de Barcelona-El Prat el proper dimarts. Avui els lectors de La Vanguardia han trobat un magnífic suplement que explica el valor de la nova infraestructura que es posa en servei dimarts. Podeu llegir al respecte l’article de Llàtzer Moix “La nueva puerta de Barcelona”, l’entrevista a Concepción Gutiérrez, Secretària d’Estat de Transports, que li fa Francesc Arroyo, l’entrevista a l’arquitecte Ricardo Bofill que li fa Catalina Serra i l’article de Francesc Valls “La T-1, buen punto de partida”. Dimarts, no faltaré!

Sobre qüestions relatives a la política espanyola us convido a llegir l’article de Carles Duarte “Guanyar eleccions” sobre l’impacte de la corrupció en la política i els processos electorals, el d’Ignacio Escolar “Los secretos del tesorero”, l’editorial d’El País “Corrupción y política”, l’article de Rosa Paz “Asumir la responsabilidad con la dimisión”, el de Joaquín Estefanía “Captura del Estado” que també parla de l’impacte de la corrupció en la política, el de Manel Pérez “Una idea para Montoro… y Aguirre” en el que de forma subtil demana als responsables del PP coherència amb el seu pretès liberalisme també quan es tracta de Caja Madrid, i el de Xavier Vidal-Folch “Tercera vía en el pulso nuclear”.

Faig ara un calaix de sastre amb materials apareguts sobre la llibertat de consciència, la pederàstia, la futura reforma de la despenalització de la interrupció voluntària de l’embaràs i el paper de l’Esglèsia catòlica en tots aquests debats. Podeu llegir els articles de Josep Ramoneda “Pederastia clerical”, Gemma Lienas “Sexualidad peregrina”, Rosa Montero “Celibato”, Enrique Gil Calvo “Catolicismo, patria potestad y autonomía”, José Antonio Martín Pallín “¿Es posible un consenso sobre los conceptos?” i Oscar Celador Angón “Ley orgánica para la libertad de conciencia”.

Sobre qüestions relatives a la situació econòmica us convido a llegir l’article col·lectiu de V. Gómez, A. González, S. M. Ruesga i F. Valdés “Un escenario de progreso para la salida de la crisis”, Angel Laborda “Brotes verdes, brotes blancos”, Paul A. Samuelson “¿Por qué nadie puede averiguar cuándo se recuperará el ciudadano de a pie?”, Paul Kennedy “El Estado ha vuelto… y a lo grande”, Juan Francisco Martín Seco “La quiebra del Estado” –demanant una revisió de la política fiscal per fer front a les necessitats públiques–, Maravillas Rojo “Del Inem al empleo en red”, Josep Oliver “Tempesta” –sobre els problemes derivats de la crisi de canvi d’algunes monedes–, Rafael Calvo Ortega “La hora de los paraísos fiscales”, Jim O’Neill “China enseña al mundo a capear una crisis”, Antón Costas “Una rara oportunidad” –per avançar vers una societat més dinàmica i igualitària–, Josep Puxeu “La agricultura española y la sostenibilidad”, Paul Krugman “El gran miedo a la inflación” i Angel Laborda “¿Deflación o estanflación?”.

Sobre política internacional us convido a llegir els articles de Felipe González “Obama en El Cairo: ¿sólo palabras?”, Jean Marie Colombani “Mano tendida a los árabes”, Darío Valcárcel “Obama pide respeto”, Akiva Eldar “Colonos” –sobre l’obstacle a la pau que suposen els assentaments israelians en territori palestí–, i Antonio Caño “Líbano puede marcar el camino”.

Us convido també a llegir una sèrie de materials sobre la situació a Iran: Moisés Naím “El ayatolá echó a perder la cosa”, Fawaz A. Gerges “Las relaciones Irán-Occidente”, Ramin Jahanbegloo “Hacia un nuevo futuro en Irán”, Xavier Batalla “Otro golfo” i l’editorial d’El País d’avui “Elección bajo sospecha”.

Finalment, dos apunts sobre cultura. La denúncia de D. Sam Abrams sobre el menysteniment a l’obra de Valentí Puig per prejudicis ideològics (que de ser cert empobriria la nostra cultura) i l’alegria pel premi a la novel·la de Jordi Coca sobre Christa Leem, en la que ha comptat amb la col·laboració del meu amic Joan Estrada, impulsor del lobby “Un dels nostres”. Podeu llegir aquí la crònica al respecte d’Elena Hevia.

“Perles” del programa Polònia emès l’11 de juny, resum crític realitzat per Núria Iceta. Podeu trobar totes les Perles del Polònia aquí, amb imatges, vídeos i tot.

LES PERLES
- El PP celebra el triomf electoral de les europees a Canaletes. Rajoy, Sánchez-Camacho i Acebes hi posen voluntat però… i les masses, on són les masses?

- [Recreació fictícia per a la publicitat] Escena de diumenge en un col·legi electoral, més aviat avorridot esperant clients. El primer que entra, les 19h tocades, en realitat es confonia i buscava als de Càritas… però la Presidenta de la mesa no pensa deixar-lo escapar sense votar…

- Gran idea canviar les pilotes de goma dels Mossos per pilotes… de platja.

- Extraordinari el gag dels reis volant en low-cost from Mallorca (amb les ensaïmades, la corona, les maletes que no hi caben “en los compartimentos superiores”, la cua del lavabo i despressorització de la cabina perquè el rei i el príncep volen fer un sin-pa (no tenen diners per pagar lʼhorrible suc de taronja) que es transforma en un sin-paracaigudes

EL MILLOR
- El tripartit al comandament de lʼEnterprise: el tinent Saura, el capità Montilla i, és clar, SpokCarod! El cervell és ZP [comorrr?] i lʼamenaça exterior un immens meteorit… el capità Saura desobeeix les ordres dʼactivar lʼhiperespai per no sobrepassar els 80 km de velocitat màxima i buuuuuuum!

EL PITJOR
- ZP, De la Vega i Chacón basteixen un mur de temes tabú que ho tapen tot: lʼavortament als 16, lʼadolescència, les filles de ZP, lʼesglésia, les enquestes…

ARXIU HISTÒRIC (fa un any…)
- Benach al despatx de Puigcercós com si fos un gegant (la seva gavardina amaga en Carod). Li volen robar l’interessant dossier “Estratègia per fer-me petar en Carod i en Benach”. Els lladres són descoberts i Puigcercós sospira “Què llarg que se mʼestà fotent tot això!” I a nosaltres, i a nosaltres.

LA PICADA D’ULLET
- El President Montilla emula a Tomàs Molina. Jo us ho explicaria però… això serà després!

SURREALISTA
- Maleni fitxada per Obama per fer un Coast-to-Coast amb alta velocitat. Molt monus tots amb les armilles grogues, els esvorancs, els retards, la planificació (fem primer el dʼAlaska?). No he pillat allò de la Beyoncé.

KA FORT
- El President Montilla encara té problemes per recordar el nom de la Maria Badia.

ZW 176 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

Dones en Xarxa
http://www.donesenxarxa.cat/

Amb l’objectiu de fer “xarxa” Dones en Xarxa, que va néixer el 2004 d’un grup de dones feministes i progressistes, va crear el seu propi espai a Internet per a mostrar la veu de les dones a l’opinió pública catalana i oferir un punt de trobada, un espai de reflexió compartida i un altaveu de les seves iniciatives. Inicialment, la pàgina web es va allotjar dins del portal Mujeres en Red i ara compta amb el seu propi espai, estant present a les principals xarxes socials i amb un canal a YouTube.

Presidida per l’escriptora Gemma Lienas, Dones en Xarxa treballa activament per a fomentar l’ús de les tecnologies per part de les dones i, en aquesta línia, impulsa “Femitic: Vídeo Festival per Dones”, primer concurs de vídeos realitzats exclusivament por dones, sobre gènere femení, noves tecnologies i Internet. La iniciativa pretén que la Xarxa compti amb més dones actives, creadores de continguts, per superar així l’escletxa digital de gènere.

La presentació del festival tindrà lloc dilluns, 22 de juny, i ben aviat es llançarà una web especial on es recolliran tots els vídeos. El jurat (en el que he estat convidat a participar) decidirà entre els 10 vídeos més votats als dos guanyadors, que es coneixeran en el decurs de l’acte final que se celebrarà el novembre de 2009.

ZV (Zona Vídeo). 17a edició de la Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona (de l’11 al 21 de juny de 2009). Una mostra que se celebra des de 1993 i que té com a objectiu promoure el cinema dirigit per dones, donant visibilitat a la cultura audiovisual femenina, projectant filmografies de realitzadores d’arreu del món i posant en evidència així la importància de la contribució de les dones al desenvolupament de la creació audiovisual.

El valor de 701.775 vots

Avui el diari ABC em publica l’article que trobareu transcrit a continuació:

EL VALOR DE 701.775 VOTOS

Balance de las elecciones: a nivel europeo ha ganado el centroderecha, se ha reforzado la derecha extrema y euroescéptica y ha crecido la abstención; en España también gana el centroderecha y sube la abstención; y en Cataluña también crece la abstención mientras que el centroizquierda es quien gana las elecciones, totalmente a contracorriente.

Hay quien intenta desmerecer la victoria del PSC en estas elecciones por la pérdida de votos. No cabe olvidar que en 2004 las elecciones europeas se produjeron meses después de las generales en las que el socialismo catalán obtuvo el mejor resultado de su historia, abriendo el camino del cambio en España, y que el cabeza de lista de los socialistas españoles era el catalán José Borrell.

Se tiende a olvidar también que en las elecciones europeas la participación de los ciudadanos de Cataluña ha sido siempre inferior a la del conjunto de ciudadanos españoles: 0.6 puntos menos en 1987, 3.2 puntos menos en 1989, 7.2 puntos menos en 1994, 8.2 puntos menos en 1999, 5.3 puntos menos en 2004 y 8.5 puntos menos el pasado domingo. A partir de estos datos difícilmente puede achacarse la abstención al tripartito como hace CiU. Y tampoco parece que la ausencia de acuerdo de financiación sirva para explicar la baja participación en 1994 y 1999.

Hay que subrayar lo fundamental: la importancia de lo que han votado quienes han ido a votar. Algunos parecen olvidar que todas las jornadas electorales empiezan igual: con las urnas totalmente vacías. Que todas las campañas pueden ser más o menos afortunadas pero que al final lo único que cuenta es la expresión democrática de la voluntad ciudadana. Desde ese punto de vista no cabe achacar la abstención al partido al que más ciudadanos han votado. Tampoco se debe olvidar que los partidos políticos son los máximos responsables de la abstención pero no los únicos. También lo son los creadores de opinión, los medios de comunicación y los propios ciudadanos. ¿Cuántas veces oímos decir que hay poca información a gente que no ha hecho el mínimo esfuerzo por informarse? ¿No merece también alguna reflexión el hecho de que se quiera contraponer el cumplimiento de las leyes al criterio profesional de los trabajadores de los medios de comunicación públicos? ¿Qué credibilidad puede merecer una información política encabezada por locuciones o rótulos que señalan que se trata de una información manipulada por los partidos?

Por todo eso quiero agradecer a los 701.775 ciudadanos y ciudadanas que votaron al PSC su confianza. Quieren más Europa y una Europa más de izquierdas. Y vamos a trabajar por conseguirlo. Y quiero reconocer el compromiso democrático de 1.972.228 de ciudadanos y ciudadanas de Cataluña que fueron a votar. Y a los abstencionistas les digo que trabajaremos para ofrecerles motivos para votar en el futuro.

Diumenge, a votar!

Falten poques hores perquè la campanya acabi. Lògicament no faré diari diumenge. Votaré i esperaré els resultats a la seu central del PSC. Però no he volgut faltar a la cita setmanal amb els lectors i lectores del meu diari. I faig una entrada breu però intensa. La que podeu llegir tot seguit.

En primer lloc, per celebrar que per primer cop després d’un any, l’atur comença a baixar. Llegiu xifres i arguments sobre el tema en el documents “Puntos de vista” i “Baja el paro”.

És clar que el gruix del diari està dedicat a les eleccions europees, també per alertar sobre la importància de participar. Entre d’altres coses perquè no passi com a ahir mateix a Holanda, on una baixa participació ha impulsat com mai l’extrema dreta. Cal donar un gir d’esquerres a la construcció europea. I al Parlament Europeu això implica fer del Grup socialista el primer grup de la cambra, desplaçant el Partit Popular Europeu.

Per trobar molts dels nostres arguments de campanya us convido a llegir la magnífica intervenció de José Montilla en l’esplèndid acte central de la campanya del PSC celebrat ahir al Pavelló de la Mar Bella de Barcelona.

Vull aprofitar per felicitar Maria Badia per una excel·lent campanya. Avui mateix hem publicat en els principals diaris un anunci que diu molt del que és i representa Maria Badia, la única dels cinc principals candidats que va votar sí a la Constitució europea i sí a l’Estatut. El trobareu aquí sota.

Maria Badia ha donat centenars d’arguments en campanya. En trobareu uns quants a les entrevistes que li han fet Cristina Sen a La Vanguardia, Enric Company a El País i Leonor Mayor a El Mundo. També ens ha explicat la tasca impressionant dels socialistes al Parlament europeu que trobareu resumida en aquest document. La nostra campanya ha estat també polèmica. Hem explicat que el Parlament europeu pren decisions importants, que no ens trauran de la crisi els que ens hi van ficar amb les seves polítiques conservadores i neoliberals, i que no votar té conseqüències (vegeu aquesta tanca aquí sota). Neus Tomàs i Fidel Masreal expliquen en una crònica a El Periódico de Catalunya els perquès de la nostra campanya.

Us convido també a llegir els arguments de Ramon Jáuregui en el debat dels candidats en la crònica d’El País i l’entrevista a Joan Tapia li fa a Carmen Romero a El Periódico de Catalunya.

En la recta final de la campanya els nostres adversaris de dretes s’han tret la careta i han perdut definitivament els papers. Ramon Tremosa va començar per confessar que se sent més a gust quan el PP governa Espanya, va intentar argumentar que a Catalunya li anava millor en matèria d’inversions amb el PP –però El País el va desmentir amb contundència– i va acabar dient que la visita de Zapatero a Barcelona li recordava les que feia Franco. Aquí trobareu un petit recull de “perles” de Ramon Tremosa en campanya. Encara no entenc com CiU va triar com a candidat a una persona que va votar contra la Constitució europea i contra l’Estatut de Catalunya, és a dir, en contra del que van decidir la majoria dels votants de CiU. Ells sabran.

Aleix Vidal-Quadras tampoc no es va quedar curt. Va començar dient que defensar la llengua catalana a Europa és “una chorrada” i ha acabat dient que l’accident nuclear de Chernobyl és un “accident socialista”. Suposo que ho feia per competir amb Mayor Oreja orgullós d’un besavi que prohibia parlar l’euskera a casa… El pitjor del cas és que el PP té només dos objectius en aquesta campanya: “absoldre” els seus dirigents implicats en presumptes casos d’irregularitats, espionatge i corrupció, i fer fora Zapatero del govern d’Espanya per desenvolupar polítiques de dretes. Llegiu alguns articles i cròniques sobre la campanya i les posicions del PP: el de Gemma Lienas “Dos comprimidos y a votar”, Ignacio Escolar “Rajoy y el fuego amigo”, Miguel Angel Aguilar “Usad más los aviones”, Reyes Mate “Irresponsables i ben vestits”, Carlos E. Cué “Un informe de los asesores de Mayor admite que se le ve ‘muy de derechas’” i Ignacio Escolar “Los dos tenores del PP desafinan”.

Sobre la importància d’aquestes eleccions i del que ens hi juguem us convido a llegir els articles de: Felipe González, José Ignacio Torreblanca, José María Ridao, Max Vives, Lluís Foix, Esther Vera, Salvador Giner, Xavier Vidal-Folch, Carles Duarte, Anna Terrón, Fernando Vallespín i Diego López Garrido.

Des d’un plantejament més marcadament ideològic us convido a llegir el manifest de Comissions Obreres i UGT cridant a la participació, i els articles de Joaquín Estefanía “Europa es de derechas”, Matías Carnero “Per una Europa a la dreta o a l’esquerra” i, molt especialment, el de Santiago Carrillo “La izquierda y Europa”.

Sobre els escenaris que s’obren a partir dels resultats us convido a llegir els articles de Joan Tapia, Ignacio Urquizu i Gilles Finchelstein.

Telegràficament us recomano alguns articles sobre el debat al voltant del catalanisme i algunes cròniques sobre temes culturals relacionats. L’article d’Antoni Segura sobre l’exposició sobre la solidaritat de Catalunya amb Madrid en temps de la República, els articles de Carles Duarte, Agustí Colomines i Ferran Mascarell, i la crònica de Rosa Maria Piñol sobre la victòria de Salvador Giner que seguirà quatre anys més al capdavant de l’Institut d’Estudis Catalans.

Sobre política internacional us convido a llegir l’article de Brahma Chellaney “EE.UU. libra la guerra equivocada” sobre la situació a Afganistan i Pakistan, i l’importantíssim discurs de Barack Obama a El Cairo.

Sobre el debat al voltant de la reforma de la regulació de la interrupció voluntària de l’embaràs us convido a llegir els articles de Santiago Barambio i Francisca García, Carlos Carnicero, Carmen Montón, Isabel Serrano, Ignacio Escolar i Manuel Rico.

I per acabar us convido a llegir l’article d’Antoni Soy sobre els ajuts directes a la compra de vehicles, l’article d’Enric González sobre el prestigi de polítics i periodistes, l’entrevista de David Caminada a Iñigo Lamarca, l’entrevista d’Agustí Sala a Ricardo Lagos, la crònica d’Antonio Cerrillo sobre la designació de Barcelona com a lloc de trobada previ a la Cimera de Copenhague sobre canvi climàtic, l’article de Robert Skidelsky “La traición de los economistas”, el de Vicenç Navarro sobre “Las supuestas rigideces laborales”, el de Germà Bel “¿Unidad de mercado o unidad nacional?”, el de Joaquín Estefanía “Hacia un ‘New Deal’ global”, el de Núria Bosch “¿Subirán los impuestos?” i el d’Enric González “Paz” sobre l’entesa entre Prisa i Mediapro.

I aquí sí que acabo: No deixeu de votar diumenge!

“Perles” del programa Polònia emès el 4 de juny, resum crític realitzat per Núria Iceta. Podeu trobar totes les Perles del Polònia aquí, amb imatges, vídeos i tot.

LES PERLES
- Montilla sʼho fa amb lʼAlícia Sánchez-Camacho per fer la pinça a CiU, però… truquen al timbre i és Oriol Pujol, així que lʼAlícia cap al lavabo! Montilla sʼho fa amb lʼOriol i li agrada, així que Montilla el tempta “si visquessis amb mi a la Generalitat no ens caldrien els dʼERC”, però… truquen al timbre i és Carod, així que lʼOriol cap al lavabo! Amb lʼAlícia, i amb el Saura que ja hi era, amagat darrere la cortina de la dutxa… Carod sʼafegeix també a la reunió, i la pregunta és, si tots els líders eren al lavabo [tipus camarot dels Germans Marx], qui trucava ara a la porta?

- Oriol Pujol, Artur Mas, David Madí i Ramon Tremosa… tots parlen igualet igualet, tu! El Duran marca distàncies, fins que… veiem que la seva secretària és un clon seu! es veu que la cosa va per partits, no per coalicions.

- No hi ha res a fer, mʼencanta el Justo Molinero polac i el seu domini dels volums i les publicitats radiofòniques… ara silencia a la dona perquè no li doni la tabarra.

EL MILLOR
- El tràiler imaginari de Batman a Barcelona. El timen amb el cafè, amb el Batmòvil, amb les bicis, amb el soterrani de lloguer per instal·lar-hi la Batcova, amb les clàssiques onomatopeies a color!! [ei, però hi falta la meva preferida, Kapow!]

EL PITJOR
- Lʼaniversari del Miquelet Chacón a un Chiquipark i tota la JUJEM que li explica el conte dels tres porquets afgans als quals els queia a sobre un míssil!

SOM UNA CLONACIÓ
- Celestino Corbacho, molt institucional.

LA FRASE DE LA SETMANA
- De la mateixa manera que lʼhàbit no fa al monjo, els tratjes no fan el corrupte.

ARXIU HISTÒRIC (fa un any…)
- El duel final: Espe i Rajoy pistoles en mà a lʼOK Corral. Però la guerra és desigual, és clar, i al bàndol Espe hi ha molts més pistolers (Zaplana, Acebes, Aznar, Rouco…). Sirera sʼofereix a interceptar la bala tipus guardaespatlles però Espe encara vol negociar “ríndete y te haré diputado”. Però a Mariano encara li queda honor patri: ˮSeguiré el ejemplo de los héroes del 2 de mayo.”

LA NOVETAT
- Vidal-Quadras i la seva herència familiar… Millor cenyir-nos a les caretes.

- El micromolina, lʼajudant del minimolina… no hi veig lʼ”adelantu”

ZW 175 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

Qué Europa Queremos
http://www.queeuropaqueremos.com/

En el context de les eleccions europees, ha sorgit aquest projecte web impulsat per l’Observatori de política exterior espanyola (Opex) y la Fundación Alternativas. Un portal de participació ciutadana enfocat a crear un espai de debat polític sobre Europa que pretén implicar a la ciutadania d’una manera activa, més enllà de la cita amb les urnes (en aquest cas, cada 5 anys). La iniciativa busca fomentar el debat i la implicació de la societat en la política que es realitza a nivell supranacional, aprofitant que en el primer semestre de 2010 Espanya ocuparà la presidència de la Unió Europea. A més de facilitar una completa informació a la ciutadania sobre tot allò que es fa des de les institucions, ja siguin espanyoles o europees, pretén aconseguir que aquesta opini, jutgi i proposi.

El web que serà realitzat per joves i dirigit especialment a aquest col·lectiu (que es comunica de manera activa a través d’Internet) s’articularà a través de diferents seccions: Tengo una protesta; Tengo una propuesta; La Europa de… (en la qual un personatge conegut del món de l’art o la cultura oferirà la seva particular visió del que Europa representa); Qué Europa Queremos i Presidencia 2010 (on es tractarà d’establir un debat productiu del qual es puguin treure conclusions a traslladar als dirigents perquè la Presidència espanyola de la Unió Europea sigui realment dels seus ciutadans). Bitácora EU és el lloc on els internautes podran crear-se un usuari o importar les seves dades de Facebook a través de la seva aplicació ‘Facebook Connect’. Des d’allà, podran comunicar-se amb altres usuaris, fer les seves aportacions, etc. en definitiva, interactuar i participar de manera activa en aquest espai social.

ZV (Zona Vídeo). Europa Europa és un canal de televisió per cable dedicat al cinema de producció europea. Un dels seus blocs, NeuRopa, està dedicat al cinema europeu actual. Ofereix, també, notícies d’actualitat i informació sobre els festivals més destacats.

Una de freda i una de calenta

Si ahir lloava la sinceritat de Tremosa quan va assegurar que ell s’estimava més que el PP governés a Espanya, avui he de denunciar que el candidat de CiU a les eleccions europees no sempre diu la veritat. Comproveu-ho en la crònica del diari El País que trobareu transcrita tot seguit.

CiU sacó más inversiones al PSOE y no al PP, como sostiene Tremosa

J.F.F. / J.G.A.

EL PAÍS, 4.06.09

El candidato europeo de CiU, Ramon Tremosa, sacó ayer una particular conclusión sobre un estudio que analiza las inversiones en infraestructuras del Gobierno en Cataluña y en las autonomías con partidos nacionalistas. Tremosa afirmó que la combinación de CiU en la Generalitat y el PP en La Moncloa ha dado los mejores réditos para Cataluña en cuanto a inversiones, por encima de los periodos socialistas. No es lo que afirma el profesor de Hacienda Pública de la UB, Albert Solé. El documento sostiene, en cuanto a Cataluña, que los gobiernos de Felipe González sin mayoría absoluta y apoyados en el Congreso por CiU fueron los más beneficiosos en inversiones. Lo mismo sucedió en Canarias y País Vasco, con Coalición Canaria y PNV.

El informe analiza las inversiones provinciales teniendo en cuenta el stock de capital –lo invertido en años precedentes– a partir de variables económicas, como el nivel de renta, y políticas, como el comportamiento electoral.

La sinceritat de Tremosa

No es pot negar la sinceritat del candidat de CiU, Ramon Tremosa. Ho pot dir més alt però no més clar: ell prefereix que el PP governi Espanya. Amb una única declaració Tremosa ha desballestat l’estratègia de la campanya de CiU, basada en afirmar que PP i PSOE són el mateix, i arribant fins i tot a especular sobre pactes secrets entre PSC i PP. Tremosa ho deixa clar, ell s’estima més que el PP governi a Espanya i que CiU ho faci a Catalunya. Al cap i a la fi, CiU i PP sempre que els ha convingut han arribat a acords. Llegiu les declaracions del candidat Tremosa al diari La Razón. I aquí sota hi trobareu el resum gràfic proporcionat pel diari Avui.

Jo també dono suport a Maria Badia!

Com molta gent troba que en aquesta campanya per a les eleccions europees es parla molt poc d’Europa, encapçalo el diari d’avui amb una fotografia del final del míting del Partit Socialista francès celebrat a Nantes-Rezé en el que va intervenir Maria Badia, al costat de Ségolène Royal, Martine Aubry i la candidata Bernadette Vergnaud. Pera tenir un tast dels nostres arguments de campanya us convido a llegir la intervenció de José Montilla en l’acte electoral celebrat ahir a Tarragona. Podeu seguir la nostra campanya en els webs del PSC i del PSOE, en els blocs de Maria Badia, Raimon Obiols i Núria Parlón, en l’espai per a ciberactivistes “Activa’t per Europa” i en la pàgina de Facebook “Jo dono suport a Maria Badia”. Per cert, la Maria va estar esplèndida en el debat entre els cinc candidats celebrat divendres a TV3. Aquí sota trobareu la foto de la nostra candidata parlant en francès en el míting de Nantes. Això és una candidata! Això és una veritable campanya europea!

Jo també parlo en alguns actes. Avui mateix (i per això el diari serà més breu) he participat en un acte a El Prat de Llobregat, amb paella per 1200 persones inclosa. Us transcric les notes que portava per fer la meva intervenció:

“Importància de les eleccions. El 70% de les decisions que ens afecten més directament es prenen a nivell europeu. Recuperem la força del vell somni de la unitat europea. Superació de les ferides de la segona guerra mundial, coordinació política i econòmica. Recordeu la il·lusió de l’entrada d’Espanya a la Comunitat Europea el 1986 amb els esforços encapçalats per Felipe González”.

“Sabeu també que el PP i CiU presenten aquestes eleccions com a unes primàries. El PP les vol aprofitar per erosionar Zapatero i CiU vol utilitzar-les contra Montilla. En el fons volen el mateix: forçar avançaments electorals, constituir governs conservadors a Catalunya i Espanya per promoure l’abaratiment de l’acomiadament, afeblir les polítiques socials i desenvolupar polítiques de dretes”.

“Tant CiU com PP volen utilitzar l’atur contra els socialistes i intenten responsabilitzar-nos de la crisi. Volen que la gent oblidi que aquesta crisi és el resultat de 30 anys de polítiques neoliberals impulsades inicialment per Margaret Thatcher i Ronald Reagan: els que defensaven ‘més mercat i menys Estat’, eliminar regulacions, permetre l’existència de paradisos fiscals i promoure una economia basada en l’enriquiment ràpid i l’avarícia individual”.

“Què estem fent els socialistes contra la crisi? Començar a canviar les regles de l’economia mundial; d’aquí la importància de la presència de Zapatero a les reunions del G-20. Evitar la crisi de bancs i caixes. Incrementar la inversió pública. Ajudar les empreses. Iniciar un canvi de model econòmic. Promoure un gran acord amb sindicats i empresaris. Assegurar la protecció social dels que ho necessiten. Ajudar a trobar feina als que l’han perdut; molts d’ells l’hauran de cercar en sectors productius diferents dels que venien. I negar l’acomiadament ‘gratis total’ defensat per la dreta i la gran patronal”.

“Convé que se sàpiga que en aquests moments hi ha una majoria de centre-dreta al Parlament Europeu, a la Comissió Europea i a la majoria dels governs dels països membres de la Unió. El Parlament Europeu tenia 785 membres (ara en tindrà 736), el primer grup és el del Partit Popular Europeu amb 288 eurodiputats, el segon és el del Partit Socialista Europeu amb 217 i el tercer és el dels Liberals Demòcrates amb 100. Estem lluitant per aconseguir que el Grup Socialista sigui el primer”.

“En aquestes eleccions decidim dues grans qüestions, si anem o no cap a una Europa més forta i més unida, i si anem cap a l’Europa social o mantenim el rumb neoliberal que ens ha portat a aquesta greu crisi econòmica. Votar socialista significa apostar per una Europa més forta i més social. Aquests són els compromisos del Manifest-programa del PSC i, el que és més important, del Programa que hem acordat tots els socialistes, socialdemòcrates i laboristes dels 27 països de la Unió Europea. Més de 200 diputats treballaran per aquestes idees. I això és molt important en un Parlament de 736 membres. hi ha candidats que prometen moltes coses però que mai no expliquen com les aconseguiran, amb qui compten allà per fer-les”.

“El President Montilla ho va dir ahir: ‘O avancem cap a una Europa federal o el somni europeu fracassarà. Cal anar cap als Estats Units d’Europa’. Té tota la raó: aquesta és la única manera de pesar en el món i parlar de tu a tu amb els Estats Units d’Amèrica”.

“Unes paraules finals sobre els candidats. Què es pot dir de Mayor Oreja? Va al parlament Europeu i ni tant sols és capaç de condemnar el franquisme. està orgullós d’un besavi que prohibia parlar l’euskera a casa. Vidal-Quadras diu que defensar el català a Europa ‘es una chorrada’. Per cert, dels cinc principals caps de llista catalans, només la nostra candidata, Maria Badia, va votar Sí a la Constitució europea i Sí a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. És la única cap de llista que ha votat com la majoria de ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Encara no entenc com CiU ha triat com a candidat una persona que va votar contra la Constitució europea i contra l’Estatut. Crec que molts votants de CiU no ho deuen saber, i que que molts votants de CiU si se n’assabentessin no ho entendrien i no podrien confiar en ell”. Al fil d’aquest darrer argument he preparat una “tanca virtual” que trobareu aquí sota.

Sobre la importància de les eleccions europees i la necessitat de participar us recomano que llegiu les consideracions de: l’editorial de Cinco Días “El modelo europeo se decide en las urnas” i els articles de Xavier Vidal-Folch “El euro ya no está solo“, Francesc Morata “Europa y abstencionismo“, Manuel Camós “Europa et necessita“, Pascal Boniface “Una Europa en grave peligro“, Sara González “El que ha finançat Europa” i Juan-José López Burniol “El miracle polític d’Europa“.

Avui diversos mitjans de comunicació han publicat diferents enquestes. Totes elles coincideixen a dir que la participació serà baixa. Sobre el resultat hi ha diferents interpretacions: des d’un empat tècnic entre PP i socialistes, a una victòria del PP per quatre punts. Us convido a llegir tres reflexions al respecte: José Luis de Zárraga “Rajoy pierde ventaja en las tendencias de voto“, Julián Santamaría “Tablas hoy por hoy” i José Luis de Zárraga “Núcleos duros y un puñado de electores flotantes“.

Sobre l’estratègia del PP i el tarannà del seu cap de llista us convido a llegir: Carlos E. Cué “El PP plantea las europeas como una ‘absolución electoral’ de Camps” i Manolo Saco “Mayor Oreja y el pendón desorejado“.

Finalment, els que llegiu francès no us hauríeu de perdre les reflexions de l’analista Gilles Finchelstein publicades per Le Nouvel Observateur, “Ce qui va (vraiment) se passer”.

La situació del PP i els seus problemes de tot ordre, especialment a Madrid i València, segueixen fent córrer rius de tinta. Llegiu l’article de Victoria Prego “La peste”, els editorials d’El Periódico de Catalunya “Rajoy, amb Camps”, d’El País “Camps y Torquemada”, i els articles de Manolo Saco “Unas jornadas sobre el surrealismo”, Ignacio Escolar “Esperanza dos caras”, Tomás Gómez “Carta al pueblo de Madrid”, Ignacio Escolar “De aviones y pasajeros”, Manolo Saco “Un ejemplo para nuevas generaciones” i El Gran Wyoming “Esa España tan nuestra”.

Sobre la situació econòmica han tingut gran interès les reflexions d’aquests dies en les Jornades que el Cercle d’Economia organitza cada any a Sitges. Us convido a llegir la imprescindible intervenció del President Montilla, el resum de Jordi Alberich “Hem parlat de recuperació” i l’opinió d’Enric Hernández “Memorial de agravios”.

Trobareu també interessant l’entrevista a David Taguas que li fa Miguel Angel Noceda a El País i els articles de Jordi Alberich “Herències”, Joaquín Estefanía “Retirada ordenada”, Antón Costas “Innovar o languidecer”, Paul Krugman “Estado de parálisis” i Gustavo Duch “La banca ética”.

Sobre política internacional hauríeu de llegir l’editorial de La Vanguardia “Presión de Obama sobre Israel”.

Sobre el debat generat per la proposta de nova regulació de la interrupció voluntària de l’embaràs us convido a llegir els articles de Gemma Lienas “¿Madres a su pesar?”, Angeles Caso “Dieciséis años” i Mercedes García Arán “Madures per decidir”.

Aquests dies s’ha conegut l’informe final sobre els casos d’abusos de nens i nenes en escoles i parròquies catòliques a Irlanda. El bisbe Cañizares ha fet unes aberrants declaracions en el sentit de considerar pitjor l’avortament que els abusos sexuals a menors, rebent l’immediat suport de Jaime Mayor Oreja. Respecte d’això us convido a llegir els articles de Miguel Mora “El estruendoso silencio de Benedicto XVI”, Josep Pernau “La pederàstia no es mesura a pes” i El Gran Wyoming “No defiendan mi familia, gracias”.

Aquesta setmana s’ha conegut la sentència del Tribunal Suprem negant la possibilitat que els jutges s’acullin a l’objecció de consciència per no celebrar matrimonis entre persones del mateix sexe. Llegiu al respecte la crònica de Julio M. Lázaro a El País. També us interessarà llegir l’entrevista a Iñigo Lamarca que li fa Guillermo Malaina a Público.

Us recomano també que llegiu els articles de Jordi Hereu “Vuelve a ser la hora de Barcelona” i Josep Lluís Carod Rovira “Una Catalunya d’èxit” subratllant l’empenta de la recerca biomèdica en el nostre país, les dades més recents d’inversió pública a Catalunya, l’entrevista a Josep Maria Fradera que li fa Ignasi Aragay a l’Avui, i els articles de Manuel Ludevid “Transgénicos, sí”, Vicenç Navarro “Franquismo o fascismo”, Soledad Gallego “Valores democráticos” sobre la sentència del Tribunal Constitucional revocant l’anul·lació de la candidatura d’Iniciativa internacionalista-La solidaridad de los pueblos per part del Tribunal Suprem, José Luis Barbería “El arte de ser imprescindible” sobre la figura del dirigent socialista basc i nou Conseller d’Interior Rodolfo Ares, i Rafael Argullol “La culpa del otro” denunciant la generalitzada mala costum de defugir les pròpies responsabilitats.

I acabo, malgrat no ser gens ‘futbolero’, celebrant els èxits del Barça tri-campió. Amb, lògicament, tres articles: Cristina Sánchez Miret “No sólo el qué”, Pilar Rahola “Instinto básico” i Manuel Vicent “Guardiola”. A mi també m’agrada l’estil sobri, el treball discret i la tenacitat de l’entrenador del Barça. Per molts anys!

“Perles” del programa Polònia emès el 28 de maig, resum crític realitzat per Núria Iceta. Podeu trobar totes les Perles del Polònia aquí, amb imatges, vídeos i tot.

LES PERLES
- El tàndem Cuní fals-Carretero real per fer-li dir que la situació a Esquerra és molt pitjor del que sembla al Polònia.

CRACKOPERLES
- La Terribles ha de trucar al Toni Soler perquè tothom s’ha descuidat de posar aquesta nit el video del Polònia, coses del coma etílic barcelonístic.

- La llotja reial de Roma: el Rei fent capcinades, ZP pendent del futbol i Montilla de la pastarrufi… fins al gol de Messi. El deliri, el Rei cridant Independència i Madrid se querma…

- Montilla remenant el bagul de les antigualles del PSC buscant Raimon Obiols. Comor? Però el que troba és una llàntia meravellosa i el geni li fa triar entre el Triplet i el finançament. El President, sempre pendent del seu poble, tria Triplet!

- Piqué fitxat per la UE per participar en la campanya de les europees amb el seu lema “Voti, voti, voti, madridista qui no voti”

- Celebració dels Mossos a Canaletes perquè ja s’han acabat les celebracions de Canaletes. Molt bo. Però si fins i tot criden allò de “la policia tortura i assassina”, atacs al Bicing i tota la pesca.

EL MILLOR
- El pobre Mas, víctima del Tao, els efluvis, l’I Ching i el Gaspar Hernández, que s’entesta no entendre que el seu problema no és de caire emocional, sexual o mineral.. sinó del Tripartit.

EL PITJOR
- Ca l’Obama, que em sembla que no dóna per més…

ARXIU HISTÒRIC (fa un any…)
- Joan Ridao ataca de nou al Congrés dels Diputats. Aquest cop no hi ha cocodrils, sinó fil musical “Que viiiiva España”… vaja, doncs sí que hi havia cocodrils, altre cop.

SURREALISTA
- Tomàs Molina i el Minimolina rapejant la predicció metereològica.

LA NOVETAT
- Gaspar Hernández, pesadet com l’original.

ZW 174 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

Curs d’Estiu a la UPV sobre Política 2.0

Del 22 al 24 de juny tindrà lloc, al Palau Miramar de Donostia, el Curs d’Estiu de la UPV impulsat per Politika 2.0 (que també organitza aquests dies un Festival de Blocs relacionats amb les eleccions europees) i promogut i patrocinat pel Parlament Basc. Sota el títol “POLITIKA 2.0: ¿Podemos reinventar la democracia a través de la participación?” el curs té com a objectiu “capacitar els assistents per a definir estratègies, desenvolupar plans de gestió i executar i implantar projectes de Política 2.0 que permetin millorar la transparència de les institucions públiques, la participació de la ciutadania i la conseqüent millora de l’eficiència en la presa de decisions”. A través de les diferents ponències i taules rodones, s’analitzaran diverses iniciatives i experiències de participació ciutadana i es parlarà de la dimensió institucional i jurídica de la política 2.0. Alguns dels ponents convidats, entre molts altres, són: Ann Macintosh, Pau Llop, Marc Rius, Soledad Ferreiro, o jo mateix, que participaré com a conferenciant el dia 23 de juny i, també, desenvolupant la tasca de síntesi de les experiències i iniciatives de participació que s’escoltaran durant el curs. Podeu veure aquí la llista de membres de Politika 2.0 que han manifestat el seu interès en assistir.

Per acabar, apuntar que en el mes de juliol, en concret el dia 6, tindrà lloc un altre interessant esdeveniment: el Vè Congrés Internet, Dret i Política organitzat per la UOC, en aquesta ocasió dedicat a les xarxes socials i els drets individuals, amb el lema: “Cara i Creu de les Xarxes Socials: el punt de vista legal i polític.”

ZV (Zona Vídeo). RoadWeb.tv és la primera reunió WebTV a Espanya que tindrà lloc del dia 5 de juny al diumenge dia 7 a Benidorm, convocat per Balzac.tv. Serà una road movie col·lectiva WebTV, vídeoblocaires, i nous mitjans. Una ocasió per al networking, per conèixer els projectes de vídeo a Internet i debatre temes comuns i col·laboratius, recollits en un Manifest ROADWEBTV. La iniciativa és del podcaster i vídeoblocaire Jimmy Pons i del blocaire Juan Llantada.